Tal com afirmava el cèlebre filòsof espanyol Ortega i Gasset, “jo sóc jo i les meves circumstàncies”. És a dir, l’entorn i el moment pel qual es travessi influeixen sempre en l’ésser humà, ja siguin adults o nens. I, en el cas dels més petits, un entorn poc propici pot derivar en trastorns importants en el comportament que, si no es tracten, impedeixen la bona marxa del seu desenvolupament psicològic i emocional.

Així, aquests trastorns poden donar-se tant en l’àmbit escolar com en el familiar, pel que és important que hi hagi una relació fluïda entre pares i professors i que tots dos prestin atenció, per exemple, a si el nen presenta canvis d’humor exagerats, comportaments agressius, canvis d’hàbits en el son, un descens pronunciat del rendiment escolar o, en el cas dels més grans, una preocupació excessiva per la seva imatge, l’inici en el consum d’alcohol o drogues o absències escolars.

Diversos psicòlegs apunten que els pares han canviant la seva actitud en les últimes dècades, passant de ser excessivament rigorosos amb els fills a ser massa permissius, intentant compensar així la manca de temps que els dediquen per qüestions laborals. Però aquest comportament ha provocat que els nens siguin cada vegada menys educats i més desobedients i irrespectuosos amb els adults.

Per això, els especialistes recomanen marcar límits des del principi i crear una sèrie de normes i pautes bàsiques de comportament, que han de ser enteses i complertes per part dels més petits, per evitar que aquests acabin dominant les situacions.

D’altra banda, cal ser conscients en tot moment de la influència que els progenitors exerceixen sobre els seus fills. És a dir, les preocupacions que els pares viuen per la crisi econòmica, la manca d’ingressos o la pèrdua de la feina, són situacions que, si no es controlen, poden derivar en què els nens pateixin un marcat sentiment d’angoixa que no saben ni poden afrontar tot sols.

Així, convé que els adults procurin gestionar l’estrès i l’ansietat amb racionalitat perquè no afecti directament als més petits. A més, s’incideix en la importància d’explicar les situacions d’una manera natural perquè, per exemple, si no es poden fer vacances perquè els membres de la família estan a l’atur, el nen no arribi a desenvolupar, fins i tot, un sentiment de culpabilitat o de càstig per alguna cosa que ha fet malament.

Autor: MundoPsicologos.com

Les llums, els adorns, els bons propòsits i els missatges de pau i felicitat que arriben per tot arreu durant el Nadal no sempre comporten un estat d’ànim d’alegria i benestar. De fet, són unes dates en les que moltes persones no poden evitar recordar els seus éssers estimats que ja no hi són i entrar en un estat de tristesa i malenconia que és important saber reconèixer i afrontar.

Tal com adverteixen un gran nombre de psicòlegs, que la societat en general hagi impulsat, segons sembla, gairebé una exigència que aquestes dates són per viure-les amb “esperit nadalenc”, és a dir, envoltats de la família i els amics i sentint només emocions positives, és un greu error.

No només perquè els sentiments o el moment concret que travessi una persona no han de coincidir amb la resta sinó perquè, a més, precisament aquest corrent del que “s’ha de fer” pot generar un sentiment de culpabilitat i marginació que, lluny de millorar el dol personal, complica les seves emocions.

En aquests casos, els professionals recomanen no perdre mai de vista el fet que els individus tenen dret a estar tristos, sobretot perquè és una reacció lògica i natural, per exemple, quan hi ha una pèrdua relativament recent.

Igualment, aposten per compartir aquests sentiments amb els éssers estimats i que aquests empatitzin amb aquest dol de la mateixa manera que, en moments d’esperança o alegria, també es busca la companyia de familiars i amics.

Encara que aquestes circumstàncies no són les úniques que provoquen desassossec en aquesta època. Segons afirmen des de diversos col·legis de Psicòlegs, la complicada situació econòmica que es travessa actualment, així com la perspectiva que aquesta pugui seguir així (elevades xifres d’atur, augment de la pobresa, pèrdua de la qualitat de vida, etc.), estan generant un major nombre de casos d’ansietat, que s’accentua en aquestes dates i que poden, fins i tot, derivar en depressió.

Els motius són diversos. Per exemple, hi ha la frustració que pateixen moltes persones per no poder viure el Nadal com altres anys millors o, fins i tot, el bombardeig mediàtic que crea una necessitat consumista que no pot ser satisfeta.

Davant aquesta situació, la recomanació majoritària dels psicòlegs és intentar no caure en la febre de la despesa que es deslliga gairebé sense control i, sobretot, mirar el futur sent conscients de la situació però sense perdre l’energia per poder millorar les circumstàncies actuals.

AUTOR: MundoPsicologos.com

És sorprenent que els éssers humans de vegades anomenem amor a les emocions i conductes més estranyes i desviades. Algunes persones confonen l’amor amb la possessivitat més destructiva, i altres se senten enamorades de personatges egocèntrics que els reporten gairebé purs patiments i maltractaments. Centenars de vegades intenten arrencar-se d’ells, per tornar altres tantes a buscar-los desesperadament. Tots tenim vergonyes i incoherències que amagar en la nostra vida amorosa. El problema sorgeix quan no són actes esporàdics, sinó hàbits permanents. Si compulsivament donem tot per l’altre, fins i tot el propi seny, i creiem que aquesta penosa autodestrucció és un acte amorós, ha arribat el moment de preguntar-se: és amor o és addicció?

La intensitat de l’addicció a l’amor sol estar en directa proporció a la profunditat de necessitats afectives bàsiques mal resoltes en la infància. Igual que en les addiccions a l’alcohol o a les drogues, la dependència portada a l’extrem de cedir el control de la pròpia vida a alguna cosa o algú fora d’un mateix, està basada en algun tipus de por. Por a patir, al fracàs, a la solitud, a la ràbia, a la culpa, a decebre o morir-se. Els amants s’aferren un a l’altre, encegats per la il · lusió que la relació amorosa d’alguna manera arregla les seves pors.

Anomenem relacions addictives a les que són laberints sense sortida o històries que només poden acabar malament. O a aquelles insistents afeccions a persones inabastables i incapaços de comprometre’s, o que ja estan compromesos. O a relacions que no tenen el que un o dos membres de la parella necessiten: amor, tendresa, sexualitat, honestedat, suport emocional. I, en els casos més extrems, a relacions que són camps de batalla on la ràbia i l’abús predominen.

En les relacions addictives, el “et necessito”, propi de tot vincle amorós, es converteix en demanda obsessiva o en pànic permanent davant una possible pèrdua. Si, per esgotament, es donen passos per acabar aquest nociu llaç, els amants pateixen aguts símptomes de privació. Igual que en les addiccions a substàncies químiques, s’observen símptomes psíquics angoixa, insomni, desesperació i físics opressió al pit, sudoració, marejos, migranyes, que només s’alleugen quan es restableix el contacte amb l’ésser estimat. Romandre en relacions destructives pot ser perjudicial per a la salut. No obstant això, no tot és tan negre i ombrívol. Acabar una relació amorosa malaltissa és difícil però no impossible. Alguns ho aconsegueixen per si mateixos, altres requereixen d’ajuda. L’important és que vostè s’adoni que qui li treu la seva autoestima no serà el que se la torni. Al contrari, en cada intent per restituir la dignitat perduda, quedarà més dolgut i devaluat. No gasti més temps ni energia. Atreviu-vos, perdi la por. No només sobreviurà, sinó que experimentarà un intens alleujament. L’hi asseguro. Perquè això no és amor: és addicció.
Molta gent racional i equilibrada estableix, tot i ella mateixa, relacions amoroses addictives que només els reporten patiment. Infructuosament tracten de trencar amb la seva parella, convertint-se aquesta en una presó de la qual no aconsegueixen escapar. Se senten envaïts per l’angoixa davant el més mínim senyal d’abandonament. La por a la soledat els paralitza i paguen qualsevol preu per tal d’evitar la ruptura. Si vostè ha malgastat prou temps a tractar de canviar a qui sistemàticament el danya o rebutja, vet aquí alguns suggeriments pràctics que poden ajudar a trencar les cadenes.

La primera tasca és comprendre que el cost de mantenir la il·lusió que l’estimen l’està portant a la ruïna, en termes de respecte per si mateix, autoconfiança i salut mental. Les persones atrapades en el mal amor tendeixen a fer-se trampes a si mateixes per tal de romandre en una relació que va en contra de la seva sanitat. Es convencen que el que tenen és millor que res, del molt que perdrien si es quedessin sols i de diverses altres consideracions pràctiques. Familiars i amics, cansats de veure’ls patir, veuen com els seus intents de fer-los entrar en raó s’estavellen contra creences profundament arrelades que reflecteixen pors impermeables a tot argument racional. Em quedaré sol per sempre, malgrat tot, ho vull o no puc viure sense ell (o ella), són frases típiques que conviden a reflexionar sobre l’abús que es fa de la pròpia intel·ligència en la creació de raons per seguir amb la parella. És important identificar d’on prové la fam d’afecte que li impedeix deixar la relació. Convé escriure totes les situacions i sentiments que acompanyen la relació amorosa. Això li permetrà apreciar més objectivament la freqüència i forma dels disgustos que, des de fa tant de temps, suporta. Descobrir conductes que es repeteixen una i altra vegada, possibilita treure conclusions i associar-les amb relacions amoroses anteriors. També li protegeixen de seguir autoenganyant-se. A continuació, faci connexions entre el nen que vostè va ser i la inseguretat que sent quan la seva parella s’allunya. Pregunti des de quan l’acompanya l’angoixa que la relació, per dolenta que sigui, li ha permès mantenir soterrada. Tanqui els ulls i pensi en el que veu i en com representa vostè el seu propi buit. Intenteu descobrir les pors que l’absència de l’altre deslliguen. Finalment, busqui xarxes de suport emocional. Amics i familiars podran sostenir en els amargs moments de la ruptura. Acabar és difícil, desperta sentiments de desemparament i sembla que el món s’acabi, i la solitud és mala consellera. Els qui l’estimen de veritat el podran ajudar i reflectir-li situacions autoenganyoses que l’angoixa li impedeix veure.

Romandre en una relació insatisfactòria és una tragèdia personal, que destrueix l’opció futura d’un amor nutritiu. Trencar les cadenes d’un amor obsessiu pot ser tan complex com sortir de l’alcoholisme. Igual que en aquest, la llarga travessia comença amb reconèixer que s’està insanament enganxat i acaba amb l’alegria que reporta recuperar el control de la pròpia vida. Poder dir amb alleujament: no era amor, era addicció.

 
FONT: Eugenia Weinstein

La necessitat que solen tenir algunes persones per establir vincles que els resulten tòxics, és de vegades difícil d’eradicar, perquè en definitiva és una cosa que profundament estan desitjant.
Una relació tòxica és la que ens fa infeliços, que ens frustra, que ens enganya, que ens utilitza per als seus propis fins i que s’aprofita de les nostres debilitats.
El problema per desfer-se’n és que la seva víctima no vol veure tots els mals que li comporta aquest vincle, una relació que li distorsiona la percepció en virtut d’una atracció de la qual no es pot apartar.
En termes de la teoria del camp de Kurt Lewin, dos vectors oposats del mateix valor, d’atracció i de rebuig, en el camp dels significats personals, són els que mantenen l’equilibri de la relació, impedint que canviï.

D’acord a la teoria psicoanalítica, es reitera una manera de relació d’objecte agradable i alhora hostil, semblant a relacions traumàtiques de la infància amb figures significatives.
Les teories cognitives reconeixen en aquestes relacions una manera de percepció particular, quan l’individu que pateix s’entesta a veure la realitat que vol veure, filtrada per les seves experiències prèvies.
Els conductistes posen a la psique entre parèntesi i no tenen en compte els processos intrapsíquics, per tant, des d’aquesta perspectiva, aquestes relacions són maneres apreses de vincular, que s’han de desaprendre per adquirir noves formes de relacionar-se més adaptatives.
Des del punt de vista existencial, aquestes relacions formen part d’un projecte de vida en el qual s’inclou el sacrifici com una realització personal.
La nostra pròpia forma de veure el món ens condiciona, quan interpretem la realitat de la vida com una cadena de sofriments i no com una oportunitat per ser capaços de viure experiències feliços.
És una decisió personal, patir en la vida o gaudir de la vida. Fins als esdeveniments més tràgics es viuen d’una manera diferent en funció a la nostra visió del món.
Totes les tragèdies tenen també un costat menys dolorós si les observem des d’una perspectiva més global.
Creure que un pot ser feliç en aquest món no és difícil. Només cal pensar-hi. Sempre som nosaltres els que ens lliguem a les mateixes cadenes. No hi ha un altre responsable de les nostres vides més que nosaltres mateixos.
Les persones fortes busquen perfils febles per relacionar-se i els febles de caràcter se senten atrets pels forts, per a no haver de decidir per si mateixos, per sentir-se protegits, per ser espectadors i no actors, per en definitiva, no assumir cap risc.
Amb el temps la vida ens ensenya que aquesta postura còmoda té un alt cost, a la llarga sempre ens passa la factura i ens portarà inexorablement cap al compliment de tots aquests compromisos que particularment vam estar evitant, utilitzant algú com escut. Perquè el que no fa el que ha de fer en el seu moment ho haurà de fer després, obeint a una llei universal ineludible, que és la que ens obliga a pagar els deutes amb nosaltres mateixos.

 
FONT:  La guia de Psicologia

http://psicologia.laguia2000.com/general/las-relaciones-toxicas # ixzz2FPBrneue

El terme trauma significa ferida. Freud va ser el primer que va començar a utilitzar de forma sistemàtica aquesta paraula dins l’àmbit de la psicologia, per descriure les ferides psíquiques que pot patir una determinada persona com a conseqüència d’un esdeveniment o situació que influeixi de manera negativa en la seva vida psicològica. Els traumes estan íntimament relacionats amb les vivències. Una vivència és una experiència que deixa empremta en la personalitat, és a dir, que té la suficient importància com per marcar o modificar la nostra manera de ser després d’haver-la viscut.

Quan alguna vivència o conjunt de vivències produeix un gran impacte en la vida psicològica d’un individu, ja sigui per la intensitat de les mateixes, ja perquè es tracti d’algú psicològicament feble, i algunes de les seves parcel·les psicològiques queden ferides o destruïdes, diem que ha patit un trauma, i, per tant, que ha quedat traumatitzat, com si s’hagués produït una ferida o esquinç en la seva personalitat.

Els traumes psicològics repercuteixen, sobretot, en l’actitud i la conducta futures de la persona que els ha patit. Per exemple, un desengany amorós de certa envergadura pot fer que una persona canviï d’actitud amb les persones del sexe oposat, establint una sèrie de mecanismes psicològics de defensa que tendeixen a evitar que es repeteixi una situació similar, el que es pot traduir en un distanciament afectiu i certa desconfiança a l’hora de plantejar-se la possibilitat d’una nova relació de parella.

Els traumes poden afectar qualsevol esfera de la psicologia personal i poden produir-se a totes les edats. Tradicionalment la majoria dels autors han destacat la importància dels traumes infantils i juvenils, ja que durant aquesta època la personalitat encara no s’ha configurat de manera definitiva, amb el que els traumes influeixen de manera més decisiva en l’estructura de la mateixa. A més, els joves i adolescents tenen menys capacitat per assimilar, elaborar i adaptar-se a certes situacions conflictives des del punt de vista psicològic, de manera que aquestes solen tenir un major poder traumatitzant. Aquest últim aspecte té una importància cabdal, ja que no totes les situacions dotades, en principi, d’un alt poder traumatitzant com les de pèrdua, abandonament, humiliació, agressió, etc., produeixen traumes de manera obligada. Si són elaborades per la persona que les pateix de forma adequada poden fins i tot tenir un cert efecte beneficiós. Al cap i a la fi, després d’aquestes experiències sorgeixen una sèrie de mecanismes d’aprenentatge, tant en el nivell conscient com en l’inconscient, que, si són adequats, poden enriquir la personalitat i constituir un estímul per al desenvolupament d’aquesta en un sentit expansiu . Per exemple, un suspens pot servir perquè un nen prengui consciència del reduït del seu esforç i estimular-perquè estudiï més temps, amb més profunditat i amb una tècnica d’estudi millor. Per contra, seguint amb el mateix exemple, un suspens pot tenir conseqüències diametralment oposades, és a dir, provocar un major abandonament dels estudis, casos de desadaptació escolar, etc.

Si el traumatisme té prou envergadura pot conduir a un desenvolupament anòmal de la personalitat: els diversos traumes que pateixen en el transcurs de la vida van originant mecanismes psicològics de defensa, repressió, desplaçament, etc., Que, per ser inadequats, arriben a configurar una personalitat deteriorada, més inestable i més feble, de caràcter anòmal, és a dir, a cavall entre el normal i el patològic.

Font: La Página de la Vida (http://www.proyectopv.org)