El vincle que un nadó manté amb els seus cuidadors durant els primers anys de la seva vida (i més en concret amb la seva mare) són determinants per un desenvolupament òptim de la personalitat d’aquest nen.

Les experiències amb els cuidadors durant els primers anys, la infància i l’adolescència són importantíssimes per saber com es desenvoluparà aquest nen al món. Com més estable hagi estat aquest vincle amb els seus progenitors, més seguretat sentirà aquest nen per obrir-se al món. Guanyarà confiança és sí mateix i en els altres. Si no s’estableix un vincle segur amb els seus cuidadors, llavors el nen passarà a desenvolupar un altre tipus de vinculació menys adaptativa (podent arribar a ser molt perjudicial per les seves futures relacions amb els altres i amb si mateix). Aquests tipus de vincles desadaptatius i insegurs són: el d’evitació, l’ambivalent o el desorganitzat.

A més del comportament de la mare amb el nen, també afectaran altres factors en el seu desenvolupament, com ara: l’entorn en el que creix, la inestabilitat econòmica de la família, tipus de relació que mantinguin els pares entre ells, nombre de germans, etc .

Un vincle segur augmenta significativament la probabilitat que el nen desenvolupi qualitats molt positives, com són: una alta intel·ligència, un rendiment acadèmic favorable, una autoestima sana, la capacitat per empatitzar amb els altres (que facilitarà crear i mantenir relacions sanes), l’expressió d’emocions positives, l’habilitat per a la solució de conflictes, una futura relació de parella de qualitat, … El vincle insegur es relaciona, en canvi, amb problemes com l’ansietat, depressió, retraïment social (manca d’habilitat per establir relacions socials), conductes agressives, baixa tolerància a la frustració, problemes de salut mental greus…

Els adults que han tingut un cuidador que els ha proporcionat un vincle segur (fent-los sentir segurs durant la seva infància i proporcionant-los una regulació adequada de les emocions) tindran més facilitat per establir relacions socials de tota mena, però el més important és que seran relacions sanes . Això a la vegada, farà que rebin dels altres una major resposta de suport, creant-se així un cercle positiu que s’anirà retroalimentant.

Un adult amb vincle segur busca la proximitat dels altres, no és gelós ni desconfiat i manté relacions que es caracteritzen pel benestar, la confiança i l’amistat.

En definitiva, els problemes de vinculació durant la infància no són patològics en si mateixos, però freqüentment s’observa que constitueixen la base de trastorns que sí que poden portar a la psicopatologia en l’edat adulta. Per exemple són habituals els trastorns de la personalitat quan en la infància no hi ha hagut un vincle segur amb els cuidadors.

Els adults que han pogut confiar en els seus pares, posteriorment es caracteritzen per confiar en els altres i buscar la proximitat de l’altre. Aquests individus presenten menys simptomatologia depressiva, ansiosa, menor consum de drogues (o altres addiccions), menys trastorns d’alimentació i de personalitat. En canvi, un individu els pares del qual hagin sigut “rebutjants” amb ell, i que d’alguna manera no l’han sabut estimar, és probable que hagi desenvolupat un “model del jo” en què es percep a si mateix com insignificant per als altres i incapaç d’obtenir amor, afectant això enormement a les seves posteriors relacions interpersonals, i acabar gairebé amb certesa, establint relacions de parella molt patològiques.

Les teràpies de neuroprocessament (com ara l’EMDR o el Brainspotting), ajuden a desbloquejar aquests records de la infància que es mantenen en la ment de la persona amb un vincle insegur o desorganitzat, i faciliten que pugui aprendre nous esquemes de vinculació, més adaptatius , per poder mantenir relacions interpersonals més sanes.

Una fòbia és un tipus de trastorn d’ansietat que es caracteritza per una por intensa, desproporcionada i irracional davant d’objectes o situacions concretes, és a dir, és un temor fort i incontrolable cap a alguna cosa que representa poc o cap perill real per a la persona. No és senzillament una por… una fòbia és molt més, ja que les pors són emocions adaptatives que permeten alertar-nos d’un perill real per a nosaltres. Les fòbies en canvi no són adaptatives, sinó que són pors distorsionades. Una persona pot sentir-se extremadament ansiosa o tenir un atac de pànic quan és exposada a l’objecte fòbic.

Les persones amb fòbies intenten evitar allò que els provoca por. Si això no és possible, poden sentir:

• Pànic i por incontrolable
• Taquicàrdia, quan el cor batega molt ràpid
• Manca d’aire
• Tremolors
• Un fort desig de fugir

En general, les fòbies comencen en la infantesa o en l’adolescència i continuen durant l’edat adulta. Les causes de les fòbies no es comprenen bé encara però sí se sap que generalment solen estar associades a algun succés traumàtic. L’objecte fòbic es va associar al sofriment provocat per alguna situació viscuda com traumàtica (perquè aquest objecte fòbic va aparèixer per allà mentre es vivia aquesta situació traumàtica).

El tractament ajuda a la majoria de les persones amb fòbies. Entre les opcions es troben medicaments, psicoteràpia o ambdues. Però el més efectiu per superar una fòbia és, sens dubte, la psicoteràpia.

Les fòbies més comunes són, entre altres, la por a:

• Sang, injeccions i altres procediments mèdics
• Certs animals (per exemple, gossos)
• Espais tancats
• Volar
• Llocs alts
• Insectes o aranyes
• Llampecs
• Etc.

Estar exposat a l’objecte de la fòbia o fins i tot pensar en estar exposat a aquest objecte, provoca una reacció d’ansietat que va en augment.

Aquesta por o ansietat és molt més forta que l’amenaça real. És a dir, l’objecte fòbic no és perillós per a la persona, però ella ho viu com si fos un perill real.

Es pot experimentar sudoració excessiva, tenir problemes per controlar els músculs o les accions, o freqüència cardíaca ràpida.

La tendència d’acció de les persones que pateixen fòbies és l’evitació. És l’estratègia que utilitzen per poder seguir amb la seva rutina. Tanmateix, aquest tipus d’evasió pot interferir amb el treball i la vida social, arribant a provocar seriosos problemes en les seves vides.

Sovint la depressió apareix en les nostres vides com a conseqüència d’un període llarg de tristesa, sense cap motiu concret, sent producte d’una insatisfacció vital i de la incapacitat per afrontar els problemes quotidians.

Però altres vegades, la causa de la depressió és més traumàtica, com un esdeveniment traumàtic o negatiu que hem viscut o, simplement, presenciat i que s’aferra al nostre interior emmalaltint-nos i impedint-nos continuar amb la nostra vida. Es tracta de la depressió posttraumàtica.

Causes de la depressió posttraumàtica

Les causes d’una depressió posttraumàtica són molt variades. Des de situacions greus com ser víctima d’una violació o una agressió de qualsevol tipus, fins a ser testimonis d’un accident en el qual ni tan sols estem involucrats. Però aquest episodi pot quedar al nostre subconscient per tornar a aparèixer en forma de símptomes com atacs de pànic, ansietat, insomni o irritabilitat.

Altres causes de la depressió posttraumàtica poden ser els desastres naturals, com un terratrèmol, un huracà o un incendi, així com els actes terroristes i, en segons quines situacions, la guerra. En qualsevol cas, es tracta sempre d’esdeveniments que un cop viscuts, tornen una i altra vegada a la nostra ment i ens impedeixen portar una vida normal.

Aquesta depressió posttraumàtica va deixant pistes sobre el seu diagnòstic en forma de símptomes diferents a la depressió clínica. A l’agitació, nerviosisme i por, se li suma una actitud indiferent o de negació del trauma sofert que pot despistar les persones que estan al voltant. Per això, moltes vegades, la depressió posttraumàtica és tan difícil de diagnosticar.

Tractament de la depressió posttraumàtica

De la mateixa manera que les causes de la depressió posttraumàtica són tan diferents, com haver presenciat un atracament o haver patit una malaltia, també ho són els seus símptomes, que van des de la ira fins a la indiferència. No obstant això, en tots els casos de depressió posttraumàtica hi ha un denominador comú, que és el tractament psicològic.

Per superar un trauma, tant com per a superar una depressió posttraumàtica, necessitarem de la psicoteràpia, sense perjudici d’altres tractaments, com el farmacològic o les teràpies alternatives. En aquesta cas, el psicòleg ens ajudarà a acceptar l’esdeveniment traumàtic, no a oblidar-ho, sinó a aprendre a conviure amb el seu record sense que interfereixi en la nostra felicitat.

Autora: Laura Vélez

Font: http://www.diariofemenino.com/articulos/psicologia/depresion/depresion-postraumatica-como-superar-los-traumas/

Aquest és un test per a l’autodiagnòstic de l’addicció a l’amor. Recorda que això no substitueix les avaluacions professionals. És una eina per calcular la severitat del problema.

Omple les preguntes i prem el botó de càlcul per concretar l’avaluació. Finalment llegeix les recomanacions.

Recorda demanar sempre l’ajuda d’un professional.

El test el podràs respondre al següent enllaç:

http://www.adicciones.org/diagnostico/formularios/dx-amor.html

Que la diversió i el joc són ingredients vitals per donar-li a la nostra rutina un gust especial és conegut, però, en la construcció de la felicitat no tot és diversió, moltes vegades necessitem treballar durament per portar una vida plena i amb ple benestar. Per treballar en les nostres relacions amb els altres, en el significat de la nostra existència, en les nostres metes… necessitem practicar l’autoregulació, és a dir, la capacitat de calmar-nos a nosaltres mateixos en moments difícils.

Seligman i Peterson defineixen l’autoregulació com la manera de regular el que sentim i el que fem, ser disciplinats, controlar les nostres necessitats, emocions, impulsos i conductes, mantenir el control i treballar en el camí cap a les nostres metes i mantenir els nostres estàndards. Tenir el poder d’esperar per la gratificació en comptes de sempre buscar la gratificació immediata, ens fa tenir una personalitat més forta, competent, exitosa i saludable.

L’inici de l’autoregulació comença en els primers mesos de vida, i podriem dir que fins i tot abans, en la panxa de la mare. Els adults ens calmem en funció de com els pares ens ho han ensenyat a fer, i això és el resultat de com ells ens han calmat a nosaltres quan erem nadons en els moments d’angoixa i malestar. És a dir, que si els pares no han sigut habilidosos per calmar als seus fills (o no han pogut fer-ho perquè tenien greus problemes), això repercutirà en l’estabilitat emocional d’aquell nen quan sigui adult (no sabrà calmar-se a sí mateix).

Si bé hi ha persones que neixen amb determinades característiques o es crien en ambients facilitadors on l’autoregulació pot desplegar-se, és una cosa que podem aprendre a manejar. Si no ens ho han ensenyat a fer de petits, es pot aprendre a fer durant la vida adulta.

Alguns exemples que ens proposen els autors per exercitar la nostra autoregulació inclouen el començar un pla d’exercicis i mantenir al peu de per una setmana completa. Si ets d’aquestes persones que adoren les xafarderies , has d’evitar caure en aquesta conducta almenys per una setmana. Si ets algú que pateix d’atacs d’ira o l’enuig s’escapa de les teves mans en diverses ocasions has de practicar diàriament tècniques per mantenir en control la situació. Tot comença amb el pensament , així que si estàs començant una dieta també pots proposar-te  tan sols en el pla mental que la propera vegada que vagis a menjar fora demanaràs una amanida en lloc d’una hamburguesa. Això són tècniques cognitiu-conductuals, que a vegades resulten molt difícil portar-les a terme. La teràpia EMDR pot ajudar a entendre d’on venen les nostres dificultats d’autoregulació i pot facilitar els nous aprenentatges.

Més enllà d’aquests consells ha una varietat infinita de possibilitats per començar a practicar l’autoregulació, el principal és que hi hagi el desig de implementar-la, la manera en que decideixis fer-ho queda al teu sencer criteri .

Quan estem en control del nostre propi ésser és quan en realitat som més lliures, potser no hi hagi res més difícil que lluitar amb nosaltres mateixos i els nostres propis impulsos, però com les feres es domen, el nostre caràcter també pot modelar-se si decidim treballar amb ell .

Augmentant l’autoregulació, incrementarem la nostra sensació de percebre’ns feliços.