Una de les millors metàfores del trauma ve de la Bíblia. Es tracta d’una història molt antiga i bastant coneguda dels estudiosos de les Escriptures jueu-cristianes. La història és més o menys així (versió Carvalho):
“L’avantpassat dels jueus, Abraham, tenia un nebot que es deia Lot. Tots dos tenien moltes ovelles i cabrits, i els seus servents van començar a lluitar per les pastures. Per tal de que no hi hagués desacords en la família, Abraham li va proposar a Lot que se separessin i que Lot escollís a quin costat volia anar. Lot va estar d’acord i eventualment va anar a viure a una ciutat anomenada Sodoma. Segons la narració bíblica, Déu va decidir destruir aquesta ciutat, però com s’havia compromès amb Abraham a salvar els justos, ell va enviar un àngel a avisar a Lot que sortís corrent d’allà amb la seva família. Lot va portar als àngels a casa, pensant que eren éssers humans, i els àngels li van donar l’avís. El missatge diví incloïa la instrucció que fugissin i que no miressin cap enrere fins arribar al seu destí.
Els nòvios de les filles de Lot no van creure en el missatge, van pensar que es tractava d’una broma, i es van quedar a la ciutat, mentre que Lot, la seva dona i les seves dues filles van sortir corrent cap a la plenicie. Tot just havien recorregut certa distància, quan va començar a ploure sofre del cel sobre la ciutat. Tots juntets, van seguir fugint, però per alguna raó que ningú pot explicar, la dona de Lot va decidir mirar cap enrere i es va convertir en estàtua de sal!”
Aquesta és la metàfora del trauma: en certa manera ens transforma en estàtues de sal, eternament congelades mirant cap enrere on està passant la tragèdia i la destrucció. No aconseguim mirar endavant cap al present o el futur, i tampoc fugir del que va passar.
Quan patim un trauma a la nostra vida, part de nosaltres es queda congelat/da, mirant cap a la mort i destrucció, paralitzat/da emocional i neurobiològicament també. Anem arrossegant les estàtues de sal per la vida i quan intentem fer alguna cosa per resoldre la situació interna, les estàtues es queden aterrides perquè només aconsegueixen veure mort i destrucció.

Font: Esly Regina Carvalho (Llibre: Sanando la pandilla que vive adentro)