La meitat dels casos de depressió emmascarada o somatoforme podrien passar desapercebuts.

Els símptomes més evidents de les persones que pateixen depressió emmascarada no són ni la tristesa ni la malenconia. Es queixen, sobretot, de problemes com mal d’esquena o fatiga generalitzada, senyals que sovint confonen a l’especialista. Això fa que el diagnòstic i l’inici del tractament adequat es retardi, amb el perill que el trastorn es torni crònic. Pot afectar també a la població infantil i amagar-se darrera de conductes agressives, problemes en l’aprenentatge o mal de cap.
La depressió emmascarada és una forma d’afecció silenciosa, però que pot ser devastadora per a la salut emocional i física de la persona. Aquesta malaltia és un dels principals problemes de salut de la societat actual. La majoria de les persones estan familiaritzades amb els seus símptomes més característics: apatia, tristesa, alteracions en el son, pèrdua de la gana, disminució del desig sexual … Són signes que afecten l’esfera psicològica, però també pot tenir manifestacions físiques.

Depressió emmascarada: rere l’especialista adequat

Una depressió emmascarada o somatoforme s’expressa, sobretot, amb símptomes físics, que poden encobrir els psicològics. Les manifestacions més habituals d’aquesta afecció, com la tristesa, s’amaguen per altres signes més associats a l’esfera física, com cefalees, àlgies, parestèsies, vertígens, trastorns cardíacs i problemes digestius.

Quan la persona que pateix aquests símptomes acudeix al seu metge d’Atenció Primària, l’especialista se centra en ells. Molts pacients ni tan sols verbalitzen que se senten especialment tristos o apàtics. I quan ho fan, ja que la seva principal queixa és física, és habitual que el metge infereixi que l’alteració psicològica està causada pel problema físic i no a l’inrevés.

La hiperactivitat, agressivitat, mal de panxa i de cap són símptomes comuns en la depressió en nens.
Fins a un 10% dels pacients que acudeixen a Atenció Primària tenen símptomes de depressió i s’estima que passen desapercebuts fins a un 50% dels casos. Això suposa un innecessari cost sanitari en tractaments erronis, alhora que s’impedeix que el pacient recuperi ràpid seva salut física i psicològica. Per aquest motiu, s’ha batejat la depressió somatoforme com la “frustradora d’especialistes”. Els pacients deambulen d’un especialista a un altre, a l’espera que algun doni amb l’origen del seu malestar.

D’altra banda, quan un especialista sospita que darrere de les queixes físiques podria haver una depressió emmascarada, detecta un problema afegit: la resistència del pacient a acceptar el diagnòstic. Les persones que pateixen aquest trastorn, sovint, no connecten bé amb els seus sentiments i emocions. En les societats avançades, els símptomes físics estan millor acceptats, menys estigmatitzats, que els psicològics. És més senzill dir que a un li fa mal el cap, que de reconèixer que està trist i se sent sol. Per això, una de les vies que tria la malaltia per manifestar-se és la física.

Com a conseqüència, si l’afectat porta molt de temps rere un diagnòstic sense atendre a la veritable naturalesa del seu problema, és probable que el trastorn es cronifiqui. En canvi, els psiquiatres saben que, segons alguns estudis, el 70% de les persones que pateixen depressió inicien la malaltia amb símptomes físics. Un cop realitzat el diagnòstic correcte, tant els malestars físics com els psicològics milloren amb el tractament.

Depressió emmascarada en la infància

Aquest tipus de depressió també afecta els nens. Els símptomes més característics són: hiperactivitat, conducta agressiva, conductes antisocials i trastorns de l’aprenentatge. És típic que es queixin, sobretot, de mal de panxa i de cefalea o que mostrin alteracions de l’ànim, pròpies de la depressió habitual, que tapen les manifestacions anteriors.

Durant bona part del segle XX es considerava que la depressió no era un trastorn que afectés a la infància. Quan el 1972 es va comprovar que també els més petits podien patir, la depressió infantil es va batejar com “depressió emmascarada” pels psiquiatres Leon Cytryn i Donald H. McKnew. En l’actualitat, s’accepta que els nens poden patir tant aquest tipus de malaltia silenciosa, com una altra forma de revelació del trastorn.

Depressió encoberta en ancians

De la mateixa manera, a causa de l’augment de la població anciana, s’han posat de manifest alguns problemes de salut associats a l’envelliment, com els trastorns psiquiàtrics. Manuel Martín Carrasco, secretari de la Societat Espanyola de Psiquiatria i director de l’Institut d’Investigacions psiquiàtriques, assenyala en un article que la prevalença de trastorns psiquiàtrics en la gent gran oscil·len entre el 15% i el 20%.

A més, destaca que la malaltia psiquiàtrica en els grans té unes característiques especials. Entre elles, que els símptomes i manifestacions dels possibles trastorns psiquiàtrics també queden emmascarats pel procés d’envelliment normal. Per aquest motiu, és complicat fer un diagnòstic precís en el camp de la psiquiatria geriàtrica.

Depressió i distímia

La distímia és una de les formes més freqüents de la depressió emmascarada, que es mostra de manera lleu però crònica. Els motius més habituals de consulta al metge entre els pacients que pateixen trastorn distímic són els següents:

• Molèsties gastrointestinals.
• Cansament, astènia, fatiga.
• Mal d’esquena.
• Pèrdua de gana.
• Pèrdua del desig sexual.
• Mals de cap.
• Problemes de son.
• Despertar-se d’hora (insomni tardà).

FONT:  José A. Rodríguez  (http://www.consumer.es/web/es/salud/psicologia/2011/06/05/201043.php)