Tots sabem que riure és bo, no només és agradable veure una persona amb la cara il·luminada per un somriure, sinó que també és beneficiós per al nostre organisme: el cervell segrega endorfines (la hormona de la felicitat), augmenta el nivell de l‘adrenalina que ajuda a estimular la imaginació; la dopamina, que afavoreix l’activitat mental, i la serotonina, que posseeix efectes calmants i disminueix l’ansietat … És un acte fantàstic que està socialment acceptat i molt valorat, però i plorar? I les llàgrimes?

Només els nens petits ho expressen obertament, sense dissimular. En canvi els adults busquem el refugi de la soledat per desfogar-nos, o, el que és pitjor, simplement, ho evitem. Preferim contenir les llàgrimes i seguir endavant estrenyent els punys. Però, és això bo per a la salut?

Plorar per ser feliç ?

Hi ha diversos estudis que asseguren que si, que una cosa tan inherent a l’ésser humà com és la capacitat de plorar, és necessària per ser feliç. El doctor William Frey, del Saint Paul Ramsay Medical Center, a Minessota, assegura que les llàgrimes són tan necessàries com els somriures, alleugen tensions, suavitzen la tristesa i permet que una persona es conegui millor a si mateixa i es relacioni d’una manera més oberta amb els altres.

I no només això, hi ha moltes investigacions que afirmen que les persones deprimides són les que menys ploren, el psiquiatre Cristian Prado, màster en Neurociències de la Universitat de Xile, explica aquestes dades en l’assenyalar que “un percentatge dels deprimits deixa d’expressar“, és a dir, una part de l’estructura del cervell s’apaga funcionalment i deriva en una indiferència davant el dolor, i en una recerca desesperada per mantenir-se aïllats.

Plorar no és una debilitat

En absolut. Les llàgrimes són part de nosaltres mateixos, formen part del nostre ésser i són un mecanisme d’escapament i alleujament, és una manera d’equilibrar les emocions, de reordenar els nostres sentiments… Compleix una funció vital en el desenvolupament humà i no hem d’entossudir-nos en callar-les ni empassar-nos-les.

És curiós comprovar aquests moments en què, sense voler, acabem plorant davant d’altres persones, instant en què ens veiem assaltats per aquesta comú reacció en la qual ens intenten consolar dient: “No ploris, no passa res, plorar no solucionarà els teus problemes, calma’t”. I bé és cert que les llàgrimes emocionals no resoldran allò que ens fa mal o ens ofusca, però és un principi.

És freqüent trobar a les consultes persones que expliquen que voldrien plorar, però no poden i no saben perquè… Generalment, això es produeix per un bloqueig de la nostra ment davant el patiment.

Plorar desfoga i ofereix tranquil·litat, el cos es relaxa i, en moltes ocasions fins i tot ens quedem adormits… És una manera d’alliberar aquest cúmul d’emocions negatives que ens sobrepassen en algun moment de la nostra vida, ajuda al benestar posterior i es converteix en un aprenentatge sobre el qual gestionar les nostres emocions. Més tard, un cop calmats i amb les forces recuperades, segurament comencem a veure les coses d’una altra manera, possiblement comencem a sentir-nos més segurs per obrir aquestes finestres que omplen de foscors la nostra existència. No hi ha doncs que emmagatzemar les nostres llàgrimes en petits llacs invisibles, estanys que acabaran enverinant-nos de tristesa mal portada.

Només cal buscar un instant, un racó on abrigar-nos de privacitat i, simplement, plorar…

FONT: http://lamenteesmaravillosa.com/las-lagrimas-no-lloradas-duelen