Per a ningú és un secret que la nostra ment és poderosa, i que la forma en que dirigim les nostres emocions influeix de manera important en la nostra salut. D’aquí que un gran nombre de condicions o malalties es deriven de la connexió entre la nostra ment i les nostres emocions.
Es defineix com a malaltia psicosomàtica aquella que es produeix o s’agreuja a causa de fenòmens com l’estrès, la tensió, els canvis radicals en l’estil de vida i les emocions. No és un secret que tots aquests factors poden influir en l’aspecte físic fins a generar un problema de salut.
Un exemple molt clar es pot veure en certes condicions, com el bruxisme, alteració que es produeix quan les persones de forma involuntària tenen la tendència a apretar les dents tant en el dia com a la nit, una reacció a l’estrès i la tensió. A mig termini això pot ocasionar mals de cap, molèsties a l’oïda i tot un seguit de condicions.
Moltes investigacions han comprovat que les nostres emocions influeixen de manera determinant en malalties cardíaques, estomacals, mentals, etc… sent la tensió un desencadenant important en moltes condicions que després es manifesten en el nostre cos.
La millor manera de controlar i evitar malalties psicosomàtiques és controlant l’estrès i prestant atenció a les nostres respostes físiques davant de situacions que ens posen nerviosos o ens generen tensió.
Observa les teves emocions i sentiments i la forma en què reacciona el teu cos davant d’una crisi, així resulta més fàcil determinar si alguna cosa del que fem pot ser la resposta que està afectant la nostra salut.
És fonamental realitzar activitats per combatre l’estrès, com tenir una afició o fer exercici. Aquestes són grans formes de desconnectar i desfer-nos d’ allò que ens produeix tensió i conseqüentment de respostes físiques que no desitgem.
És molt important aprendre a resoldre conflictes utilitzant la intel·ligència emocional. Moltes vegades les malalties psicosomàtiques sorgeixen perquè acumulem la tensió generada pels nostres problemes en lloc de buscar la manera de resoldre’ls. És fonamental trobar alternatives per alliberar la nostra ment i cos de l’estrès que ens produeixen els problemes diaris.
Recorda que el que sentim i com fem servir les emocions influeix en la nostra salut, i encara que moltes vegades ens resulta desagradable que un metge ens indiqui que una determinada condició (malaltia, trastorn, alteració…) es deu a l’excés d’estrès o a un altre problema emocional, cal prendre consciència d’aquest tema per evitar així malalties psicosomàtiques i viure més saludables.

FONT: http://salud.uncomo.com/articulo/que-son-las-enfermedades-psicosomaticas-17803.html

Si vius de manera conscient, és a dir en el present, la teva relació sempre funcionarà adequadament, però si no és així, totes les relacions incloent les íntimes acabaran fracassant o, simplement, seran part dels milions que, estadísticament parlant, viuen en disfuncionalitat. Al principi, mentre estàs en l’etapa de l’enamorament, tot sembla marxar a la perfecció, però això s’acaba quan s’inicien les discussions, insatisfaccions, o violència física i emocional, que et van conduint a viure moments de tensió cada vegada més freqüents.

Si és aquest el teu cas, et diré que la majoria de les relacions amoroses es converteixen ràpidament en relacions d’AMOR – ODI. El resultat és que el sentiment de l’amor es transforma en un tres i no res en una agressivitat salvatge, arribant a moments d’indiferència, desinterès o falta d’interès i, moltes vegades, tu ho consideres normal.

En conseqüència, si en les teves relacions experimentes un sentiment d’amor però també d’odi, manifestat com violència emocional, el més probable és que estiguis confonent la inclinació o la necessitat d’algú amb Amor, i també és possible que ja s’hagi convertit en addicció per les tevse mancances.

És il·lògic que puguis estimar a la teva parella un instant i després, en un altre moment, agredir-la. L’AMOR veritable no contempla el contrari. Si el teu AMOR està impregnat del contrari, d’allò oposat, llavors no és amor sinó la manifestació de la necessitat de l’Ego d’una identitat completa i profunda, que està coberta per l’altra persona transitòriament.

Però quan la teva parella deixa de satisfer les teves demandes comencen a sorgir els sentiments de por, dolor i mancança que estaven coberts per la relació amorosa.

Igual succeeix amb una altra addicció: la de les drogues. Experimentes moments bons quan la droga està disponible, però també és clar que arribarà el moment en que la droga ja no et farà l’efecte que necessites per satisfer la teva demanda…

Quan, passat l’efecte emocional, reapareixen els sentiments negatius, ho fan amb més intensitat, i és llavors quan t’adones que qui els provoca és la teva parella. En aquest moment sorgeix l’efecte “mirall”: et reflexes, et projectes en la teva parella i l’ataques amb tota la violència de la que ets capaç. En sentir-se agredida, la teva parella pot reaccionar i contraatacar. Passat l’episodi, el teu Ego, inconscientment, espera que serveixi de lliçó, i que això propiciï un canvi en la manera de ser de la teva parella, de manera que puguis continuar emmascarant o tapant la malaltia de la relació.

Els experts afirmen que totes les addiccions tenen el seu origen en la negativa de l’individu a enfrontar i traspassar els seus dolors emocionals.

Si t’adones, totes les addiccions s’inicien amb dolor i acaben de la mateixa manera. Qualsevol tipus de substància o persona que les origini (alcohol, drogues, menjar, sexe, tabac, joc) estan utilitzant a alguna cosa o algú per cobrir, tapar, el seu dolor.

Precisament per això hi ha tant dolor i mostres d’insatisfacció en les relacions íntimes, quan passa la primera eufòria. La causa, no són les relacions mateixes sinó l’efecte negatiu que produeixen. Totes les addiccions tenen aquesta conseqüència: arriba un moment en què l’addicció deixa de funcionar i el dolor s’intensifica. Per aquesta raó, la majoria de les persones busca escapar de la seva realitat i pretén trobar la salvació en el futur. Si s’enfoquessin en l’ara, el primer que trobarien seria el seu propi dolor, i això és el que més temen.

Si sabessis que tot es pot resoldre fàcilment i que en aquest moment, donant-te l’oportunitat d’aturar-te un instant i observar-te com el que ets: un ésser vivint un present, una realitat, sigui la que sigui, i que aquesta és l’única veritat que existeix… si sabessis això, llavors permetries que el passat convertit en il·lusió es dissolgués i el dolor que et va generar també.

Per començar a viure una relació sana amb la teva parella, desprèn-te de les il·lusions que et generen el passat i el futur, perquè les dues et produeixen ansietat, i aquesta et porta a l’angoixa, al dubte, a la desesperació i, per tant, a la infelicitat. Centra’t en el teu present, en la teva realitat, que és l’únic que veritablement tens segur. Mira cap enrere només per identificar les coses positives que vas aprendre i puguis utilitzar en el present. Visualitza el teu futur sempre enfocat a la planificació adequada, sense perdre de vista la teva realitat.

Deixa de jutjar-te a tu mateix/a: aquest és el principi d’una relació sana. I, immediatament, deixa de jutjar a la teva parella. Fer-ho et portarà a l’acceptació, la felicitat, l’alegria i, per descomptat, a la llibertat.

AUTOR:  Pedro Moran

FONT: http://www.thesecretlarevista.com/es/9/3472/Relaciones_adictivas_o_sanas.html

La fatiga crònica s’ha considerat un trastorn psicosomàtic. És a dir, es tracta d’un trastorn físic en el qual els processos psicològics juguen un paper important.

La fatiga crònica sol acompanyar-se d’altres símptomes com dolors musculars, pertorbacions del son persistents i incapacitat, definida com la disminució o manca de capacitat per dur a terme alguna activitat de la forma que sol considerar-se normal en l’ésser humà (no poder fer determinades activitats laborals, socials, d’oci etc… degut a la fatiga).

Fatiga i falta d’activitat

Les persones que se senten fatigades solen reduir la seva activitat física. Tanmateix , aquesta manca d’activitat no elimina o redueix la fatiga, sinó que l’empitjora. La inactivitat produeix alteracions en la majoria dels sistemes corporals i té un efecte debilitant que pot afectar qualsevol funció de l’organisme, tot i que destaquen els seus efectes sobre els músculs, el cor i els processos psicològics. Entre els efectes debilitadors de la manca d’activitat es troben els següents :

Efectes musculars :

• Reducció de la massa muscular
• Atròfia de les fibres musculars
• Reducció de la força muscular

Efectes cardiovasculars :

• Reducció del volum sanguini
• Increment de la taxa cardíaca
• Reducció del volum de bombament cardíac

Efectes psicològics :

• Reducció del desig de realitzar activitats
• Increment de la sensació de fatiga després de l’exercici
• Depressió

Per tant, la fatiga pot fer que una persona entri en un cercle viciós en què la inactivitat redueix el desig de dur a terme qualsevol activitat, incrementant d’aquesta manera la sensació de fatiga.

Fatiga crònica i trastorns psicològics

Les investigacions realitzades suggereixen que la fatiga crònica s’associa més a trastorns emocionals que a quadres mèdics. Segons Komaroff i Fagioli ( 1996 ) les causes més comunes de fatiga crònica són la depressió i l’estrès laboral.

En els trastorns psicològics és comú l’existència de fatiga, sent un dels símptomes més importants en la depressió i els trastorns d’ansietat. Per exemple, un dels símptomes diagnòstics del trastorns d’ansietat generalitzada és el de fatigar-se amb facilitat, amb alteracions del son i problemes de concentració (tots ells símptomes típics de la fatiga crònica).

Un estudi realitzat per Manu i col·laboradors el 1996 amb una mostra de 200 pacients amb símptomes de fatiga crònica va mostrar que la major part dels pacients presentaven els símptomes de fatiga associats a trastorns psicològics (73%). Un 22 % dels pacients presentava una fatiga crònica no explicada, el 2% una fatiga associada a trastorns mèdics i el 3% presentava tant trastorns físics com mèdics.

Entre els trastorns psicològics associats a la fatiga, els més comuns van ser els trastorns de tipus depressiu (42% dels pacients). També destaquen, encara que en menor grau, el trastorn de pànic i els trastorns somatomorfs (pots trobar informació sobre aquest trastorn en un altre article més antic d’aquest blog).

La síndrome de fatiga crònica ( SFC )

Es tracta d’una síndrome caracteritzada per un cansament continu que es perllonga durant almenys sis mesos i que s’acompanya d’una incapacitat per dur a terme tasques laborals, domèstiques o d’un altre tipus sense que pugui atribuir-se a una malaltia mèdica coneguda. En molts casos apareix després d’una malaltia vírica, mentre que en altres hi ha una associació amb trastorns psicològics.

Els símptomes principals són la fatiga física i mental que augmenten amb l’activitat, al costat de problemes de memòria i concentració. També solen donar-se dolors musculars, problemes respiratoris i marejos. Se solen acompanyar de símptomes d’ansietat i depressió, que els pacients atribueixen a la pròpia fatiga.

Aquestes persones solen rebutjar l’existència d’un trastorn emocional o d’un origen psicològic per als seus símptomes, creuen que aquests es deuen a una possible malaltia i tenen por que l’activitat física els faci empitjorar, de manera que tendeixen a restringir-la. No obstant això, en moltes ocasions, es donen grans oscil·lacions, alternant entre nivells elevats d’activitat i períodes d’inactivitat.

Definició de síndrome de fatiga crònica

Per rebre un diagnòstic de síndrome de fatiga crònica, un pacient ha de satisfer dos criteris:

1. Tenir fatiga crònica severa durant sis mesos o més, que no pugui ser explicada per una malaltia mèdica.

La fatiga presenta les següents característiques:

• No és resultat d’exercici físic continuat.
• No s’alleuja amb el repòs.
• Està associada amb una reducció substancial dels nivells d’activitat previs.

2. Presentar quatre o més dels símptomes següents:

• Problemes importants de memòria a curt termini o de concentració.
• Mal de coll.
• Ganglis limfàtics sensibles al tacte o pressió.
• Dolors musculars.
• Dolor en múltiples articulacions sense inflamació o enrogiment.
• Mals de cap d’un nou tipus, patró o severitat.
• Son no reparador.
• Malestar després de l’exercici que dura més de 24 hores.

SFC i trastorns d’ansietat i depressió

La majoria dels pacients que compleixen els criteris diagnòstics de la síndrome de fatiga crònica (SFC), també compleixen els criteris d’algun trastorns psicològics, sobretot ansietat i depressió i, en menys mesura trastorn somatomorf. Una alta proporció de persones amb síndrome de fatiga crònica ha tingut en el passat un trastorns depressiu major. No obstant això, en aquests pacients pot ser difícil diagnosticar un trastorn depressiu, ja que l’estat d’ànim deprimit no és molt marcat i solen predominar els símptomes físics.

El trastorn d’ansietat generalitzada és freqüent en les persones amb SFC, encara que pot estar relacionat amb preocupacions sobre la fatiga crònica. Més freqüent és l’existència d’un trastorn de pànic en persones amb síndrome de fatiga crònica.
Característiques de personalitat i patrons de pensament

Moltes de les persones que pateixen la síndrome de fatiga crònica es caracteritzaven per ser molt perfeccionistes i responsables abans de l’aparició de la fatiga, i per plantejar-se metes molt altes en el seu treball. Solen tenir estils de vida hiperactius abans de l’aparició del trastorn, s’exposen sovint a situacions de desgast emocional i tenen tendència a presentar aquest estrès de manera somàtica més que en forma de símptomes emocionals. El trastorn sol aparèixer en moments d’un elevat estrès provocat per dificultats a la feina o en les seves relacions personals.

Els esquemes de pensament d’aquestes persones estan formats per idees com:

Per ser acceptat pels altres i per mi mateix he de:

a ) aconseguir grans fites, i

b ) controlar les meves emocions i no mostrar debilitat.

A la vegada, aquesta manera de pensar dóna lloc a una sèrie de comportaments, com:

• Esforçar-se al màxim en tot
• No queixar-se mai ni admetre debilitat
• Negar les pròpies necessitats

Quan, en un moment donat, es produeix una demanda ambiental excessiva (com un estrès laboral prolongat) o la capacitat per complir amb aquestes demandes es veu reduïda (per exemple, per una malaltia viral o degut al malestar emocional provocat per aquestes qüestions) aquestes persones no poden complir les seves expectatives.

En adonar-se que no funcionen com “haurien” no es permeten disminuir el ritme o fer els canvis necessaris en la seva vida per reduir l’estrès, sinó que tracten d’esforçar-se encara més, ignorant el seu malestar sense queixar-se i pretenen seguir el mateix ritme, encara que en aquest moment no es troben preparats per a això. Això dóna lloc a emocions de frustració i malestar i a símptomes de fatiga. Així mateix, arriben a la conclusió que estan malalts, ja que altrament haurien de rendir al màxim, com sempre.

Per tant, no només no admeten els estats normals passatgers de baix rendiment o cansament que qualsevol persona pot experimentar, sinó que, en lloc d’aturar-se a reposar forces, reaccionen esforçant-se més i senten un gran temor a veure minvada la seva capacitat, atribuint-la a alguna malaltia mèdica que els espanta i estressa encara més.

Factors predisponents, precipitants i perpetuadors

En parlar de la causa d’un trastorn o malaltia, hem de tenir en compte els factors que predisposen a patir-la, així com els que la poden desencadenar. És a dir, el fet que una persona estigui predisposada a patir un trastorn específic no vol dir que l’hagi de patir necessàriament. Pot ser necessària l’existència d’alguna cosa que desencadeni la malaltia (són els factors precipitants). De la mateixa manera, també hem de tenir en compte els factors responsables de que es mantingui al llarg del temps.

Entre els factors que predisposen la síndrome de fatiga crònica es troben els trastorns psicològics (ansietat, depressió), l’al·lèrgia, la predisposició genètica i certes característiques de personalitat, sobretot el perfeccionisme i l’orientació cap a l’assoliment de metes, associades a l’estrès crònic, sobretot de tipus laboral. És a dir, aquests factors poden ser tant de naturalesa física com psicològica.

Entre els factors precipitants es troben les infeccions víriques i l’estrès.

L’element que precipita la SFC pot no ser el mateix que el que el manté. Una vegada que ha aparegut la síndrome, el seu manteniment es deu a factors principalment psicològics, tal com s’ha explicat anteriorment.

El paper dels virus

En moltes ocasions, la síndrome de fatiga crònica s’inicia després d’una infecció. No obstant això, els estudis realitzats no han trobat cap associació entre les malalties infeccioses que han patit els pacients i la síndrome de fatiga crònica desenvolupada després. Per tant, és possible que la síndrome sigui precipitada per una infecció vírica, però, segons les proves disponibles, el virus no és responsable de que els símptomes perdurin al llarg del temps.

Tractament

1 . Tractament farmacològic . Fins ara, cap dels tractaments farmacològics utilitzats ha provat la seva eficàcia i alguns poden ser perjudicials.

2 . Psicoteràpia. Els estudis realitzats per comprovar l’eficàcia de la psicoteràpia han mostrat que produeix una marcada millora i que aquesta es manté al llarg del temps.
Què pots fer si tens fatiga crònica
 
Tingues en compte que la fatiga crònica es pot veure influïda per les circumstàncies següents:

• Estrès excessiu
• Excés de treball i responsabilitats
• Plantejar-se metes massa altes, difícils d’aconseguir
• Perfeccionisme i autoexigència excessiva
• Grans oscil·lacions en el nivell d’activitat

Per tant, tracta de plantejar-te metes realistes, accepta que ets un ésser humà com els altres, amb limitacions i imperfeccions i procura no excedir-te en les teves responsabilitats.

Aprèn a delegar, a demanar ajuda als altres i a confiar en la seva eficàcia. No pretenguis fer-ho tot tu, fins i tot encara que els altres et semblin lents o maldestres. Cada persona té el seu ritme, aprèn a respectar-lo.

No atribueixis tots els teus símptomes a una malaltia mèdica. Demana cita amb el metge, i un cop descartada l’existència d’una malaltia que causi els símptomes, tingues en compte la possibilitat que el teu estil de vida, estrès, comportament i emocions pot estar exercint una influència que pots controlar.

No deixis de fer activitats. Com dèiem anteriorment, la falta d’activitat fa que tinguis menys ganes de fer coses, amb la qual cosa pots entrar en un cercle viciós. També pot provocar un estat d’ànim deprimit que agreugi el quadre. Mira de planificar-te les tasques, començant per nivells lleus d’activitat i triant tasques poc estressants.

Tingues present la possibilitat que es tracti d’una depressió atípica o somatomorfa o de l’existència de problemes d’ansietat. Una avaluació psicològica feta per un psicòleg pot ser tan important com la revisió mèdica per saber què et passa i quin tractament és el més adequat en el teu cas.

Evita les grans oscil·lacions d’activitat. No passis de la completa inactivitat a desitjar fer-ho tot de cop. Manté un nivell d’activitat estable i equilibrat.

Aprèn tècniques de solució de problemes, afrontament i maneig de situacions estressants. Un psicòleg pot ajudar-te en això.

Mantingues un horari de son estable, dorm en horaris apropiats i al dormitori (no al sofà).

Si les tasques se t’acumulen i et sents aclaparat, la fatiga pot augmentar. Per tant, elabora una llista de prioritats i centra’t en elles, descartant la resta; estableix al principi metes curtes i fàcils d’aconseguir.

Procura dur a terme activitats agradables, que impliquin contacte amb altres persones.

I, també molt important, demana ajuda per superar els possibles traumes no solucionats o situacions del teu passat que creguis no tenir superades.

AUTORA: Ana Muñoz González (psicòloga)

FONT: http://www.cepvi.com/psicosomatica/fatiga.shtml

Què són els atacs no epilèptics ?

Aquests atacs són episodis que canvien breument el comportament d’una persona i freqüentment semblen atacs epilèptics . La persona que pateix aquest tipus d’atacs pot tenir sensacions internes que s’assemblen a les que se senten quan es té un episodi epilèptic . Amb freqüència, fins i tot per al personal mèdic entrenat és difícil distingir a simple vista entre aquests dos tipus d’episodis, però hi ha una diferència important. Els atacs epilèptics són causats per canvis elèctrics anormals en el cervell. Els atacs no epilèptics no són causats per disturbis elèctrics al cervell.

Hi ha molts tipus d’atacs. També hi ha diferents tipus d’atacs no epilèptics? Quina és la seva causa?

Els atacs no epilèptics es classifiquen en dos grups principals : fisiològics i psicogènics.

Els atacs fisiològics no epilèptics resulten de diversos patiments o condicions que poden ser el resultat de canvis sobtats en la irrigació de sang al cervell o en els nivells de sucre o oxigen al cervell. Aquests inclouen canvis en el ritme cardíac (arítmia cardíaca), reducció ràpida de la pressió arterial (síncopes o desmais) o nivells molt baixos de sucre (hipoglucèmia). Altres patiments físics com els trastorns del son i del moviment poden tenir símptomes o episodis que s’assemblen als atacs i és important que un metge els identifiqui.

Els atacs psicogènics no epilèptics semblen tenir la causa en experiències psicològiques molt estressants o en un trauma emocional.

Vol dir que les persones que tenen atacs psicogènics no epilèptics estan fingint?

No! És molt important reconèixer que aquests atacs són esdeveniments reals, encara que diferents dels atacs epilèptics. Anteriorment se’ls anomenava “pseudoatacs” o “atacs histèrics” i es pensava que les persones que els patien els estaven inventant per cridar l’ atenció. Sabem que en la majoria de les persones afectades, no hi ha res fals en aquests atacs, i és important que es diagnostiquin correctament perquè la persona pugui obtenir el tractament adequat.

Quin tipus d’estrès pot causar atacs no epilèptics?

Això depèn de cada persona. Per a algunes, pot ser el resultat d’abús físic o sexual, ja sigui recentment o en el passat, especialment durant la infantesa. Altres van poder haver passat per una experiència forta en la seva vida, per exemple, un divorci o la mort d’un ésser estimat.

Per què és important diagnosticar els atacs no epilèptics?

Igual que amb qualsevol malaltia, és important diagnosticar correctament perquè la persona pugui obtenir el millor tractament. Si la causa dels episodis és una malaltia física, per exemple, problemes del cor, cal que s’identifiqui i es doni tractament a aquesta causa.

Si hi ha un trauma emocional o altres tipus d’estrès i s’observen atacs, la persona pot rebre el diagnòstic d’epilèpsia i se li pot començar a donar medicament antiepilèptic, la qual cosa no és l’adequat per tractar els atacs no epilèptics. El més probable és que una persona que pateix aquest tipus d’atacs hagi de fer canvis en el seu estil de vida diferents als d’una persona que pateix d’epilèpsia. La psicoteràpia també és útil per buscar millor control de les tensions de la vida.

Pot una persona tenir atacs tant epilèptics com no epilèptics ?

Sí. Per això és tan difícil per als doctors diagnosticar els atacs no epilèptics, ja que s’assemblen als causats per l’epilèpsia. Alguns estudis han demostrat que fins a un 20 per cent dels adults que s’han avaluat en centres d’epilèpsia té atacs no epilèptics. Alguns pacients tenen els dos tipus.

Com diagnostiquen els doctors els atacs no epilèptics ?

Igual que amb tots els atacs, és important comptar amb la descripció d’una persona que els hagi observat, per exemple, un familiar o un amic. La manera més exacta de diagnosticar els atacs no epilèptics és mitjançant un electroencefalograma (anomenat també EEG) durant un atac. Aquesta prova documenta els ritmes cerebrals de la persona. Amb un estudi EEG breu, sovint no es capta un atac espontani. També es fa durant un període prolongat, generalment durant un o dos dies, juntament amb un enregistrament de vídeo de la persona. Amb això s’espera gravar diversos atacs, tant en l’EEG com en el vídeo, perquè la família o altres observadors arribin a un acord sobre la classe d’episodis que han observat.

Algunes vegades podria ser necessari que el doctor deixi d’administrar els medicaments antiepilèptics al pacient abans de l’estudi. Se li podria demanar a la persona que realitzi activitats que puguin produir atacs, per exemple, no dormir en tota la nit. Algunes anàlisis de sang podrien ajudar a determinar si l’episodi és epilèptic o no epilèptic.

Si es diagnostiquen atacs no epilèptics, en general el següent pas és una avaluació realitzada per un psicòleg o un psiquiatre per ajudar a controlar l’estrès o trauma que pugui contribuir a aquests atacs.

És sempre necessari anar a l’hospital per fer aquestes proves?

No. Si la persona té episodis freqüents (cada un o dos dies) i una altra persona pot observar acuradament el pacient i prendre notes detallades sobre els atacs, el pacient pot portar posat un equip portàtil per gravar l’EEG. No obstant això, en la majoria dels casos el més segur és fer la prova en un hospital on es pot fer la gravació simultàniament amb un vídeo, i que l’equip de professionals mèdics analitzi els esdeveniments i decideixi quin és el millor tractament per al pacient.

Quin és el tractament per als atacs no epilèptics ?

El tractament comença amb una anàlisi acurada dels resultats de l’EEG i del vídeo. Llevat que la persona tingui altres atacs que sí que són epilèptics, els medicaments antiepilèptics no són necessaris.

Es pot brindar avaluació i suport professional através d’un psicòleg per identificar i donar tractament a la causa subjacent de l’estrès o el trauma. Si la depressió o ansietat són part de la causa dels atacs no epilèptics, es poden utilitzar medicaments per eliminar aquests símptomes. La meta és eliminar els episodis i portar a la persona a un nivell satisfactori d’activitats quotidianes. El resultat del tractament en general és bo , especialment si els episodis van començar recentment.

FONT: http://www.epilepsyfoundation.org/epilepsia/qu%C3%A9eslaepilepsia/ataquesnoepilepticos.cfm

Hi ha moltes víctimes d’abús sexual que desitgen oblidar el que ha passat. Per començar és important aclarir que oblidar és no recordar alguna cosa que ha succeït, i és diferent a la d’imaginar alguna cosa o inventar el succés. Hem de precisar com s’emmagatzemen els records: percebem a través dels nostres sentits (olorem, mirem, sentim, escoltem; aconseguim diferenciar textures, sabors, olors, sons, colors) i el cervell ho processa, és a dir tot s’ajunta en mil·lèsimes de segon a través del nostre sistema nerviós. Sentir i percebre són dues experiències comunament al mateix temps. Tot el sentit/percebut es guarda en llocs del nostre cervell, i quan volem recordar alguna cosa “activem” la memòria i “traiem” els records de forma gairebé automàtica.

La nostra ment és brillant, recordem olors de fa anys, cares que només vam veure una vegada durant mig segon, situacions on vam estar, frases o paraules que ens van dir, sabors inoblidables, la nostra ment és meravellosa. És tanta la capacitat de recordar com la d’oblidar.

A la ment infantil les vivències de l’abús, moltes vegades són mal codificades en la memòria, a causa de la confusió que viu el nen/a producte del mateix abús, per tant seran més difícils de “recuperar”, o són represos com records confusos, distants, i per tant dubtosos. Diverses persones refereixen “no recordo bé, no recordo amb precisió, va passar fa tant …” “no recordo tot el que ha passat, recordo sentir vergonya i por, estava confós “.

L’abús sexual en el nen o nena és una situació complexa, perquè succeeix en el seu cos, en la seva ment, en el seu entorn i la seva integritat. No obstant això, no tenen coneixement de tot allò viscut. El nen/a està en l’etapa del joc. L’abusador (els estudis són contundents pel que fa al sexe de qui abusa) del nen/a elabora una estratègia d’acostament, seducció i manipulació que resulta en confusió, negació i oblit.

Oblidar l’abús viscut és una alternativa inconscient del nen/a per seguir endavant, és enfocar-se en altres assumptes per no viure-hi allà.

Moltes vegades s’oblida per no patir, ja que escoltem: “oblida això i deixa-li a Déu”. Però el no recordar tots els detalls de l’abús, no vol dir que no va succeir. Les seqüeles de l’abús sexual són indeterminades a curt, mitjà i llarg termini, oblidar és una d’elles. El més important és trencar el silenci, parlar del que ha passat, no sentir vergonya, no sentir culpa ni por.

Els nens són capaços de distingir entre els successos percebuts (viscuts) i els inventats (imaginats) . Els nens/es no fantasiegen sobre el que no han experimentat.

Quan un nen descriu en forma detallada i vívida una activitat sexual , no és possible atribuir-la a la seva imaginació ” ( Arruabarrena , 1995 ) .

En relació amb la memòria, la diferència entre nens, nenes i adolescents i adults és més quantitativa que qualitativa, el record dels nens de curta edat (3 anys ) és bastant exacte, encara que menys detallat que el dels nens més grans (8 anys) (Goodman , Rudy , bottons i Aman , 1990 ). A partir dels 10 anys no hi ha diferències entre el relat dels menors i el dels adults ( Dent i Stephson , 1979; Arruabarrena , 1995 ) .

Les nenes, els nens i adolescents són les víctimes, per tant no han de ser qüestionades o culpabilitzades sobre els fets. Si no recorden tot, s’ha de comprendre la situació, no dubtar dels relats i donar-los suport en la seva recuperació emocional. Les i els professionals de la salut mental hem d’estar vigilants davant algunes propostes teòriques que ens porten a considerar en les valoracions forenses les “memòries falses” on suposen que nenes, nens i adolescents que viuen abús sexual estan “falsejant la realitat”.

La recuperació emocional integral comporta analitzar el que ha passat amb la víctima i acompanyar-la en un procés on ella és la protagonista de la seva vida i decisions, brindant-li les eines necessàries per desenvolupar-se en tots els àmbits de la vida.

FONT: http://www.elnuevodiario.com.ni/opinion/114944