El vincle va ser definit per J.Bowlby com la conducta que redueix la distància de les persones o objectes que subministrarien protecció, i és absolutament necessari per a la supervivència de l’espècie i el desenvolupament saludable del nen. M.S. Ainsworth va definir l’afecció com aquelles conductes que afavoreixen, sobretot, la proximitat amb una persona determinada, i va distingir tres tipus de vincle: el vincle segur, el vincle ansiós-evitatiu i el vincle ansiós-ambivalent.

Els nens que desenvolupen un vincle segur són capaços de recórrer als seus cuidadors quan estan angoixats. En tenir cuidadors sensibles a les seves necessitats, tenen confiança que les seves figures de vincle estaran disponibles i els ajudaran en l’adversitat. De grans aquests nens tendeixen a ser més càlids afectivament, estables i amb relacions íntimes satisfactòries, i solen ser més positius, integrats i amb perspectives coherents de si mateixos. Diversos estudis han confirmat que algunes característiques de les relacions íntimes que estableixen les persones en la vida adulta tenen relació amb els estils de vincle desenvolupats en la infància. Les persones amb estil segur tendeixen a desenvolupar models mentals de si mateixos com amistosos, afables i capaços, i dels altres com ben intencionats i fiables, troben relativament fàcil intimar amb altres, se senten còmodes depenent d’altres i que altres depenguin, i no es preocupen sobre ser abandonats o que altres es trobin molt propers emocionalment.

En canvi les persones amb vincles ansiosos tendeixen a desenvolupar models de si mateixos com a poc intel·ligents, insegurs, i dels altres com desconfiables i reticents a comprometre’s en relacions íntimes. Freqüentment es preocupen de que les seves parelles no els vulguin i senten por a l’abandonament. Els que tenen un estil evasiu desenvolupen models de si mateixos com suspicaços, escèptics i retrets, i dels altres com desconfiables o massa ansiosos per comprometre’s en relacions íntimes, se senten incòmodes intimant amb altres i troben difícil confiar i dependre d’ells.

En una investigació sobre vincle i satisfacció afectiva i sexual adulta es va arribar a la conclusió que es pot predir el nivell de seguretat del vinclet a la vida adulta, l’ajust marital i l’expressivitat emocional en la parella sobre la base de la història afectiva de la infància de la persona. Per tant, no es tracta d’evitar el vincle sinó en tot cas analitzar el tipus de vincle que desenvolupes amb la teva parella i treballar en tu mateixa aquells aspectes que desitgis canviar o millorar.

El que sí hem d’evitar és la dependència afectiva patològica (DAP), que es refereix a una necessitat patològica de l’altre i s’explicaria per la immaduresa afectiva de l’individu afegida a la seva satisfacció egocèntrica. Es tracta d’una relació addictiva, en la qual la ingesta d’una droga és reemplaçada per una relació romàntica o de parella. En ella la persona es dirigeix ​​cap a l’altre amb la intenció d’omplir un buit, de manera que la relació aviat passa a ser el centre de la seva vida. La necessitat constant de l’altre i la por a perdre’l crea un desig irresistible per la relació. El factor desencadenant d’una DAP es presenta quan les persones opten per viure una situació afectiva de caràcter negativa abans que enfrontar-se a l’absència d’afecte.

Hi ha persones que toleren el maltractament, l’abandonament emocional, la manca de respecte i l’absència d’atenció i mostres d’afecte per part de la seva parella per no enfrontar-se a la solitud o al sentiment de pèrdua i frustració que comportaria la ruptura de la relació. Per evitar la dependència emocional patològica és necessari tenir una sana autoestima, adquirir major autonomia i seguretat en un mateix i aprendre que a la vida és millor estar sol que mal acompanyat.

FONT: Sandra Borro (http://www.fundacionpunset.org/apol/14442/apego-y-dependencia-emocional/)