Te sugiero que visualices este vídeo hasta el final porque puede impactarte. Asimismo, existe la posibilidad de que te facilite comprender mejor a algunas personas que pueden estar cerca de ti y que sufren una tormenta emocional interior que les conduce a no saber expresar sus sentimientos y a vivir sus vidas en una permanente insatisfacción.

Los profesionales de salud mental saben que un 40% de sus pacientes pueden haber sufrido tormentas que no recuerdan. Lamentablemente es una cruda realidad. Muy frecuentemente, el único signo de trauma es una actual insatisfacción y malestar personal que no sabes decir de dónde viene. Toda una serie de síntomas que te amargan la existencia y no sabes atribuir a qué puede ser debido semejante dolor emocional.

“Las verdades ocultas, las tristezas profundas dejan huellas que solo se vislumbran en miradas húmedas”.

Poema perteneciente al libro “Pinceladas de mi existencia”. Registrado.

Autor: Manuel Casquero Durán (Ser y Sentir) 

VÍDEO: https://www.youtube.com/watch?v=9DCUOrD6lG8

La dissociació és de vegades un recurs necessari i comú, per a molts adults que intenten oblidar una situació en particular de la seva vida.

Com és possible que hi hagi moltes personalitats en una persona? Semblaria una qüestió que només es veu en pel·lícules o l’excusa d’alguns criminals per defensar-se argumentant no saber el que feien. No obstant això, aquest problema existeix encara que no sigui massa comú. S’ha de dir però, que variants menys grues d’aquest trasorn són molt freqüents en la població general, i encara més en persones que pateixen algun tipus de patiment emocional. Ho explicaré més endavant.
El Trastorn de Personalitat Múltiple es caracteritza perquè el malalt no té consciència del seu problema, o almenys no l’ha desenvolupat a la seva voluntat. Aquesta condició correspon a un procés anomenat Trastorn dissociatiu d’Identitat, i és anomenat així perquè la persona no se sent connectada entre una personalitat i una altra en diferents moments de la seva vida.

La dissociació és de vegades un recurs necessari i comú, per a molts adults que intenten oblidar una situació en particular de la seva vida, per un temps. D’aquesta manera, a la persona li és possible continuar amb una vida efectiva, es desenvolupa en el seu treball i en les seves obligacions familiars, sent una situació temporal i conscient, i el resultat d’un esforç per seguir endavant.

Aquestes reaccions també podrien anomenar-se processos dissociatius (molt més freqüents en les persones), però són temporals i ràpidament ens reconnectem sense perdre la nostra identitat, mentre tenim total coneixement del que ens està passant. També les drogues i l’alcohol poden conduir a estats dissociatius semblants, però en aquest cas estem parlant d’una alteració química.

Quan pot començar el trastorn
El Trastrorn de Personalitat Múltiple comença a una edat primerenca, abans dels 12 anys, i respon molt freqüentment a una resposta traumàtica per abús sexual, físic i/o emocional. La desconnexió compleix la funció de distanciar-se o dissociar l’esdeveniment traumàtic, com enganyant-se a un mateix per no acceptar el dolor emocional.

En la mentalitat d’un nen aquest mecanisme funciona, ja que ells poden comptar amb el poder de la màgia i la imaginació, tractant de fer desaparèixer el que no és agradable. Així és com es desenvolupa una amnèsia dissociativa, perdent la memòria del que ha passat, encara que quedi registrada a la ment i reaparegui amb estímuls que recordin el trauma, com ara olors, paraules, colors, sons, imatges, sabors, etc.

Personalitat múltiple
A la “personalitat múltiple”, la persona “s’oblida” de si mateixa involuntàriament i es transforma en una altra, repetint aquest procés freqüentment en diverses personalitats, de les quals hi ha en general una o dues que prevalen. El que és interessant és que cadascuna d’aquestes personalitats té la seva pròpia manera de ser, sentir, pensar i reaccionar, i fins i tot de vegades una personalitat no està d’acord amb l’altra.

El tractament terapèutic és necessari per ajudar la persona a sobreviure el patiment mental d’haver de viure en direccions diferents, i per poder trobar la pau mental encara que no pugui integrar les diferents personalitats en una sola. L’objectiu és, arribar a negociar les diferències i aprendre a conviure-hi.

Com he dit abans, existeix una versió d’aquest trastorn menys greu i molt més freqüent en les persones, de fet no acostuma a ser patològic ja que la majoria de persones poden controlar aquests estats. Són aquelles situacions en les que ens trobem i podem tenir diferents maneres de reaccionar, pensar o sentir. Quantes vegades ens hem trobat en una situació dient: una part de mi voldria fer-ho, però una altra part de mi em diu que no ho faci… Aquests són diferents estats dins d’una mateixa personalitat, i sempre i quan no tinguem la sensació de que no podem controlar una conducta que ens perjudica, no es convertirà en un problema.

Com menys control tinguem d’aquests estats mentals, més problemes ens pot causar en el nostre dia a dia i llavors si serà necessari el tractament terapèutic.

Font: http://www.terra.com/mujer/articulo/html/hof4120.htm

Que contestaria si algú li preguntés, “Ha patit un trauma”? La majoria de les persones, probablement dirien o han dit “no, jo no he tingut cap trauma, només he travessat moments difícils”. I és que generalment, el trauma, només s’associa amb traumes físics, aquells que ocorren en una sala d’ emergència o hospital o en un accident. Però la gamma de trauma és més àmplia, i això és el que intento compartir amb vostès.

Trauma sempre ha existit, tots d’una o altra manera hem tingut experiències traumàtiques, malauradament no sempre hi ha consciència del gran impacte i les conseqüències que el trauma té en les persones i en la societat.

Moltes vegades arriben a nosaltres, sense saber-ho i sense ells saber-ho, persones que han patit traumes i que a conseqüència d’aquests, presenten una sèrie de símptomes, que no desapareixen. O moltes vegades, som nosaltres qui experimentem aquests símptomes estranys, que no sabem per què ens ocorren i que malgrat els nostres esforços per eliminar-los, segueixen presents. I és que de vegades darrere de la depressió, l’ansietat i els símptomes psicosomàtics hi ha un trauma, i fins que aquest no es tracti, els símptomes persistiran o augmentaran.

 Els esdeveniments que poden produir un trauma, poden ser:

• Esdeveniments extraordinaris: Poden ser guerres, assalts, segrestos, actes de violència o terroristes, homicidis, maltractaments psico-emocionals, físics i sexuals, i desastres naturals.
•  Esdeveniments Ordinaris. Com ara: traumes de gestació o naixement, accidents de cotxe o treball, caigudes, malalties greus o cròniques, febres altes, cirurgies i altres procediments mèdics o odontològics agressius. Pèrdues sobtades i inesperades, intoxicacions, experiències d’ofec o enfonsaments. Igualment es consideren esdeveniments ordinaris, quan les persones estan exposades a contínues pressions ambientals, socials o econòmiques.

Hi ha diferents tipus de trauma:

•  Etrès Traumàtic: És una amenaça que el cos experimenta com perillosa, o com mort, i posa al cos tal demanda, que aquest no pot amb ella. Per exemple, problemes econòmics, familiars, excés de treball, desenvolupament d’una malaltia greu o crònica, febres altes, cirurgies etc. Quan la persona és exposada per períodes llargs a aquest estrès, aquest té efectes com ansietat, migranyes, fibriomalgia, cansament i gastritis entre d’altres.
• Xoc traumàtic: Aquest és un esdeveniment atemoritzant i terrorífic que passa inesperadament i se succeeix massa ràpid i molt intensament perquè el nostre sistema nerviós el pugui digerir. Quan aquest esdeveniment excedeix les barreres del que podem assimilar, trasbalsa la nostra capacitat de respondre, produint en nosaltres  sentiments d’impotència, por i pèrdua de control. Per exemple les guerres, assalts, segrestos, actes de violència o actes terroristes, homicidis, maltractaments psico-emocionals, físics, sexuals, accidents de carro o treball i desastres naturals, etc.
•  Trauma de desenvolupament: És un trauma crònic, com abandonament, abús físic i emocional, que passa a la nostra infància. Moltes vegades quan hi ha un xoc traumàtic, aquest s’interconnecta amb el trauma de desenvolupament, accentuant els sentiments d’abandonament i negligència entre d’altres.
• Etrès Post-Traumàtic: És un trastorn d’ansietat que resulta d’esdeveniments traumàtics que no s’han resolt o treballat , produint records dolorosos, intrusió d’imatges del trauma, dissociació, sentiment d’impotència, hiperexcitació, no recorda certs moments i evita situacions.

La magnitud de la traumatització depèn de:

•  Durada i severitat de l’esdeveniment traumàtic.
•  Si la persona ha tingut traumes anteriors.
•  Tipus, quantitat i qualitat d’ajuda i suport emocional i social que va tenir després del trauma.

 Efectes del trauma:

En l’individu, els símptomes traumàtics es poden manifestar de forma immediata, mesos o fins i tot anys després de l’incident, de la següent manera:

•  Físicament: Sensacions de dolor persistent en el cos, dolor crònic, dolor al pit o esquena, tensió muscular, mal de cap, nàusees, hiperexcitació, hipervigilància, intrusió d’imatges del trauma, malsons, respostes de sobresalt exagerades, i atacs de pànic. Les malalties físiques o malalties, s’augmenten. Hipersensibilitat al so, olor i tacte, cansament crònic, fatiga.
• Emocionalment: Canvis de temperament bruscos, capacitat molt reduïda de manejar l’estrès, dificultat per relacionar-se amb altres, aïllament, plor freqüent, reaccions emocionals exagerades que no pot controlar.
• Dificultat per controlar la por o el terror, fins i tot després de l’esdeveniment. Necessitat inusual per la seguretat, predictibilitat, control i perfeccionament.
• Sentiments de desesperança, impotència, desesperació, depressió, perden interès per la família la feina i altres coses que davant els causava plaer.
• Sentiments d’indiferència, inadequació, culpa, vergonya, i falta de compassió.
• Mentalment: Paranoia, pensaments obsessius i compulsius, confusió, dificultat de concentració, molt poca tolerància a les diferències i crítiques.
• Comportamentalment: impulsiu, pot desenvolupar o accentuar addiccions, dificultat de relacionar-se amb altres, més lluitador, pot presentar abús a la parella o fills. Desitg marcat d’estar sol i d’aïllar-se de les persones que el poden ajudar.

Com diu P. Levine: “Per comprendre les arrels de la violència i la guerra és important entendre que la pertorbació i intensificació d’aquestes, poden ser atribuïts en gran part al trauma”.

En l’exercici de la meva professió, he pogut presenciar un sens fi de vegades en què, amb el compromís del pacien , l’ajuda i tractament adequat, les persones es van movent cap a la integració; reduint o eliminant els seus símptomes, recuperant la confiança, la tranquil·litat, el control i benestar, en molts casos sense massa hores de teràpia, sense reviure els moments dolorosos i sense l’ús permanent de medicaments.

“TRAUMA és un fet de la vida, però no ha de ser una cadena de perpetuïtat”. P. Levine

Autora: Martha Escamilla Rocha (psicòloga) (http://www.traumatreatments.com/)

Font: http://www.veafotoaqui.com/art_trauma.htm

Un estil de vida basat en la por limita la teva capacitat de pensament. La por bàsicament opera evitant que consideris un major nombre de possibilitats en la realitat, i configura una sèrie d’opcions “per defecte” bàsicament limitades. Bàsicament les configuracions que la por genera es basen en el següent:

1. Hàbit de pensar molt les coses, donar-li mil voltes i no fer-les o fer-les quan ja és massa tard.
2. Posar molt esforç i energia en trobar defectes en el que fas o en el que voldries fer.
3. Preocupar-te excessivament per cada petita cosa que fas, per cada problema, inconvenient, circumstància o calamitat.
4. Criticar-te exhaustivament per no ser perfecte, ideal, atractiu/va, i recriminarte constantment no ser suficient o el que en realitat desitges.
5. Un estil de vida basat en la por opera restringint les opcions que perceps disponibles, redueix la varietat d’opcions que pots tenir a la vida, persones que puguis conèixer, metes que puguis perseguir, viatges que pots fer, i et deixa amb opcions reduïdes.
6. Pots sentir-te presoner/a al món, en lloc de sentir-te lliure.
7. Pots sentir constant rutina i avorriment, en lloc de ser una constant aventura, canvi i innovació.
8. Pot fer-te pensar que hi ha molts perills per aquí fora, en lloc de pensar que hi ha moltes oportunitats o coses per descobrir.
9. Et limita a pensar que l’única forma d’estar segur/a és quedant-te en el conformisme, la comoditat o la teva zona de seguretat, no et deixa veure opcions per canviar la teva vida, una relació que no funciona, una solitud que et persegueix per anys, un treball mal pagat…

Un estil de vida basat en la por et roba tota l’alegria de viure, tota l’emoció, la diversió i el plaer. És molt difícil gaudir de la vida i mantenir un estat d’energia positiva quan inverteixes aquesta mateixa energia en la por. Bàsicament el que produeix en tu és:

1. Cansament físic, mental i buit emocional
2. L’amistat i les relacions afectives esdevenen una font de fatiga i cansament, cosa que no prospera i que sempre està en conflicte.
3. Les teves respostes es basen en l’ansietat, la depressió, la inseguretat, la por.

Un pacient solia definir la vida com “una maleïda cosa darrere d’una altra”.

Viure amb por no necessàriament vol dir que vius atemorit o incapaç de funcionar, de fet la síndrome de la por és molt més subtil. Hi ha molts graus de por que operen en formes molt variades i que s’expressen de diferents formes, les més comunes són:

1. Cercar aïllar-se.
2. Queixant-se excessivament per tot, amb tots i de tot.
3. Sent hipervigilant, massa estressat amb les coses, poc espontani.
4. Sentint-se buit/buida.
5. Evitant la intimitat.
6. Evitant arriscar-se per por al rebuig.
7. Sent excessivament controlador/a.
8. Evitant afrontar les situacions amagant-se.
9. Desenvolupant quelcom que els psicòlegs anomenem FORMACIÓ REACTIVA, és a dir, comportant-se de forma oposada a com t’estàs sentint, per exemple, comportant-se com algú agressiu per evitar mostrar la fragilitat que portes dins.

La por té moltíssimes màscares, formes en les quals es camufla, i per les que de vegades resulta difícil acceptar que el comportament té l’origen en una por molt arrelada. La por pot emmascarar-se com a necessitat de seguretat, com dubtes intensos, indecisió, falta de certesa, preocupació, rigidesa, massa serietat, excessiva por al fracàs o la derrota o el rebuig.

La por es pot veure com un patró d’experiències, una forma de percebre la realitat que ha estat apresa i que es pot desaprendre.

Un estil de vida basat en la por pot desenvolupar-se de moltes formes, però una cosa és sempre certa: Si experimentes por freqüentment, intensament o per un espai de temps massa prolongat comences a desenvolupar un estat mental que afecta la forma en què perceps la realitat i la manera com et comportes. Fent una comparació amb la ira: una cosa és sentir ira cap a algú per alguna raó justificada i insultar, i una altra cosa és convertir-te en una persona iracunda (la ira com a estil de vida). La por com a estil de vida és una cosa constant en la teva ment, opressiva i altament limitant.

Quan la por pren un lloc preponderant en la teva vida, el teu estil de vida s’orienta a acomodar a la por, en lloc de VÈNCER la por. Tendeixes a vigilar constantment a la recerca d’elements perillosos, intimidants. La vigilància i evitació del perill es torna en una mentalitat en la qual sempre s’està alerta davant del perill, es perd llibertat, capacitat d’improvisar, respons ràpidament amb por a situacions inofensives, aprens a evitar el risc, cosa que t’aparta de tenir experiències diferents que podrien ser positives i constructives (relacions, amistats, nous treballs, negocis, viatges, etc). Comences a desenvolupar una insaciable necessitat d’estar segur/a (encara que això impliqui estar sol/a).

La notícia és aquesta: la vida és insegura per naturalesa i cal viure amb això. La vida és un negoci arriscat:

• En viure, estem en risc de morir
• En estimar, estem en risc de perdre
• En sentir, estem en risc de ser ferits
• En aprendre, correm el risc de sentir-nos estúpids
• En intentar, correm el risc de fracassar
• En parlar, correm el risc de fer el ridícul
• En tenir èxit, correm el risc de conèixer els nostres límits

És possible prendre precaucions per minimitzar els riscos? Per descomptat. Podem eliminar tots els riscos? MAI.

FONT: Superar el Miedo al Miedo. Franklin Delano Roosevelt (1882-1945)

http://www.almagestalt.com.ar/gestalt_miedo_al_miedo.htm

“Si vols conèixer el teu passat, llavors mira el teu present que és el resultat. Si vols conèixer el teu futur, mira el teu present que és la causa”

(Buda)

Malestar emocional

El teu malestar emocional prové en la majoria dels casos de les disfuncions sofertes en la teva infància. Els nostres pares, amb la millor de les intencions, ens van deixar gravades algunes creences i situacions en què se’ns estimava o se’ns deixava d’estimar  (segons els nostres ulls de xiquets) d’acord amb com actuéssim.

Posem un exemple: diguem que la meva manera d’expressar l’enuig en la infantesa, era plorar fins posar-me de color lila. La meva mare reiteradament em repetia “no ploris” per evitar l’escàndol públic. L’atabalava tant amb els meus atacs d’histèria, moltes vegades sense causa justificada al seu entendre, que al final s’acabava posant nerviosa i em cridava o em pegava suaument. La conclusió que treu una nena petita d’aquí és “enfadar-se no està permès i porta problemes, per tant és dolent”. I això es tradueix en dues lectures posteriors. Una, que jo em converteixi en una persona a qui no li agrada enfadar-se i reprimeixi o manipuli els meus disgustos tant com sigui possible, i dos, que quan realment m’enfadi tregui tot el meu potencial de nena interior ferida i munti les mateixes rabietes que quan era petita.

Fins que no canalitzi els meus empipaments de forma correcta, no em sentiré bé amb ells i em sentiré inadequada cada vegada que necessiti expressar el meu enuig i no sàpiga com. I aquesta mateixa argumentació s’aplica a moltes altres situacions. Tots i totes portem un gran bagatge emocional que s’ha gravat en nosaltres en els nostres primers anys de vida. Els primers cinc anys l’infant és innocent, ple de confiança i amor emocional, alegre, divertit i dinàmic, però poc a poc va aprenent que hi ha normes.

El codi familiar està ple de creences i límits, algunes positives i adequades per a aquesta edat, però moltes negatives, o mal expressades que limiten el potencial de cada infant fent que es converteixi en un adult amb moltes ferides internes.

Pares i professors amb frases del tipus: “no cridis”, “menja-t’ho tot”, “si no fas bé els deures no t’estimarà”, “tu per dibuixar no serveixes”, “tu no ets com el teu germà”, etc… van fent efecte en el potencial original i l’infant es desconnecta. Als set o vuit anys d’edat, l’infant decideix que no és segur ser natural i aprèn un munt de mecanismes de defensa que l’ajudaran a encaixar en el seu ambient però que li desconnectaran amb el seu món emocional autèntic creant moltes barreres i moltes pors.

Aquestes barreres només poden trencar-se, quan l’adult prengui de la mà a aquest infant ferit i li faci sentir que la seva essència, tal com és en realitat, està bé i que ja no necessita adaptar-se a les característiques i normes de ningú.

EXERCICI. Intenta respondre a aquestes preguntes:

• Com era la vida familiar a casa teva?
• Et senties estimat/da i comprès/a?
• En què xocaves amb els teus pares?
• Quines frases negatives et repetien els teus pares sense parar?
• Com t’enfadavess llavors?
• Podries anomenar algun fet/s o desengany/s, com el despertar a la teva vida adulta?
• Què va passar?
• Com et sents ara al respecte?

AUTORA: Trinidad Montero Zamora 

FONT: http://trinidad-montero-zamora.blogspot.com.es/2012/09/limpieza-emocional-malestar-emocional.html