Quantes vegades, les persones que pateixen problemes d’ansietat i/o depressió (o qualsevol altre problema de salut mental) s’han sentit culpables per sentir-se així? Aquest sentiment és molt freqüent quan es pateix emocionalment perquè les persones no entenen perquè se senten així, i tenen tendència a pensar que la seva situació no és per tant: “hi ha persones que estan pitjor que jo”, “als altres no els hi passa això”, “per què no puc ser normal?”. Tot això són comentaris de persones que estan patint les conseqüències d’una depressió o de l’ansietat.

I és que, moltes vegades, el dolor emocional no es veu, no és com tenir una cama trencada que tothom veu que si la tens trencada (i enguixada) és perquè t’ha passat alguna cosa que t’ha fet molt mal i que encara tens mal. La gent s’aixeca del seient del bus, per deixar que una persona amb una cama trencada pugui seure, perquè entenen (veuen) que el seu estat és dolorós. Però ningú s’aixeca del bus per deixar seure a una persona que no pot amb la seva ànima perquè té una depressió. I simplement no ho fan perquè no es veu, el dolor emocional es porta per dins, és difícil de veure, i això provoca moltes vegades la sensació de soledat en aquestes persones que ho pateixen, de que ningú els entén i per tant no els poden ajudar, moltes vegades perquè ni ells/elles mateixos/es s’entenen.

El dolor emocional pot arribar a provocar tant desgast, que freqüentment acaba en problemes físics: migranyes, dolors diversos, fatiga, etc.

Autora: Sònia Farelo Aguilar (psicòloga) 

Web: www.elcosilesemocions.com