Trastorn de personalitat versus personalitat sana

Un trastorn de personalitat és una manera patològica de ser i de comportar-se que:

– És omnipresent: es posa de manifest en la major part de les situacions i contextos, i abasta un ampli rang de comportaments, sentiments i experiències.
– No és producte d’una situació o esdeveniment vital concret, sinó que abasta la major part del cicle vital de l’individu.
És inflexible, rígid.
– Dificulta l’adquisició de noves habilitats i comportaments, especialment en l’àmbit de les relacions socials: perjudica el desenvolupament de l’individu.
– Fa l’individu fràgil i vulnerable davant situacions noves que requereixen canvis.
– No s’ajusta al que es podria esperar per aquest individu, tenint en compte el seu context sociocultural.
– Produeix malestar i sofriment a l’individu o als que l’envolten: provoca interferències en diversos àmbits (social, familiar, laboral, etc.)
– El malestar és més aviat conseqüència de la no acceptació per part dels altres de la manera de ser de l’individu més que una característica intrínseca del trastorn: en general solen ser egosintónicos (d’acord amb el Jo).
– Per tot això, la consciència de malaltia o anomalia és escassa o inexistent per part de les persones que pateixen aquests trastorns.
En canvi una personalitat sana respon a les següents característiques:

– Adaptativa.
– Flexible.
– Funcionament autònom i competent en diferents àrees de la vida.
– Habilitat per establir relacions interpersonals satisfactòries.
– Capacitat per aconseguir metes pròpies, amb el consegüent sentiment de satisfacció subjectiva.

Tipus de trastorns de la personalitat:

PARANOIDE: La característica essencial d’aquest trastorn és un patró de desconfiança i suspicàcia general cap als altres, de manera que les intencions d’aquests són interpretades com malicioses. Aquest patró comença al principi de l’edat adulta i apareix en diversos contextos.

ESQUIZOIDE: Els individus que el pateixen es caracteritzen per la falta d’interès en relacionar-se socialment i per una restricció de l’expressió emocional. Pot aparèixer durant la infància o l’adolescència, encara que se sol diagnosticar en l’edat adulta.

ESQUIZOTÍPC: Les persones que ho pateixen tenen un patró de dèficit social o interpersonal amb una gran disminució de la capacitat per les relacions personals. A més tenen distorsions cognitives i de pensament i un comportament excèntric.

ANTISOCIAL: La sociopatia, també coneguda com trastorn de personalitat antisocial (TPA), és una patologia d’índole psíquic que deriva en què les persones que la pateixen perden la noció de la importància de les normes socials, com són les lleis i els drets individuals. Si bé, generalment, pot ser detectada a partir dels 18 anys d’edat, s’estima que els símptomes i característiques es vénen desenvolupant des de l’adolescència. Abans dels 15 anys s’ha de detectar una simptomatologia similar però no tan accentuada, es tracta del trastorn disocial de la personalitat.

LÍMIT: Es caracteritza principalment per desregulació emocional, pensament extremadament polaritzat i relacions interpersonals caòtiques. El perfil global del trastorn també inclou típicament una inestabilitat generalitzada de l’estat d’ànim, de l’autoimatge i de la conducta, així com del sentit d’identitat, que pot portar a períodes de dissociació.

HISTRIÒNIC: Les persones amb trastorn de personalitat histriònica solen expressar les seves emocions de manera exagerada. Solen ser vanitoses i egocèntriques, i se senten incòmodes quan no són el centre d’atenció. Sovint són seductores en aparença i comportament, ja que els preocupa molt no ser-ho. Busquen contínuament a algú que els tranquil·litzi, que aprovi el que fan, i poden enfadar quan algú no els atén o afalaga. Solen ser impulsius i poc tolerants a la frustració.

El seu estil cognitiu és extremista, tendeixen a veure tot en termes de blanc o negre. El seu discurs sovint no té detalls i és exagerat.
La major taxa de persones que pateixen aquest trastorn són dones, la qual cosa fa pensar que la naturalesa d’aquest trastorn i algunes característiques que el defineixen són estereotips de la dona de la societat occidental.

NARCISISTA: Un patró general de grandiositat (en la imaginació o en el comportament), una necessitat d’admiració i una falta d’empatia, que comencen al principi de l’edat adulta i que es donen en diversos contextos.

PER EVITACIÓ: La principal característica és un patró generalitzat d’inhibició social, sentiments d’inadequació, hipersensibilitat a la avaluació negativa, rebuig o desaprovació, i evitar la interacció social, que comencen a l’adolescència o al començament de l’edat adulta i que es dóna en diversos contextos.

PER DEPENDÈNCIA: Aquests individus tenen una necessitat general i excessiva que s’ocupin d’ells (comportament de submissió o adhesió), a més d’un gran temor de separació.

OBSESSIU-COMPULSIU: és un trastorn de personalitat caracteritzat per un patró general de preocupació per l’ordre, perfeccionisme, control mental i interpersonal, a expenses de la flexibilitat, l’obertura i l’eficiència. Característiques:

Manca de decisió, dubtes i precaucions excessives, que reflecteixen una profunda inseguretat personal. Preocupació excessiva per detalls, regles, llistes, ordre, organització i horaris. Perfeccionisme, que interfereix amb l’activitat pràctica. Rectitud i escrupolositat excessiva juntament amb preocupació injustificada pel rendiment, fins a l’extrem de renunciar a activitats plaents i a relacions personals. Pedanteria i convencionalisme amb una capacitat limitada per expressar emocions. Rigidesa i obstinació, amb un intens sentit del deure. Insistència poc raonable per a que els altres se sotmetin a la pròpia rutina i resistència també poc raonable a deixar als altres fer el que han de fer. La irrupció no desitjada i insistent de pensaments o impulsos. Estil de vida avar molt per sota de les seves possibilitats econòmiques. Hiperexigència cap a si mateix i els altres. Sentiments de frustració, ràbia, irritabilitat i agressivitat per no aconseguir les metes que s’exigeix​​.

Moltes vegades s’ha donat poca importància al trastorn d’estrès postraumàtic, com que únicament es pateix quan la persona pateix situacions extremes. En general sí és així però no únicament. Diguem que un trauma per a una persona es produeix sota tres circumstàncies que serien les següents:

– Quan passa en moments primerencs de la vida de la persona que no és capaç d’assimilar: per exemple pèrdues de familiars importants, mentides familiars, quan es culpabilitza el nen de determinades circumstàncies, maltractament físic o psicològic, quan no s’atenen les seves emocions ni se li consola, quan s’obliden les seves necessitats o sorgeixen negligències en les famílies, quan hi ha problemes d’acceptació social al cole tipus bullying, quan presencien maltractaments o infravaloracions entre membres de la seva pròpia família …

– Quan succeeixen coses que en principi no serien greus, però que es mantenen molt al llarg del temps i són molt repetitives: per exemple quan no es dóna afecte als nens, quan s’exerceix una sobreprotecció molt fort impedint el creixement i el desenvolupament del nen, quan s’és ignorat amb relativa freqüència o no escoltat, quan es presencien discussions contínues entre els pares i es viu una vegada i una altra, quan es repeteixen contínuament idees del tipus “Les coses es fan bé o no es fan” o ” has de ser sempre el millor “, o “si no t’estàs quiet mataràs a la mare a disgustos “… són frases o successos que puntualment no tenen cap efecte en el nen, però que molt mantingut i molt sovint en el temps porten directament a la configuració d’un trauma que romandrà en la vida adulta, si no és tractat.

– Quan ocorren successos molt forts que no som capaços d’assimilar ja sigui en l’edat adulta o en l’edat infantil: per exemple un accident de trànsit, haver estat a punt de morir pel motiu que sigui, una violació o abús, violència, terratrèmols …

De vegades el trauma es produeix perquè es donen aquests tres factors, però en realitat, pot donar-se només quan es produeix un. Moltes vegades entre les famílies sembla que es pretén insinuar que els nens es recomponen sols o que ho obliden tot i així tot queda superat. Que la ment oblidi certes coses, no vol dir en cap moment que l’hagi superat, i que no ho comentin no vol dir que s’hagi superat. El restar importància a successos d’aquest tipus, fa que la persona traumatitzada, moltes vegades minimitzi els successos que ha viscut, impedint així que pugui superar, afrontar o demanar ajuda per poder manejar-los deixant-los amagats dins de si mateixos, però al mateix temps actius. Les conseqüències d’això són clares en la vida quotidiana de la persona:

– Es produeixen flasbacks, que són reminiscència dels successos: en qualsevol moment de sobte, sent pensaments intrusos carregats d’emocions que es repeteixen una i altra vegada.

– Apareixen problemes de son, no es descansa bé o simplement li envaeixen contínuament malsons relacionats amb el trauma que ha quedat emmagatzemat.

– Pot tenir interferències en la vida quotidiana en funció de la naturalesa del trauma amb atacs d’ansietat, o depressió, o reaccions desproporcionades davant successos petits, o amb problemes a l’hora d’establir vincles amb altres persones i per tant problemes en les relacions de parella o les relacions socials o laborals …

– També sol haver un estat d’ansietat constant, com en contínua alerta i pors relacionats amb el trauma encara que no sempre de forma directa.

Tot això crea una interferència molt forta en la vida de la persona, que moltes vegades no lliga amb el trauma, ja que ha après a ignorar i fer com si mai hagués passat, bé perquè va ser molt forta o bé perquè li van ensenyar que no era massa important.

Amb vista al tractament del trastorn per estrès postraumàtic, allò important és que la persona es doni a si mateix la importància dels esdeveniments que l’han marcat en la seva vida, només si els assumeix pot afrontar i donar-se a si mateix una importància i una explicació per allò que viu en l’actualitat. Després també és important saber que és una cosa que es pot superar i afrontar, i que per això la teràpia EMDR, està donant molt bons i ràpids resultats amb l’afrontament dels traumes, ja que permet a la persona activar els seus propis mecanismes neuronals perquè pugui processar de forma adaptativa aquelles coses que en el seu moment no van poder fer front per les circumstàncies en què es van produir.

FONT: Maria Jesús Adam Meléndez (Psicòloga i directora del Centre Psicològic Adam a Madrid)

http://www.psicologos-online.net/articulos/trastorno-de-estres-postraumatico/

Les persones que han patit abusos sexuals solen arribar a un estat de Dissociació. Els trastorns de Dissociació de la Identitat provoquen que la persona arribi a un estat auto-hipnòtic o “gairebé de trànsit” que faci front al trauma viscut. D’aquesta manera emergeix una personalitat alterada que es fa càrrec del trauma i permet aïllar els records i emocions.
Els Trastorns dissociatius són definits com “una alteració de funcions integradores de la consciència, la identitat, la memòria i la percepció de l’entorn” (DSM-IV) o com “la pèrdua total o completa de la integració normal entre certs records del passat, la consciència de la pròpia identitat, certes sensacions immediates i el control dels moviments corporals “(CIE-10)
Els Trastorns dissociatius inclouen la AMNÈSIA dissociativa, caracteritzada per la incapacitat de recordar la informació personal important, i que es deu normalment a un trauma o a l’estrès.
Un altre trastorn dissociatiu és el de la FUGA. Això succeeix quan algú abandona de sobte la seva llar o lloc on es troba i no és capaç de recordar el seu passat. De vegades, aquesta persona assumeix una nova identitat, total o parcial.
El Trastorn d’identitat dissociatiu (o Personalitat Múltiple) fa que hi hagi dos o més personalitats diferents en el mateix individu, sent cadascuna d’elles la dominant en un moment determinat. Finalment, la DESPERSONALITZACIÓ es caracteritza per la sensació que la persona es troba separada dels seus processos mentals o cos, i va acompanyada d’un sentit intacte de la realitat.
A més de per altres raons, els trastorns dissociatius poden donar-se en casos d’estrès post-traumàtic i els seus símptomes solen presentar paràlisi emocional, Flash back (records passats que tornen a aparèixer) i separació del propi Jo. Quan la dissociació és greu, és possible que la persona hagi arribat a aquest punt com a mecanisme de defensa. Seria com una manera de trencar amb aquests records o emocions negatives, i per això no és estrany que les persones que han patit abusos sexuals “dissociïn” per protegir inconscientment dels efectes del trauma.
Quan una persona ha patit abusos sexuals, pot arribar a ser bastant autodestructiu, experimentant profundes emocions d’ira, pànic, vergonya o por. Com més petit va ser el nen quan van abusar d’ell per primera vegada, més significativa podria ser la seva dissociació.
La dissociació és una defensa ràpida i eficient. Influeix en el bloqueig de la memòria i col·loca el trauma a la part corporal, és a dir, aquest mateix trauma es reflecteix en la postura del cos, en la rigidesa dels músculs, en una respiració pobra, en unes espatlles ajupides i una altra sèrie d’aspectes. D’altra banda, conté també l’expressió més externa de les emocions, sensacions o impulsos, reflectint un comportament agressiu, pèrdues de control, tendències suïcides o agressió sexual entre molts altres.
Quan el nen/a o persona abusada utilitza inconscientment la dissociació com a defensa, aquesta s’acaba per convertir en seu mètode escollit per fer front a totes les amenaces que se li presenten, tot i no ser el mètode més adequat. Sol ser comú, que les persones que han patit algun tipus d’abús sexual s’habituïn a ser víctimes. El seu sistema cognitiu és tan fort que impedeix qualsevol canvi o millora. Altres vegades és la por el que impedeix un avanç en el procés terapèutic. Físicament, els pensaments acaben somatitzant-se en la manera de respirar, en la manca de veu, en els moviments que es realitzen i en la inclinació del propi cos. A la vegada, aquests pensaments es manifesten emocionalment en forma de depressions, tristesa, còlera, ràbia, falta de motivació, poca concentració i fins i tot dificultat per mantenir relacions sexuals sanes i satisfactòries.
No només la por i els rígids patrons cognitius són els que impedeixen un avanç en la “curació” quan ha existit un abús. La Vergonya sol actuar com una força més que destructiva que arriba fins al fons de la pròpia persona, i la Culpa es converteix en una de les principals fonts d’identitat, “Jo vaig tenir la culpa, va ser el meu error, no vaig fer res per evitar-ho … “
La superació d’aquests dos sentiments (vergonya i culpa), passen per acceptar la veritat i abraçar el canvi. Dir-ho alt, poder escriure sobre això i aplicar qualsevol forma d’expressió, per poder passar del dolor a l’acceptació i superació. Superar sense oblidar, sinó transformant la manera de viure-ho. Quan la persona comença a afirmar interiorment permet que la veritat curativa comenci a ocupar el seu propi lloc.
“Al voltant del 20 al 25% de les nenes i del 10 al 15% dels nens pateixen algun tipus d’abús sexual abans dels 17 anys.”

FONT: Directori d’Articles de Psicologia de Angeles Alvarez

http://www.psicologos-online.net/articulos/%C2%BFcomo-olvidar-lo-vivido-abusos-sexuales-y-disociacion/

Els especialistes apunten que l’atur s’ha convertit en “factor de risc”. Les visites mèdiques de persones afectades per angoixa, depressió o manca de son han augmentat un 20 per cent arreu

La crisi, els problemes econòmics i, sobretot, la pèrdua de feina o la por que et facin fora són factors que han fet augmentar de manera espectacular el nombre de consultes mèdiques per tractartrastorns d’ansietat, depressió, manca de son i fins i tot abús de substàncies. Els metges estimen que se n’ha produït un increment a tot l’Estat d’un 20%, que s’ajusta també a la situació de les Balears.

La presidenta de la Societat Balear de Medicina Familiar i Comunitària, Rosa Duró, ho confirma: “No tinc dades, però jo a la consulta ho noto. Hi arriben molts problemes psicològics motivats per la crisi. La gent et ve a la consulta i et parla sobretot de la feina. Que si en queden sense, que si se’ls acaben les ajudes, etc. Llavors tu, com a metge de família, atens la part biològica del seu problema, però també la psicològica i la social. Fas un conjunt”.

El psiquiatre Miguel Lázaro afirma que “treballar és alguna cosa més que rebre un salari, i això és important per entendre que quedar a l’atur és un factor de risc per al nostre benestar emocional i físic”. Afegeix que “el gran devorador del cervell és l’estrès”. I que potser per això ara “hi ha més trastorns depressius, d’ansietat i del son. No tan sols trastorns psicològics, sinó també de psicosomàtics que tenen l’origen en la malaltia del segle XXI: l’estrès”.

El psiquiatre apunta que per patir aquests trastorns cal reunir tres factors: una vulnerabilitat prèvia que pot ser genètica; un tipus de personalitat que vegi la botella mig buida en lloc de mig plena i, en aquest cas, un vincle estret amb el treball. També assenyala que “s’ha de tenir en compte l’edat de qui queda a l’atur i quant de temps fa que hi està. En un desocupat de llarga durada, ja no es tracta del dol d’aquell que ha perdut la feina, sinó de com afronta una situació en què l’esperança es perd”.

El missatge de Lázaro vol ser clar: “Si et trobes malament, no dorms bé, tens ansietat, perds la il·lusió o no tens energia, el que has de fer és demanar ajuda al teu metge de capçalera. És molt important, sobretot en casos en què hi ha antecedents depressius o quan s’han patit malalties importants dos anys abans de perdre la feina”.

Rosa Duró explica que el que aquests pacients tenen són “depressions reactives davant un problema. I també molta simptomatologia d’ansietat. A vegades és difícil posar el límit entre el que és depressió i el que és ansietat”. En aquest sentit, el psiquiatre César Antón, de la Unitat de Salut Mental Son Pisà, afegeix que “allò habitual és que aquests pacients tinguin un quadre mixt de tots dos”.

L’atur afecta més l’home

Tot i que hi ha moltes dones que pateixen ansietat per qüestions de treball, el psiquiatre Miguel Lázaro ens diu que no, que són ells els qui porten pitjor quedar sense feina. Apunta que la dona “té més intel·ligència emocional i altres interessos a banda de treballar”. En canvi, l’home acostuma a estar “més absorbit per la feina. Hi ha molts més addictes al treball i quan perden la feina ho duen molt pitjor. Per ells, treballar no és tan sols guanyar un salari. Hi estan vinculats emocionalment. I alguns, fins i tot, s’automediquen o prenen alcohol per lluitar contra aquesta sensació. D’altres cauen en ludopaties o en addiccions tecnològiques”, com estar penjat a l’ordinador.

El psiquiatre indica que el trastorn no és motivat per la pèrdua de la feina, sinó per la relació que s’hi té. I per això diu que a l’hora de valorar l’estrès que provoca l’atur s’ha de definir abans quin concepte tenim de treball. Segons Lázaro, “aquest duu implícit una sèrie de variables socials molt importants com l’autoestima, el sentit de pertinença social i l’estructuració de l’agenda vital”.

FONT: dBalears.cat

http://dbalears.cat/actualitat/balears/la-crisi-dispara-les-consultes-per-trastorns-depressius.html