(…) A mesura que el comportament d’un nen, que sempre s’havia desenvolupat amb tranquil·litat, cada vegada ve més determinat per les seves pors, els pares es presten més a complaure les seves demandes de ser consolat. A mesura que el nen va guanyant un poder inadequat sobre els seus pares, la seva insistència en rebre atencions especials en realitat està perjudicant la seva autoconfiança. Deixa de creure que pot valer-se per si mateix. Les accions dels seus pares comencen a confirmar que, en efecte, hi ha alguna cosa que témer i que el nen no pot manegar-s’ho sense la seva presència.

Quan veu confirmats els seus temors i obté com a benefici l’atenció dels seus pares, deixa de sentir-se incentivat per aconseguir la independència. A més, si el nen dorm poc i els pares, a més de dormir poc, perden intimitat com a marit i muller, tots a casa potser estiguin cansats i irritables. Llavors, els pares poden començar a no estar d’acord sobre les necessitats del seu fill, cosa que intensifica la seva ansietat i sol agreujar el problema conductual.

Si els temors d’un nen interfereixen en el benestar de la família, el més adequat seria buscar formes de reduir els elements que estan creant la tensió. L’ajuda professional seria l’adequada en aquests casos.
Habitualment, les famílies que venen a consulta ni se’ls passa pel cap que les conductes preocupants dels seus fills estiguin relacionades amb un trauma. Sovint aquestes conductes han començat mesos després de l’incident traumàtic, pel que als pares se’ls pot passar per alt que hi hagi una connexió. Moltes vegades, les conductes preocupants són metàfores d’algun aspecte de l’experiència traumàtica (…)

FONT: Llibre La curación del trauma infantil mediante EMDR. Joan Lovett