És sorprenent que els éssers humans de vegades anomenem amor a les emocions i conductes més estranyes i desviades. Algunes persones confonen l’amor amb la possessivitat més destructiva, i altres se senten enamorades de personatges egocèntrics que els reporten gairebé purs patiments i maltractaments. Centenars de vegades intenten arrencar-se d’ells, per tornar altres tantes a buscar-los desesperadament. Tots tenim vergonyes i incoherències que amagar en la nostra vida amorosa. El problema sorgeix quan no són actes esporàdics, sinó hàbits permanents. Si compulsivament donem tot per l’altre, fins i tot el propi seny, i creiem que aquesta penosa autodestrucció és un acte amorós, ha arribat el moment de preguntar-se: és amor o és addicció?

La intensitat de l’addicció a l’amor sol estar en directa proporció a la profunditat de necessitats afectives bàsiques mal resoltes en la infància. Igual que en les addiccions a l’alcohol o a les drogues, la dependència portada a l’extrem de cedir el control de la pròpia vida a alguna cosa o algú fora d’un mateix, està basada en algun tipus de por. Por a patir, al fracàs, a la solitud, a la ràbia, a la culpa, a decebre o morir-se. Els amants s’aferren un a l’altre, encegats per la il · lusió que la relació amorosa d’alguna manera arregla les seves pors.

Anomenem relacions addictives a les que són laberints sense sortida o històries que només poden acabar malament. O a aquelles insistents afeccions a persones inabastables i incapaços de comprometre’s, o que ja estan compromesos. O a relacions que no tenen el que un o dos membres de la parella necessiten: amor, tendresa, sexualitat, honestedat, suport emocional. I, en els casos més extrems, a relacions que són camps de batalla on la ràbia i l’abús predominen.

En les relacions addictives, el “et necessito”, propi de tot vincle amorós, es converteix en demanda obsessiva o en pànic permanent davant una possible pèrdua. Si, per esgotament, es donen passos per acabar aquest nociu llaç, els amants pateixen aguts símptomes de privació. Igual que en les addiccions a substàncies químiques, s’observen símptomes psíquics angoixa, insomni, desesperació i físics opressió al pit, sudoració, marejos, migranyes, que només s’alleugen quan es restableix el contacte amb l’ésser estimat. Romandre en relacions destructives pot ser perjudicial per a la salut. No obstant això, no tot és tan negre i ombrívol. Acabar una relació amorosa malaltissa és difícil però no impossible. Alguns ho aconsegueixen per si mateixos, altres requereixen d’ajuda. L’important és que vostè s’adoni que qui li treu la seva autoestima no serà el que se la torni. Al contrari, en cada intent per restituir la dignitat perduda, quedarà més dolgut i devaluat. No gasti més temps ni energia. Atreviu-vos, perdi la por. No només sobreviurà, sinó que experimentarà un intens alleujament. L’hi asseguro. Perquè això no és amor: és addicció.
Molta gent racional i equilibrada estableix, tot i ella mateixa, relacions amoroses addictives que només els reporten patiment. Infructuosament tracten de trencar amb la seva parella, convertint-se aquesta en una presó de la qual no aconsegueixen escapar. Se senten envaïts per l’angoixa davant el més mínim senyal d’abandonament. La por a la soledat els paralitza i paguen qualsevol preu per tal d’evitar la ruptura. Si vostè ha malgastat prou temps a tractar de canviar a qui sistemàticament el danya o rebutja, vet aquí alguns suggeriments pràctics que poden ajudar a trencar les cadenes.

La primera tasca és comprendre que el cost de mantenir la il·lusió que l’estimen l’està portant a la ruïna, en termes de respecte per si mateix, autoconfiança i salut mental. Les persones atrapades en el mal amor tendeixen a fer-se trampes a si mateixes per tal de romandre en una relació que va en contra de la seva sanitat. Es convencen que el que tenen és millor que res, del molt que perdrien si es quedessin sols i de diverses altres consideracions pràctiques. Familiars i amics, cansats de veure’ls patir, veuen com els seus intents de fer-los entrar en raó s’estavellen contra creences profundament arrelades que reflecteixen pors impermeables a tot argument racional. Em quedaré sol per sempre, malgrat tot, ho vull o no puc viure sense ell (o ella), són frases típiques que conviden a reflexionar sobre l’abús que es fa de la pròpia intel·ligència en la creació de raons per seguir amb la parella. És important identificar d’on prové la fam d’afecte que li impedeix deixar la relació. Convé escriure totes les situacions i sentiments que acompanyen la relació amorosa. Això li permetrà apreciar més objectivament la freqüència i forma dels disgustos que, des de fa tant de temps, suporta. Descobrir conductes que es repeteixen una i altra vegada, possibilita treure conclusions i associar-les amb relacions amoroses anteriors. També li protegeixen de seguir autoenganyant-se. A continuació, faci connexions entre el nen que vostè va ser i la inseguretat que sent quan la seva parella s’allunya. Pregunti des de quan l’acompanya l’angoixa que la relació, per dolenta que sigui, li ha permès mantenir soterrada. Tanqui els ulls i pensi en el que veu i en com representa vostè el seu propi buit. Intenteu descobrir les pors que l’absència de l’altre deslliguen. Finalment, busqui xarxes de suport emocional. Amics i familiars podran sostenir en els amargs moments de la ruptura. Acabar és difícil, desperta sentiments de desemparament i sembla que el món s’acabi, i la solitud és mala consellera. Els qui l’estimen de veritat el podran ajudar i reflectir-li situacions autoenganyoses que l’angoixa li impedeix veure.

Romandre en una relació insatisfactòria és una tragèdia personal, que destrueix l’opció futura d’un amor nutritiu. Trencar les cadenes d’un amor obsessiu pot ser tan complex com sortir de l’alcoholisme. Igual que en aquest, la llarga travessia comença amb reconèixer que s’està insanament enganxat i acaba amb l’alegria que reporta recuperar el control de la pròpia vida. Poder dir amb alleujament: no era amor, era addicció.

 
FONT: Eugenia Weinstein