DE QUÈ ES DEFENSA UNA PERSONA QUE PATEIX TLP (Trastorn Límit de la Personalitat)?
És important que, a més d’examinar com es defensa un persona amb trastorn límit, pensem, com a colofó, de què es defensa, què és allò tan temorós i perillós que el subjecte ha d’intentar allunyar de si.
Encara que ja ho hem repetit i és sabut, l’angoixa bàsica del pacient borderline és la por a l’abandonament. La manca de constància d’objecte, la dificultat de guardar dins seu la imatge afectiva de les persones i sentir-se acompanyat per elles fins i tot en el cas de la seva absència física, fa que qualsevol estímul pugui esdevenir potencialment perillós i sigui, real o fictíciament, motiu d’allunyament per part de l’altre. Per evitar aquest allunyament, posa en marxa una llarga llista de maniobres, inconscients unes, preconscients altres i totalment conscients la resta, que intenten pal·liar aquests perills.
Amb les variades parelles sexuals que de vegades tenen no busquen satisfer el pla sexual, sinó ser abraçat o abraçada, ser tocat o tocada. De la mateixa manera la necessitat imperiosa d’intimar amb qualsevol persona, de comptar de seguida les seves coses parla d’aquesta fam d’afecte tan voraç. Com que només els importa la funció que compleix l’objecte i no l’objecte mateix, poden canviar fàcilment quant hagin aconseguit un altre que compleixi la mateixa funció que l’anterior. El seu lema podria ser “més val mal acompanyat que sol”.
La manca d’autenticitat i de sentiment d’identitat (o difusió de la identitat) és un altre dels símptomes bàsics del qual el subjecte necessita defensar-se per afrontar la vida d’una manera més operativa. El fet d’assumir diferents personalitats segons el cas, la inconstància en les seves activitats amb la finalitat d’acontentar a tots i, de vegades, l’acudir a actes autolesius, posen control a aquest desplaer.
Els sentiments de buit també formen part del seguici de sentiments que amenacen amb aniquilar al pacient borderline. La llista de conductes posades en marxa per omplir aquest buit sense fons, aquest forat negre o aquesta manca bàsica (Balint, 1968) poden ser infinites: anar a l’abús de substàncies psicoactives, la inconstància en les seves activitats, la dependència voraç d’algú que li ompli (cosa que mai aconsegueix), les autolesions (talls, cremades) o intents suïcides, les conductes de recerca de sensacions o els trastorns del control dels impulsos (cleptomania, joc patològic o sobreingesta compulsiva) poden ser utilitzats per omplir el buit, òbviament sense èxit.
És lògic que no tots els subjectes borderline han de posar en marxa tots els procediments que aquí hem descrit. Encara que (…), predominen els mecanismes primitius (de tall psicòtic o pseudo-psicòtic, com l’escissió, negació, projecció o identificació projectiva), també podem observar altres mecanismes més avançats, com la intel·lectualizació o la repressió. Una pista que ens pot ajudar a identificar davant quin grup d’estratègies defensives estem, consisteix a posar atenció en la interacció amb el pacient. Els mecanismes avançats normalment no interfereixen en la relació pacient-terapeuta ni, m’atreviria a dir, en la relació del pacient amb les persones que l’envolten. Els mecanismes primitius es poden observar directament ja sigui en el contingut del discurs del pacient (contradiccions, adjectius molt positius cap al terapeuta, o molt negatius) com en el comportament (reaccions d’angoixa, mostres de menyspreu, provocació, exigències d’atenció i afecte) .
Amb tot això esperem haver llançat un punt de llum o almenys de sistematització dels mecanismes de defensa que pot posar en funcionament un pacient límit. Però, al fil d’això, no podem oblidar-nos que aquestes persones, llevat que el seu grau d’afectació sigui molt gran i sigui un pacient greu (en això, com en tot, hi ha nivells de gravetat), poden funcionar de forma molt normal quan els seus comportaments TLP no són desencadenats, quan no s’enfronten a situacions aterridores per a ells. En molts moments no semblen tenir un trastorn. Quan no estan dominats per les seves intenses emocions no necessiten anar a les seves estratègies d’afrontament disfuncionals perquè tenen el control de les seves vides.
Així mateix, les estratègies d’afrontament poden anar fent-se cada vegada més eficaços, els descontrols emocionals menys freqüents i menys intensos, les situacions ansiògenes menys atemoridors, si el pacient es posa en mans de professionals que li guiïn en el seu camí cap al creixement i el control i el millor rendiment de les seves capacitats i habilitats.
Has d'iniciarsessio per publicar un comentari.