En tota parella existeix el que els psicòlegs anomenen “la paradoxa de la passió”, és a dir la coexistència d’una necessitat de fusió (apropament) i una necessitat d’autonomia (distància). La necessitat de fusió es manifesta particularment durant la lluna de mel, que dura de 12 a 14 mesos des del punt de vista bioquímic, i de 2 a 3 anys des del punt de vista psicoemotiu. Durant aquest període, els dos membres de la parella desitgen estar junts el màxim temps possible; discuteixen contínuament i fan freqüentment l’amor. Però arriba un dia en què un dels dos sent que ha “adquirit” per fi a la seva parella. Disminueixen llavors les seves conductes de seducció per implicar-se més en altres dimensions de la vida, provocant involuntàriament en l’altra persona un desig d’apropament per sentir-se més segur. Quan aquest desequilibri és accentuat, un dels dos membres busca la presència de l’altre, mentre que l’altre té cada vegada més la impressió que la seva parella el vol asfixiar. En les parelles felices, cap dels membres de la parella se sent abandonat o “atrapat”.

Per saber si la vostra relació de parella està sumida en un desequilibri, respon espontàniament a les preguntes següents, amb un “sí” o amb un “no”:

1. Un dels dos és possessiu o gelós?
2. Un dels dos està molt sovint a l’espera de l’altre?
3. Un dels dos és considerat com el bo i l’altre com el dolent?
4. Un dels dos fa més esforços per establir la comunicació?
5. Un dels dos diu “t’estimo” o “m’estimes?” més sovint que l’altre?
6. En públic, un dels dos crida fàcilment l’atenció de l’altre, mentre l’altre se sent molest o avergonyit per la conducta del seu cònjuge?
7. Fas l’amor per obligació o per complaure a l’altre?
8. Un dels dos diu sovint: “Mai fem res junts”?
9. En presència d’amics, ¿un dels dos se sent apartat mentre l’altre se sent vigilat?
10. Un dels dos li dóna més importància a la seva carrera o als seus fills que al seu cònjuge?
11. Un dels dos acusa l’altre de buscar problemes on no n’hi ha?
12. Quan esteu a soles, teniu problemes per mantenir la conversa?
13.  Si no esteu casats, un dels dos planteja sovint la qüestió del compromís?
14. Si esteu casats (o convivint), un dels dos evoca sovint la possibilitat de tenir fills (o un fill més)?
15. 15.Quan us baralleu, un dels dos es fa tractar d’egocèntric, egoista o indiferent, mentre l’altre és acusat de ser possessiu, exigent o pesat?

Suma els teus “sí” …………… .. i els teus “no” ………………

Resultats:

• Si has contestat “no” a totes aquestes preguntes, probablement estigueu encara en plena lluna de mel. Seguiu gaudint, però no oblideu que un dia o altre la passió passarà i començarà una certa lluita pel poder.
• Si tens entre 1 i 3 “sí” i viviu junts des de fa més de 5 anys: genial! Heu après a repartir molt bé el poder i a mantenir un mínim, si no un màxim, de passió entre els dos.
• Si tens entre 3 i 8 “sí”, viviu segurament alts i baixos en la vostra relació, com tota parella normal. Però aneu amb compte amb la tendència a la baixa.
• Si tens més de 8 “sí”, i amb més raó si tens per sobre de 10, us convido a consultar un terapeuta conjugal, perquè probablement un dels dos s’ofega en aquesta relació mentre l’altre se sent totalment incomprès. Llavors és molt possible que un dels dos, estigui pensant seriosament en la separació. No et culpabilitzis, no és culpa teva, ni de la teva parella; els únics culpables són “la paradoxa de la passió” i la vostra dificultat de comunicació deguda al vostre desconeixement recíproc d’aquesta paradoxa i de les diferències que us separen. Això sí, com més temps espereu abans d’abordar seriosament aquest desequilibri, més difícil serà restablir l’equilibri.

FONT: Cuaderno de ejercicios de las parejas felices. Yvon Dallaire

Una explicació de què passa al cervell quan s’ha viscut un trauma important. Per la Psicòloga Yolanda Calvo Gómez:

Els trastorns d’ansietat generen més dificultats d’atenció, que les generades només pel TDAH.

En general, els nens tendeixen a actuar, a irritar-se i a comportar-se malament, quan es troben nerviosos o tristos, per expressar el seu malestar, ja que no tenen la mateixa capacitat per expressar les seves dificultats emocionals que els adults.

És evident que als nens amb TDAH els resulta més difícil respondre a les demandes del seu entorn, i això fa que les situacions que pels altres nens són habituals, a ells els suposi un important estrès (realitzar els deures, recollir les seves coses, recordar-se de detalls).

Entre els trastorns d’ansietat amb diagnòstic propi trobem:

• Fòbies simples: Són pors específiques a alguna cosa, unit a conductes d’evitació. Per exemple evitar situacions socials en la fòbia social.
• Ansietat per separació: Temor patològic a separar-se dels pares, i sovint tenir malsons sobre això. Temen que els succeeixi alguna cosa, els costa dormir sols i refusen participar en activitats que els allunyin dels seus éssers estimats. A vegades es neguen a anar a l’escola, o a anar a campaments, que junt a dificultats de fracàs pot derivar en fòbia escolar.
• Ansietat generalitzada: Es donen preocupacions excessives i constants sobre rendiment escolar, la relació amb amics… i moltes altres situacions diverses. Temor exagerat a fer el ridícul, tensió generalitzada, autocrítica constant, por al fracàs.
• En els menors que han viscut situacions vitals traumàtiques pot donar-se el Trastorn d’Estrès post traumàtic (TEPT): Aquest trastorn es caracteritza per reaccions d’ansietat a conseqüència de l’exposició a un esdeveniment vital traumàtic com ara un maltractament o abús, accidents, etc. En aquestes situacions normalment hi va haver un moment de pànic intens i desesperança. El TEPT en nens es pot expressar amb conductes agitades i desorganitzades. A més, allò típic del trastorn és que l’esdeveniment traumàtic és sovint reexperimentat per records intrusius, malsons, escenificacions del succés, malestar intens davant de situacions que recorden el succés traumàtic i respostes fisiològiques davant d’estímuls relacionats amb el succés traumàtic (agitació, taquicàrdia, tremolor, bloqueig). Es tendeixen a evitar els estímuls associats al trauma. Així, són freqüents:

1. esforços per evitar activitats, llocs o persones que provoquen records del trauma
2. incapacitat per a recordar un aspecte important del trauma
3. reducció acusada de l’interès o la participació en activitats significatives
4. sensació de desinterès o alienació enfront dels altres
5. restricció de la vida afectiva
6. sensació d’un futur desolador, pessimisme
7. També solen trobar-se símptomes persistents d’augment de l’activació, tal com indiquen dos o més dels següents símptomes:
   1. insomni de conciliació o de manteniment
   2. irritabilitat
   3. dificultats per concentrar-se
   4. hipervigilància
   5. sobresalts

En els nens amb estrès post traumàtic poden donar-se una gran varietat de reaccions en resposta al trauma. Aquestes reaccions van des conductes regressives, pors, ansietat, somatitzacions, depressió, problemes de conducta, aïllament, dèficit d’atenció, trastorns del son, més dificultats d’aprenentatge, i respostes passives o agressives en la interacció amb els altres, En alguns casos també hi ha una relació amb un possible consum i abús de substàncies, sobretot per intentar pal·liar la sobreexcitació fisiològica que presenten.

Els trastorns depressius i la baixa autoestima

Es poden donar amb certa freqüència sobretot en adolescents amb TDAH. La tristesa/irritabilitat, la culpa excessiva, la tristesa i manca d’il·lusió, la fatiga, i trastorns de la son/alimentació ens han d’alertar davant la presència d’un trastorn afectiu. És convenient valorar l’existència de variables situacionals que poguessin estar generant aquesta resposta depressiva. L’aparició de símptomes de depressió en nens amb TDAH té molt a veure amb l’autoestima. Quan parlem d’autoestima, ens referim al sentiment de vàlua personal que cada un té de si mateix. Aquesta imatge es genera en base a la informació que el nen rep dels altres, especialment dels adults significatius, i també la base de la consecució de metes relacionada amb les seves habilitats personals. Si aquesta imatge és negativa, és a dir el nen es considera ara “maldestre o dolent”, parlem d’autoestima negativa o baixa. Els nens amb TDAH creixen generalment sotmesos a una sèrie de fracassos, escolars i socials, cometen més errors que altres, es fiquen en més dificultats que els altres, pel que són represos o castigats amb més freqüència; no resulta estrany llavors que tinguin un pobre concepte de si mateixos, el que pot donar lloc a estats d’ànim depressius.

És normal que els nens amb TDAH se sentin en ocasions decaiguts i desil·lusionats perquè no poden comportar-se, aprendre i ser acceptats com els altres nens. No obstant això, un diagnòstic de depressió és diferent. El nen deprimit pot cronificar el seu estat d’ànim baix i manifestar:

1. sentiments de preocupació excessiva, tristesa o desig d’aïllament.
2. Irritabilitat persistent.
3. Pèrdua d’interès per tot. Avorriment.
4. Alteracions del son i la gana.
5. Queixes físiques sense causa orgànica.
6. Cansament excessiu i disminució de concentració.
7. Possibles idees de mort recurrents.

A causa de les dificultats que presenten els nens amb TDAH, i probablement també per raons de maduració biològica, és normal que siguin més immadurs emocionalment, que canviïn amb freqüència d’humor i que manifestin una deficient autoestima. Aquesta immaduresa emocional en els TDAH pot manifestar-se amb respostes emocionals excessives (crits inoportuns, plor fàcil, energia desproporcionada), dificultats en la regulació emocional (passen del riure al plor o enuig amb rapidesa), i sent molt reactius o susceptibles davant els estímuls o comentaris d’altres.

Un trastorn emocional que es diagnostica en la infància i pot donar-se també en nens amb TDAH és el Trastorn del vincle amb desinhibició, típic de menors institucionalitzats, que no han viscut relacions d’afecció segures, és a dir que no van rebre la cura i protecció necessaris en seus primers anys. Aquests nens tendeixen a establir relacions superficials i molt intenses, o enganxoses, amb moltes persones, són inquiets i semblen estar buscant permanentment l’atenció i afecte d’altres (el que pot confondre a vegades amb símptomes de la hiperactivitat).

Altres trastorns emocionals són el trastorn bipolar, amb episodis de mania (activitat i eufòria excessiva) i episodis depressius, juntament amb períodes de normalitat en l’estat d’ànim. En realitat la probabilitat que es doni el TDAH al costat del trastorn bipolar no és molt alta. El TDAH sol iniciar-se molt aviat, mentre que el trastorn bipolar sol aparèixer en l’adolescència.

FONT: http://elisabethornano-tdah.org/es/tdah/educadores/diferenciar-trastorno-por-tdah-otros-trastornos/03.php

La Depressió Endògena (també coneguda com depressió unipolar) és una sub-classificació de la depressió general utilitzada prèviament. Es basava en la creença que l’origen de la malaltia era intern; endogen significa “causat per factors de l’interior de l’organisme o sistema”. La depressió endògena, per tant, es va considerar com la depressió biològica, en contraposició a la depressió provocada pels factors estressants, coneguts com a depressió reactiva.

Mentre que la depressió reactiva es produeix a causa d’un esdeveniment estressant (algun esdeveniment traumàtic en la vida de l’individu), la depressió endògena pot no tenir causa externa, sinó que pot sorgir del no-res. Es creu que és més probable que es traspassa de pares a fills a causa de la genètica. Els desequilibris químics en el cervell d’una persona es consideren responsables de causar la depressió. La depressió endògena es creia que era més probable per l’estil de vida de l’individu, com ara l’alteració dels patrons de son, gana i el desig sexual.

Símptomes de la Depressió Endògena

La depressió endògena pot ser de lleu a severa depenent de la persona. Els símptomes també poden ser variables, però per definició afecta les respostes biològiques. En aquells que pateixen depressió endògena es pot produir aïllament social, tenen problemes per concentrar-se i sentir-se angoixats. La fatiga també era considerada un símptoma comú i el pacient podria perdre interès en activitats que abans eren agradables. La depressió endògena comporta una baixada de rendiment en el treball i els malalts poden presentar tendències suïcides. Els pacients poden experimentar ira o irritació sense una raó aparent.

Causes de la Depressió Endògena

Mentre que d’altra banda, la depressió reactiva, es diu que es produeix a causa d’un esdeveniment estressant, es creia que la depressió endògena no tenia cap causa externa aparent. Pot semblar haver sorgit del no-res. No obstant això, és un desequilibri químic en el cervell que causa la malaltia. La depressió endògena està fortament lligada a la genètica, i per tant és més probable que es passi de pares a fills. A causa del component genètic, les dones són més propenses a patir aquest tipus de depressió que els homes. La investigació sobre aquesta malaltia indica que la nutrició inadequada pot ser una de les causes.

Tractament de la Depressió Endògena

La depressió endògena ja no es considera una sub-classificació apropiada de la depressió, però els símptomes d’aquest trastorn poden ser tractats de diferents maneres. Un pla de tractament es determina en base als símptomes, la seva durada i la gravetat. Els que pateixen símptomes similars a la depressió endògena podrien trobar-se millor després d’una bona dieta i exercici regular. El consum d’alcohol ha de ser restringit. També és una bona idea intentar participar activament en les activitats socials. La meditació i exercicis de respiració profunda també poden ajudar en l’alleujament dels símptomes associats amb aquest estat. Molt freqüentment, la medicació serà necessària com un recurs més per a l’estabilització del pacient, tot i que per si sola (és a dir, sense tractament psicològic) no serà suficient per la recuperació de la persona afectada.

Si vols superar la Depressió Endògena has d’aprendre tècniques d’autocontrol, sobretot manejar els pensaments negatius que provoquen la tristesa i també tècniques de maneig de les emocions.

És important tenir una major comprensió d’aquesta malaltia per donar atenció el més aviat possible a sentiments negatius o autodestructius. Si sospites que pateixes un quadre de depressió acudeix a un especialista, ell sabrà com guiar-te per tirar endavant.

FONT: Sofia Seller (http://ladepresionendogena.com/la-depresion-endogena/)

Sovint la depressió apareix en les nostres vides com a conseqüència d’un període llarg de tristesa, sense cap motiu concret, sent producte d’una insatisfacció vital i de la incapacitat per afrontar els problemes quotidians.

Però altres vegades, la causa de la depressió és més traumàtica, com un esdeveniment traumàtic o negatiu que hem viscut o, simplement, presenciat i que s’aferra al nostre interior emmalaltint-nos i impedint-nos continuar amb la nostra vida. Es tracta de la depressió posttraumàtica.

Causes de la depressió posttraumàtica

Les causes d’una depressió posttraumàtica són molt variades. Des de situacions greus com ser víctima d’una violació o una agressió de qualsevol tipus, fins a ser testimonis d’un accident en el qual ni tan sols estem involucrats. Però aquest episodi pot quedar al nostre subconscient per tornar a aparèixer en forma de símptomes com atacs de pànic, ansietat, insomni o irritabilitat.

Altres causes de la depressió posttraumàtica poden ser els desastres naturals, com un terratrèmol, un huracà o un incendi, així com els actes terroristes i, en segons quines situacions, la guerra. En qualsevol cas, es tracta sempre d’esdeveniments que un cop viscuts, tornen una i altra vegada a la nostra ment i ens impedeixen portar una vida normal.

Aquesta depressió posttraumàtica va deixant pistes sobre el seu diagnòstic en forma de símptomes diferents a la depressió clínica. A l’agitació, nerviosisme i por, se li suma una actitud indiferent o de negació del trauma sofert que pot despistar les persones que estan al voltant. Per això, moltes vegades, la depressió posttraumàtica és tan difícil de diagnosticar.

Tractament de la depressió posttraumàtica

De la mateixa manera que les causes de la depressió posttraumàtica són tan diferents, com haver presenciat un atracament o haver patit una malaltia, també ho són els seus símptomes, que van des de la ira fins a la indiferència. No obstant això, en tots els casos de depressió posttraumàtica hi ha un denominador comú, que és el tractament psicològic.

Per superar un trauma, tant com per a superar una depressió posttraumàtica, necessitarem de la psicoteràpia, sense perjudici d’altres tractaments, com el farmacològic o les teràpies alternatives. En aquesta cas, el psicòleg ens ajudarà a acceptar l’esdeveniment traumàtic, no a oblidar-ho, sinó a aprendre a conviure amb el seu record sense que interfereixi en la nostra felicitat.

Autora: Laura Vélez

Font: http://www.diariofemenino.com/articulos/psicologia/depresion/depresion-postraumatica-como-superar-los-traumas/