Deixar enrere el passat és una habiltat necessària per poder continuar sanament amb la nostra vida. Però a vegades els successos que ens han fet patir molt, ens impedeixen poder passar pàgina i ens quedem atrapats allà, sense poder avançar. Aquesta és una dinàmica molt freqüent quan es trenca una relació de parella.

Tornar a començar una relació per oblidar un desengany, pot ser la millor manera d’equivocar-se de nou… si no has tancat la ferida provocada pel trencament anterior. Si vols donar a les teves futures relacions l’oportunitat que es mereixen, comprova si has sabut deixar enrere el teu passat.

Respon aquest test i esbrina si estàs preparat/da per continuar amb la teva vida, o si prèviament has de fer un treball personal se superació.

Recorda sempre demanar ajuda a un professional, si creus que aquest treball personal se t’està fent massa dur.

Ves al següent enllaç per respondre el qüestionari:

http://test.doctissimo.es/test-psicologicos/test-de-personalidad/sabes-dejar-el-pasado-atras.html

Constantment parlem d’emocions positives i negatives, bones o dolentes, quan volem referir-nos als estats emocionals que ens fan sentir bé o malament. En realitat, a totes les emocions hauríem de considerar-les positives o bones, doncs totes ens donen una informació privilegiada i sense la qual, aniríem perduts pel món. De fet, aquesta és la funció primordial de les emocions: donar-nos informació sobre com ens està afectant el nostre entorn en un moment donat.

Alegria, tristesa, ira, vergonya, por, sorpresa, fàstic. Aquestes són emocions bàsiques. Però aquestes poden derivar en altres de més complexes: culpabilitat, impotència, ressentiment, ansietat, satisfacció,… La ment humana s’encarrega d’anar processant diàriament totes aquestes emocions junt amb la informació que les acompanya, per poder anar superant les dificultats amb les que ens anem trobant a la nostra vida.

Però, quan vivim experiències en les que patim emocions molt intenses, la nostra ment es bloqueja impedint la “digestió” d’aquestes fortes emocions, de manera que resulta impossible superar amb èxit aquella experiència. Això freqüentment té com a conseqüència, l’emmagatzematge de l’emoció en el nostre cos en forma de símptomes físics.

Quan sentim parlar de traumes, sovint, ens poden aparèixer a la ment imatges de casos greus, però moltes vegades es tracta de situacions relativament senzilles, que ens han afectat molt i que sense adonar-nos, ens han limitat en la nostra manera de ser i d’actuar.
Algunes vegades no som conscients que tenim un trauma o estem convençuts que el que teníem ja ho hem superat (perquè ja no pensem de forma conscient en ell).

Hi ha traumes que són greus i molt clars, com per exemple:

• La malaltia o mort d’un familiar o amic, sobretot si és sobtada o si es tracta d’una persona jove.
• El maltractament infantil.
• Una violació.
• Abusos.
• Viure una catàstrofe natural (terratrèmols tsunamis,…)

Però també ens poden traumatitzar les següents situacions:

• Una forta discussió amb una persona propera, tant si és en relacions familiars, laborals o d’oci.
• Un disgust amb pares, fills, parelles o amics.
• Un desengany sentimental o separació, amb tota la situació emocional que comporta.
• Un gran ensurt, un accident, perdre la feina, una humiliació, etc.

Totes aquestes situacions poden ser recents o llunyanes. El temps, per si sol, no cura els traumes si el nostre cervell ha quedat bloquejat degut a l’ensurt de la situació.

En algunes ocasions pensem que hem resolt una situació traumàtica i no és així, sinó que l’hem amagat o la ignorem, però si per algun atzar ens torna el record i ens dol molt, ens fa plorar o aflora la ràbia, llavors vol dir que no està superat .

Hi han teràpies (la teràpia EMDR i la teràpia Brainspotting) que poden ajudar al nostre cervell a desbloquejar-se per poder “pair” aquest trauma. Aquestes teràpies no fan oblidar el succés traumàtic, senzillament assumirem el que no es pot canviar, desbloquejarem barreres i eliminarem el dolor que ens provoca en el present i que no ens permet estar bé en el nostre dia a dia.

Aquestes teràpies permeten restaurar els mecanismes d’autocuració. Això voldir que la curació emocional la produeix el nostre propi cervell per naturalesa pròpia, i que quan no ho pot fer és perquè hi ha alguna resistència que li està impedint (el trauma).

Quan el trauma és conscient i recent, necessitem exterioritzar-ho com sigui: plorant, parlant,… i també cal passar un període de dol i recuperació. La no acceptació i les lamentacions repetides que no porten enlloc, ens van absorbint energia i acabem esgotats i irritables.

Cercar suport, sentir-se comprès i recuperar la motivació i il·lusió per la vida (perduda degut a aquest trauma) que ens animi a seguir endavant, és de gran ajuda.

Quan el trauma no és conscient, pot expressar-se d’altres maneres: malalties físiques, cansament no justificat, símptomes físics diversos que no tenen causa orgànica, amargura i irritabilitat, desil·lusió, etc.  Tot això pot ser degut a un trauma ocult en la nostra ment, i per lliurar-nos dels seus efectes cal fer un treball terapèutic guiat per un bon professional acreditat.

Per més informació sobre aquestes teràpies, podeu consultar altres seccions d’aquest web.

Algunes persones prefereixen no parlar de les seves ferides emocionals. Pensen que si no parlen, no sentiran mal. Però la veritat és que les ferides emocionals no funcionen així. A l’igual que una ferida física, si una ferida emocional no es toca i es deixa oberta, pot passar que s’infecti, que es faci més gran i acabi afectant a altres zones del meu cos (en el cas de les ferides emocionals seria a altres àmbits de la meva vida).

Per altra banda, si fem això de no voler tocar les nostres ferides, acaba passant que el dolor és tan gran, que necessitarem utilitzar algun tipus d’anestèsia per deixar de sentir aquest dolor; algun recurs que em distregui d’aquest mal tan insuportable que sento. Aquí és quan comencen a aparèixer les addiccions i altres conductes desadaptatives (joc, drogues, alcohol, compres, desordres alimentaris, etc ).

La funció de les addiccions, no deixa de ser la d’anestesiar el dolor emocional provocat per alguna situació viscuda a la vida i que no s’ha superat. La ferida que queda, i que s’intenta ignorar, es va fent cada vegada més gran i dolorosa, de manera que cada vegada la persona necessitarà augmentar la seva dosi d’anestèsia (addicció) per no sentir aquest mal.

Malauradament, l’anestèsia no cura, tan sols calma, adorm, però això no és el que necessitem per deixar de sentir aquest dolor emocional tan gran.

Està clar que per curar una ferida (física o emocional), necessitem tocar-la… i això implica un cert dolor. Però la teràpia psicològica farà que cada vegada aquest dolor vagi a menys, fins que aconseguim curar la ferida i cicatritzar-la.

La bona notícia és que les cicatrius no fan mal, només serveixen per recordar que allà vàrem patir molt, però que ara, en el nostre present, això ja no està passant.

Superar un trauma significa això: deixar de patir per un succés del meu passat, que ja no està present. No és necessari oblidar (de fet, no es pot), només cal deixar de patir.

Autora: Sònia Farelo Aguilar (psicòloga) 

1. ENAMORAMENT

Aquesta fase es caracteritza perquè apareix un fort sentiment d’atracció cap a una altra persona. I a la vegada s’inicia un procés de idealització de la persona que ens atreu, com una forma de justificar aquest sentiment d’atracció.

L’actitud cap a l’altre/a és de compromís i d’entrega màxima.

2. FESTEIG

Aquí s’inicia un procés d’intercanvi de conductes gratificants, on les trobades tenen una pretensió lúdica i afectiva. Les activitats que es fan en comú es negocien i pacten prèviament, i com que es viu en espais separats, la independència i la privacitat es mantenen. Anem coneixent a l’altre/a en un entorn d’activitats positives.

Hi han moltes novetats (relacions sexuals, amistats, família, etc.) que generen un procés d’eufòria, i aquest facilita un increment de l’activació fisiològica que amplifica les nostres sensacions agradables.

La idealització continua… i això fa que tot allò que desconeixem de l’altre/a, ho suplim amb fantasies basades en aquesta idealització. Per tant, tot allò que no sabem de l’altre, ens imaginem que és meravellós. Això és la idealització.

3. COMPROMÍS

En aquesta fase ja coneixem en global a l’altre/a, i llavors es produeix un cert desengany…perquè comparem la realitat amb la imatge idealitzada que ens havíem fet de l’altre/a.

La convivència diària (matrimonis, parelles de fet,…) fa que aparegui nova informació sobre l’altre/a: monotonia, rutines del dia a dia, obligacions domèstiques, responsabilitats socials i econòmiques, costums i manies… tot això facilita la desmitificació.

La novetat, si no es fa res per posar remei, deixa d’aparèixer i dona lloc a la rutina. La quantitat d’activitats gratificants disminueixen considerable i ràpidament.

Però com a part positiva…s’aconsegueixen molts dels objectius de la parella: companyia, comprensió, identitat social, protecció, satisfacció reproductiva,…

Hi han parelles que passen per totes les fases…altres no passen de la segona…o la primera. Quan s’arriba a la tercera fase, és quan apareixen els conflictes i dificultats. Totes les parelles que arriben a la tercera fase, passaran per crisis …però no totes les superaran. La diferència entre les parelles que funcionen i les que no funcionen, és que les parelles funcionals saben (o aprenen) fer front a les crisis i superar-les.