FONT: https://www.facebook.com/pages/Amigos-del-libro-El-amanecer-del-Amor/576037952412867

Dins de les emocions, el ressentiment és una de les més nocives. Ressentir significa tornar a sentir, això significa que, en el moment en què recordem alguna experiència, encara que sigui molt antiga, la tornem a sentir amb la mateixa intensitat a com la vàrem sentim aquella vegada.

Un conflicte emocional passat i sense solucionar es reflectirà sens dubte en les reaccions que tinguem en les experiències presents. Això pot resultar molt difícil per a moltes persones: tornar a sentir el dolor, la indiferència, l’enuig, la tristesa, la desesperació i fins i tot l’odi que es va sentir amb alguna experiència passada, doncs si alguna cosa no va ser solucionada emocionalment en el moment oportú, sense dubte afectarà d’alguna o altra forma aquest moment present, s’atrauran experiències i situacions a la vida actual molt similars a les passades, perquè d’alguna manera trobin solució sent viscudes en el present.

Si hi ha alguna cosa en el passat que no troba solució i està en conflicte, aquesta energia queda bloquejada i no permetrà que l’avui sigui una experiència realment joiosa. Un dolor emocional de molts anys enrere i sense solucionar, pot ser la causa de molts patiments i malalties actuals, a nivell energètic un constant rebuig i una constant tristesa són les grans arrels que fan créixer innombrables patiments a nivell corporal.

Quan diem “cal deixar el passat enrere” no vol dir que s’ignori o evadeixi el que es considera passat, vol dir que revalorem una actitud i una manera de pensar, que parlem a aquestes experiències que ens fan posar en conflicte i els hi diguem: “Què és el que em vols ensenyar ? Què és el que he d’aprendre de tot això?”. L’única manera de viure en el passat és emportant-se emocions de dolor i ira a un temps que no correspon, i si persistim a reaccionar sempre amb les mateixes actituds llavors creixerà el nostre cos, però la  nostra capacitat emocional serà immadura per enfrontar les demandes actuals.

La maduresa emocional resideix precisament en una entesa i una nova actitud cap a les experiències actuals. Això s’aconsegueix transformant la rancúnia i el dolor en un moviment interior més il·luminat, s’aconsegueix a partir d’anar comprenent que la felicitat és la nostra responsabilitat, que tots aquells éssers amb els quals vàrem conviure en el passat van fer el que millor van poder i que, certament, ningú ens deu res.

FONT: http://saludnatural.biomanantial.com/liberar-el-pasado/

Un trencament sentimental sempre és difícil d’afrontar, i més encara de plantejar als nens en comú. En aquest article t’orientem sobre com reaccionar davant els sentiments que suposa i com superar-ho pas a pas.

La separació o divorci d’una parella es considera un esdeveniment vital estressant, que suposa un important impacte emocional no només sobre els membres de la parella, sinó també sobre els seus familiars. Quan hi ha nens, les coses es compliquen, ja que les decisions que prengui la parella sobre els seus fills poden esmorteir o incrementar significativament l’impacte emocional que per a ells suposa aquesta separació, i determinar en gran mesura el seu futur. Per aquest motiu, el moment de la pre-ruptura i la ruptura són especialment delicats.

A la pre-ruptura la parella porta a terme diversos esforços per evitar el divorci, i en alguns casos involucren els fills en la nova situació, per exemple utilitzant-los com aliats, com una raó per seguir endavant amb la relació. Si aquesta etapa es perllonga o és massa intensa pot afectar la salut emocional de tots els membres de la família. El moment de la ruptura suposa, per contra, acceptar que la parella no pot continuar junta, i és freqüent llavors que es busquin culpables i s’assignin rols parentals, que en la majoria dels casos requereixen acords legals sobre els petits.

Alguna cosa està canviant : reaccions de la parella davant de la separació

Com tota crisi vital, una separació requereix un procés d’adaptació en què se succeiran diferents canvis, que variaran en funció de les característiques personals dels implicats, com la capacitat per adaptar-se a la nova situació, les seves experiències prèvies, els trets de la seva personalitat…

Molts psicòlegs considerem que una separació comporta un procés de dol ocasionat per la ruptura en què desapareix un element abans present i al qual es dirigien gran part dels afectes: la parella. Com en tot procés de dol, aspectes com el que la pèrdua sigui  anunciada, o no, faran que variï la forma d’assimilar-ho i el temps que es requereixi per a això.

En qualsevol cas, el procés d’adaptació a la ruptura és un canvi lent, sense temps preestablerts i, sobretot , individual.

Les conseqüències que pot ocasionar una separació en els membres d’una parella es poden agrupar en les següents categories:

Manifestacions fisiològiques

Estan especialment associades a les conseqüències emocionals de la separació – com l’estrès o la tristesa – , i apareixen en major o menor mesura en funció de la intensitat d’aquestes. Les més comunes són: alteracions del son, sensació d’intranquil·litat, apatia, i pèrdua o augment de la gana.

Manifestacions emocionals

Totes les persones, en major o menor mesura, pateixen reaccions emocionals després d’una separació. Entre les reaccions normals o adaptatives es troben sentiments de pena o buit, sensació de desorganització, incertesa i inseguretat.

En alguns casos es produeixen reaccions emocionals més complicades, que poden donar lloc a trastorns psicològics, com és el cas del sentiment de culpa persistent, la por intensa, les crisis d’ansietat, el plor constant, l’aïllament, o una profunda ràbia.

Tant les reaccions que es consideren normals, com les qualificades de patològiques, es veuen alleujades quan la persona disposa d’una bona xarxa de suport social. En alguns casos, les manifestacions emocionals comencen abans de la separació, ja que algun dels membres de la parella pot estar vivint una ‘ separació emocional ‘ prèvia a la separació física.

Conseqüències socioeconòmiques

Després de la separació, la xarxa social de la parella es veu afectada. En alguns casos en el repartiment s’inclou també als amics, i s’incorporen noves amistats a la vida personal de cadascú. També el nivell d’ingressos es modifica, així com les condicions d’habitatge, laborals (en alguns casos es decideix treballar més per guanyar més diners, o per contra és necessari restringir l’ horari per atendre els fills), alguns cònjuges comencen a sortir més per allò de recuperar el temps, etcètera.

Aquests canvis són en gran part la raó per la qual la separació suposa la necessitat d’ adaptar-se a una nova vida.

Com afrontar una separació sentimental

Afrontar una separació implica l’acceptació d’una pèrdua i l’inici d’una nova vida sense l’altra persona al costat. Aquest procés és individual, pel que no hi ha un temps establert per aconseguir-ho. L’important és que s’aconsegueixi de forma adequada. Alguns consells que t’ajudaran en aquest procés són:

• Accepta les emocions negatives (ansietat, tristesa, solitud) com una cosa normal en les circumstàncies que estàs vivint .
• Oblida els ‘per què’  i centra’t en els ‘com’; ja no és moment de buscar els motius que us van portar a separar-vos ni d’assenyalar culpables. Substitueix aquests ‘per què’ per preguntes dirigides a com reorientar la teva vida i sentir-te millor.
• No et comparis amb altres, cada persona requereix un temps per superar una separació. Alhora, els comportaments que a altres els van ser bé (per exemple sortir molt) no t’han d’anar també bé a tu. Són només opcions.
• No siguis el detectiu de la teva exparella, i molts menys et martiritzis si li van millor les coses que a tu. És un error pensar que en les seves desventures està la teva felicitat.
• Aprofita el suport social que et brinden els teus familiars i amics, però si necessites moments per estar sol/a no tinguis por de dir-ho.
• No és aconsellable que iniciïs una nova relació fins que tu no et trobis bé ‘sol’. Precipitar-te podria fer que l’altra relació no funcioni, i també corres un alt risc d’acabar depenent de la teva nova parella.
• Intenta no fugir de la teva realitat (per exemple anar a viure a un altre país només a causa de la ruptura), ja que sentiràs que hi ha portes que no s’han tancat correctament.

Com explicar als nens la separació dels seus pares

Alguns pares eviten la separació i mantenen una relació que ja no funciona per por de fer mal als seus fills. No obstant això, quan la parella està trencada es genera un clima familiar que no és en absolut adequat per a un nen, de manera que potser la separació sigui una millor alternativa. Comunicar la notícia de la separació o el divorci als més petits és dur per als pares, ja que temen no saber com dir-ho i incrementar el seu dolor per no saber explicar correctament. Per això, encara no hi ha fórmules màgiques, t’oferim unes pautes perquè et resulti més fàcil:

• Empra un llenguatge clar, ajustat a la seva edat i maduresa, per parlar de la situació en què es troba la vostra relació .
• Dir-li que fareu tot el possible perquè no canviï res més de la seva vida, es mantindran els mateixos amics, el mateix col·legi, el mateix habitatge o barri, etcètera. Aquest fet és fonamental per a l’estabilitat emocional del nen i per evitar el sentiment de manca de seguretat.
• Fixar la custòdia, règim de visites, i altres assumptes relacionats amb el menor com més aviat és sempre beneficiós per al nen. Més encara si ho feu de mutu acord. És important no utilitzar mai el nen per fer xantatge a la parella.
• Cuida els comentaris que fas de l’altre progenitor davant del petit: recorda que és el seu pare/mare.
• Ajuda al teu fill a expressar les seves emocions i pensaments amb tota llibertat. És bo que també ell pugui conèixer els vostres.

Com reaccionen els fills davant d’una separació

La separació d’una parella no només afecta els seus membres. Algunes de les reaccions que presenten els més petits davant la separació dels pares són:

• Sensació de pèrdua i solitud, unida a un sentiment d’inseguretat i preocupació per com les seves necessitats seran cobertes, el canvis que hi haurà per a ell, etcètera.
• Fantasies sobre una reconciliació dels seus pares.
• Idealització d’un dels dos progenitors (generalment del que s’ha anat).
• Els més grans senten pena pel pare que ja no viu amb ells.
• Possibles problemes emocionals i conductuals: crisi d’ansietat, pors, alteracions en el son, fòbies, pèrdua de confiança en els adults, baix rendiment o fracàs escolar, aïllament, rebel·lia…

Autora: Dra. Vanesa Fernández López, psicòloga

Font: http://www.webconsultas.com/mente-y-emociones/familia-y-pareja/separacion-sentimental-como-nos-afecta-y-como-superarla-7496

Actualment, és molt probable que aquesta frase acapari part dels nostres pensaments, de les nostres vides i amb més contundència s’apoderi del nostre ésser, quan ens veiem immersos en situacions que escapen del nostre control i simplement som el dany col·lateral per dir-ho d’alguna manera d’una situació estressant, catastròfica. Erròniament solem desesperar-nos, angoixar-nos, entristir-nos esgotant les poques energies emocionals que ens queden.

Després de tot potser no és tan erroni sentir-se així perquè exterioritzar el que sentim és sabut ja per tots, que ens ajuda a buidar, per poder recarregar-nos i reinventar-nos, conceptes que en l’actualitat necessitem posar en pràctica per superar situacions extremes.

Veure’ns immersos en una voràgine de sentiments adversos, situacions com un acomiadament, una ruptura sentimental, una malaltia,… ens fa replantejar-nos, el nostre projecte de vida en general: el que volem, cap a on anem i el que estem fent per aconseguir-ho, o per contra ens enfonsem en la desesperació, el desànim i l’angoixa.

Per millorar aquestes circumstàncies cal seguir unes pautes, sent conscients del nostre estat i tenint la convicció ferma de voler superar aquestes situacions.

Pautes per afrontar situacions adverses :

– Aprofundir en el nostre autoconcepte, per descobrir els nostres potencials.

– Aprendre a dominar la comunicació i les relacions interpersonals.

– Posar fi a la por, l’apatia, la tristesa, inseguretat, manca d’esperança i desassossec.

– Millorar els nostres nivells d’autocontrol.

– Creure fermament en nosaltres.

– Buscar suport emocional del nostre entorn.

És totalment just, respectable i comprensible sentir-se decebut, atordit i frustrat per les injustícies que presenciem i experimentem diàriament; d’allà, la famosa frase “per què a mi?”, atès que la generositat, oportunitat i humanitat que ens agradaria presenciar i no veiem triga a arriba, però el desig de superació, tolerància a la frustració i la confiança en nosaltres i en el que som capaços de fer hem de mantenir-la intacta i impertorbable, complicat però es pot aconseguir.

A això sumem la nostra capacitat de resiliència (capacitat dels subjectes per sobreposar-se a períodes de dolor emocional i traumes), sent les millors armes per tornar a començar. Ningú va dir que seria fàcil, i si ens aturem a pensar per uns instants tenim cada vegada més adversitats en el camí, però si ens deixem contagiar per l’esperit pessimista, trist i cruel que ronda en el nostre entorn, estem perdent la partida.

“Queda prohibit no somriure als problemes, no lluitar pel que vols, abandonar-ho tot per por “

(Pablo Neruda)

Autora: Margarita Quiroz (http://www.psicologos-online.net/articulos/author/marpsi/)

FONT: http://www.psicologos-online.net/articulos/tocando-fondo/

Tothom ha pogut sentir gelosia en algun moment de la seva vida, però quan això es converteix en quelcom patològic, ens trobem davant un veritable problema que es podria enquadrar dins dels trastorns obsessius.

En aquests casos, el pensament sobre una possible traïció per part de la parella es torna recurrent, envaeix totalment la ment i la persona ho viu amb un continu patiment i dubte.

La persona que pateix un trastorn obsessiu compulsiu no tolera el dubte. En el cas de la gelosia passa el mateix: “estic gairebé segur que la meva parella no m’és infidel però i si s’està sentint atret/a pel seu company/a de treball?, I si quan em diu que dinarà amb els seus amics/gues, en realitat està amb l’altre/a?”

El pensament relacionat amb la gelosia es torna invasiu i la persona, encara que no vulgui pensar i faci esforços per eliminar-ho del seu cap, no ho aconsegueix. Davant aquest dubte i incertesa se ​​sol realitzar una sèrie de conductes de comprovació destinades a alleujar l’ansietat generada. Entre les conductes de comprovació més habituals ens solem trobar amb: interrogatoris interminables a la parella, vigilància contínua com inspecció del mòbil i el correu de l’altre per veure “si troba alguna cosa sospitosa”, mirar factures etc.

Els gelos quan són obsessius tenen com a característica fonamental un dubte permanent que se sustenta en supòsits (la majoria de les vegades absurds, sense fonamentació lògica) i no en evidències, ja que si l’evidència existís deixarien de ser patològics. A tall d’exemple podríem parlar del marit que pateix i fa patir a la seva dona pel simple fet que ella es maquilla en sortir de casa. El marit es qüestiona la raó del maquillatge: “si a casa amb mi no està maquillada per què ho ha de fer quan surt al carrer? Els altres no l’han d’importar, només jo he de ser important per a ella i no deu ser així perquè si ho fos, no s’arreglaria tant cada vegada que surt de casa…”

Aquests pensaments són absurds, irracionals i mancats de tota lògica. Per a qui no pateixi aquest problema, pot considerar que aquest exemple pot ser exagerat, però per a res s’incorre en l’exageració.

Cas real de gelosia patològica

Un home d’uns quaranta anys, casat, va acudir a la consulta plantejant un problema de gelosia que ho va resumir d’aquesta manera: “Porto casat 15 anys. La meva dona és metge, té la mateixa edat que jo. L’estimo molt i sense ella no podria viure, em faltaria el més important i essencial de mi mateix i el meu sofriment és immens perquè la puc perdre i per sempre. Ella em diu que no suporta més la meva gelosia absurda i les meves exigències. Des del seu punt de vista puc entendre-la però alhora li reclamo que ella m’entengui a mi i les meves demandes. La meva dona és molt atractiva. Per a mi la més guapa del món però vull que aquesta bellesa sigui jo sol qui la percebi i senti. Sé que això és impossible i davant d’aquesta situació em rebel·lo. Li demano que quan surti al carrer o al treball no s’arregli massa, que vesteixi de la manera que jo li digui, que sigui tallant i seca amb els companys de treball. Fins i tot li he demanat que abandoni la seva professió perquè econòmicament m’ho puc permetre. Vull que es dediqui exclusivament a mi i als meus fills. Li prohibeixo que vagi a la platja si no és amb mi. En fi, la controlo de manera que la situació es fa insuportable per a ambdós. Penso que si ella em fes cas en tot el que li dic seríem molt feliços. No obstant això, no vol claudicar. Em diu que sóc absurd, il·lògic i cruel i que això no és voler sinó dominar, trepitjar-la i faltar al respecte. La meva situació és límit perquè m’ha plantejat el divorci.”

Aquest va ser el seu plantejament en la consulta. “Què puc fer?”, Va acabar preguntant. “Resoldre el seu problema de gelosia”, vaig respondre. “Què aconsellaria vostè a la seva filla si el dia de demà es trobés en la mateixa situació que la seva dona? Li diria a la seva filla que deixés la seva professió? Li diria que no s’arreglés, que no utilitzés perfums, que no fos sola a la platja, en definitiva que fos una esclava del marit? Segurament que el seu consell de pare seria el dir-li que si ella vol, ajudés al seu marit a superar la irracionalitat de la seva gelosia, però per res suportar la tirania i la desraó.”

Aquest cas va succeir tal com ho exposo. Afortunadament es va resoldre. El pacient va poder superar el seu problema obsessiu després d’uns mesos de teràpia.

Els gelos obsessius fan patir molt a la persona que els pateix i a la parella. En moltes ocasions, es tendeix a l’agressivitat verbal o física cap a l’altre membre i de no ser resolt el problema, el desenllaç sol ser la separació o divorci.

És fonamental buscar ajuda professional, no només per salvar la relació, sinó per superar el trastorn definitivament, ja que encara que en un futur comencés una nova relació, el problema seguiria estant aquí.

FONT: http://psicia.me/2012/09/07/celos-obsesivos-en-la-pareja/#more-435