Diferència entre TDAH i altres alteracions emocionals

23 June, 2015   /    Inici   /    no comments

Els trastorns d’ansietat generen més dificultats d’atenció, que les generades només pel TDAH.

En general, els nens tendeixen a actuar, a irritar-se i a comportar-se malament, quan es troben nerviosos o tristos, per expressar el seu malestar, ja que no tenen la mateixa capacitat per expressar les seves dificultats emocionals que els adults.

És evident que als nens amb TDAH els resulta més difícil respondre a les demandes del seu entorn, i això fa que les situacions que pels altres nens són habituals, a ells els suposi un important estrès (realitzar els deures, recollir les seves coses, recordar-se de detalls).

Entre els trastorns d’ansietat amb diagnòstic propi trobem:

  • Fòbies simples: Són pors específiques a alguna cosa, unit a conductes d’evitació. Per exemple evitar situacions socials en la fòbia social.
  • Ansietat per separació: Temor patològic a separar-se dels pares, i sovint tenir malsons sobre això. Temen que els succeeixi alguna cosa, els costa dormir sols i refusen participar en activitats que els allunyin dels seus éssers estimats. A vegades es neguen a anar a l’escola, o a anar a campaments, que junt a dificultats de fracàs pot derivar en fòbia escolar.
  • Ansietat generalitzada: Es donen preocupacions excessives i constants sobre rendiment escolar, la relació amb amics… i moltes altres situacions diverses. Temor exagerat a fer el ridícul, tensió generalitzada, autocrítica constant, por al fracàs.
  • En els menors que han viscut situacions vitals traumàtiques pot donar-se el Trastorn d’Estrès post traumàtic (TEPT): Aquest trastorn es caracteritza per reaccions d’ansietat a conseqüència de l’exposició a un esdeveniment vital traumàtic com ara un maltractament o abús, accidents, etc. En aquestes situacions normalment hi va haver un moment de pànic intens i desesperança. El TEPT en nens es pot expressar amb conductes agitades i desorganitzades. A més, allò típic del trastorn és que l’esdeveniment traumàtic és sovint reexperimentat per records intrusius, malsons, escenificacions del succés, malestar intens davant de situacions que recorden el succés traumàtic i respostes fisiològiques davant d’estímuls relacionats amb el succés traumàtic (agitació, taquicàrdia, tremolor, bloqueig). Es tendeixen a evitar els estímuls associats al trauma. Així, són freqüents:
  1. esforços per evitar activitats, llocs o persones que provoquen records del trauma
  2. incapacitat per a recordar un aspecte important del trauma
  3. reducció acusada de l’interès o la participació en activitats significatives
  4. sensació de desinterès o alienació enfront dels altres
  5. restricció de la vida afectiva
  6. sensació d’un futur desolador, pessimisme
  7. També solen trobar-se símptomes persistents d’augment de l’activació, tal com indiquen dos o més dels següents símptomes:
    1. insomni de conciliació o de manteniment
    2. irritabilitat
    3. dificultats per concentrar-se
    4. hipervigilància
    5. sobresalts

En els nens amb estrès post traumàtic poden donar-se una gran varietat de reaccions en resposta al trauma. Aquestes reaccions van des conductes regressives, pors, ansietat, somatitzacions, depressió, problemes de conducta, aïllament, dèficit d’atenció, trastorns del son, més dificultats d’aprenentatge, i respostes passives o agressives en la interacció amb els altres, En alguns casos també hi ha una relació amb un possible consum i abús de substàncies, sobretot per intentar pal·liar la sobreexcitació fisiològica que presenten.

Els trastorns depressius i la baixa autoestima

Es poden donar amb certa freqüència sobretot en adolescents amb TDAH. La tristesa/irritabilitat, la culpa excessiva, la tristesa i manca d’il·lusió, la fatiga, i trastorns de la son/alimentació ens han d’alertar davant la presència d’un trastorn afectiu. És convenient valorar l’existència de variables situacionals que poguessin estar generant aquesta resposta depressiva. L’aparició de símptomes de depressió en nens amb TDAH té molt a veure amb l’autoestima. Quan parlem d’autoestima, ens referim al sentiment de vàlua personal que cada un té de si mateix. Aquesta imatge es genera en base a la informació que el nen rep dels altres, especialment dels adults significatius, i també la base de la consecució de metes relacionada amb les seves habilitats personals. Si aquesta imatge és negativa, és a dir el nen es considera ara “maldestre o dolent”, parlem d’autoestima negativa o baixa. Els nens amb TDAH creixen generalment sotmesos a una sèrie de fracassos, escolars i socials, cometen més errors que altres, es fiquen en més dificultats que els altres, pel que són represos o castigats amb més freqüència; no resulta estrany llavors que tinguin un pobre concepte de si mateixos, el que pot donar lloc a estats d’ànim depressius.

És normal que els nens amb TDAH se sentin en ocasions decaiguts i desil·lusionats perquè no poden comportar-se, aprendre i ser acceptats com els altres nens. No obstant això, un diagnòstic de depressió és diferent. El nen deprimit pot cronificar el seu estat d’ànim baix i manifestar:

  1. sentiments de preocupació excessiva, tristesa o desig d’aïllament.
  2. Irritabilitat persistent.
  3. Pèrdua d’interès per tot. Avorriment.
  4. Alteracions del son i la gana.
  5. Queixes físiques sense causa orgànica.
  6. Cansament excessiu i disminució de concentració.
  7. Possibles idees de mort recurrents.

A causa de les dificultats que presenten els nens amb TDAH, i probablement també per raons de maduració biològica, és normal que siguin més immadurs emocionalment, que canviïn amb freqüència d’humor i que manifestin una deficient autoestima. Aquesta immaduresa emocional en els TDAH pot manifestar-se amb respostes emocionals excessives (crits inoportuns, plor fàcil, energia desproporcionada), dificultats en la regulació emocional (passen del riure al plor o enuig amb rapidesa), i sent molt reactius o susceptibles davant els estímuls o comentaris d’altres.

Un trastorn emocional que es diagnostica en la infància i pot donar-se també en nens amb TDAH és el Trastorn del vincle amb desinhibició, típic de menors institucionalitzats, que no han viscut relacions d’afecció segures, és a dir que no van rebre la cura i protecció necessaris en seus primers anys. Aquests nens tendeixen a establir relacions superficials i molt intenses, o enganxoses, amb moltes persones, són inquiets i semblen estar buscant permanentment l’atenció i afecte d’altres (el que pot confondre a vegades amb símptomes de la hiperactivitat).

Altres trastorns emocionals són el trastorn bipolar, amb episodis de mania (activitat i eufòria excessiva) i episodis depressius, juntament amb períodes de normalitat en l’estat d’ànim. En realitat la probabilitat que es doni el TDAH al costat del trastorn bipolar no és molt alta. El TDAH sol iniciar-se molt aviat, mentre que el trastorn bipolar sol aparèixer en l’adolescència.

FONT: http://elisabethornano-tdah.org/es/tdah/educadores/diferenciar-trastorno-por-tdah-otros-trastornos/03.php


La Depressió Endògena

16 June, 2015   /    Inici   /    no comments

La Depressió Endògena (també coneguda com depressió unipolar) és una sub-classificació de la depressió general utilitzada prèviament. Es basava en la creença que l’origen de la malaltia era intern; endogen significa “causat per factors de l’interior de l’organisme o sistema”. La depressió endògena, per tant, es va considerar com la depressió biològica, en contraposició a la depressió provocada pels factors estressants, coneguts com a depressió reactiva.

Mentre que la depressió reactiva es produeix a causa d’un esdeveniment estressant (algun esdeveniment traumàtic en la vida de l’individu), la depressió endògena pot no tenir causa externa, sinó que pot sorgir del no-res. Es creu que és més probable que es traspassa de pares a fills a causa de la genètica. Els desequilibris químics en el cervell d’una persona es consideren responsables de causar la depressió. La depressió endògena es creia que era més probable per l’estil de vida de l’individu, com ara l’alteració dels patrons de son, gana i el desig sexual.

Símptomes de la Depressió Endògena

La depressió endògena pot ser de lleu a severa depenent de la persona. Els símptomes també poden ser variables, però per definició afecta les respostes biològiques. En aquells que pateixen depressió endògena es pot produir aïllament social, tenen problemes per concentrar-se i sentir-se angoixats. La fatiga també era considerada un símptoma comú i el pacient podria perdre interès en activitats que abans eren agradables. La depressió endògena comporta una baixada de rendiment en el treball i els malalts poden presentar tendències suïcides. Els pacients poden experimentar ira o irritació sense una raó aparent.

Causes de la Depressió Endògena

Mentre que d’altra banda, la depressió reactiva, es diu que es produeix a causa d’un esdeveniment estressant, es creia que la depressió endògena no tenia cap causa externa aparent. Pot semblar haver sorgit del no-res. No obstant això, és un desequilibri químic en el cervell que causa la malaltia. La depressió endògena està fortament lligada a la genètica, i per tant és més probable que es passi de pares a fills. A causa del component genètic, les dones són més propenses a patir aquest tipus de depressió que els homes. La investigació sobre aquesta malaltia indica que la nutrició inadequada pot ser una de les causes.

Tractament de la Depressió Endògena

La depressió endògena ja no es considera una sub-classificació apropiada de la depressió, però els símptomes d’aquest trastorn poden ser tractats de diferents maneres. Un pla de tractament es determina en base als símptomes, la seva durada i la gravetat. Els que pateixen símptomes similars a la depressió endògena podrien trobar-se millor després d’una bona dieta i exercici regular. El consum d’alcohol ha de ser restringit. També és una bona idea intentar participar activament en les activitats socials. La meditació i exercicis de respiració profunda també poden ajudar en l’alleujament dels símptomes associats amb aquest estat. Molt freqüentment, la medicació serà necessària com un recurs més per a l’estabilització del pacient, tot i que per si sola (és a dir, sense tractament psicològic) no serà suficient per la recuperació de la persona afectada.

Si vols superar la Depressió Endògena has d’aprendre tècniques d’autocontrol, sobretot manejar els pensaments negatius que provoquen la tristesa i també tècniques de maneig de les emocions.

És important tenir una major comprensió d’aquesta malaltia per donar atenció el més aviat possible a sentiments negatius o autodestructius. Si sospites que pateixes un quadre de depressió acudeix a un especialista, ell sabrà com guiar-te per tirar endavant.

FONT: Sofia Seller (http://ladepresionendogena.com/la-depresion-endogena/)


Depressió posttraumàtica

31 May, 2015   /    Inici   /    no comments

Sovint la depressió apareix en les nostres vides com a conseqüència d’un període llarg de tristesa, sense cap motiu concret, sent producte d’una insatisfacció vital i de la incapacitat per afrontar els problemes quotidians.

Però altres vegades, la causa de la depressió és més traumàtica, com un esdeveniment traumàtic o negatiu que hem viscut o, simplement, presenciat i que s’aferra al nostre interior emmalaltint-nos i impedint-nos continuar amb la nostra vida. Es tracta de la depressió posttraumàtica.

Causes de la depressió posttraumàtica

Les causes d’una depressió posttraumàtica són molt variades. Des de situacions greus com ser víctima d’una violació o una agressió de qualsevol tipus, fins a ser testimonis d’un accident en el qual ni tan sols estem involucrats. Però aquest episodi pot quedar al nostre subconscient per tornar a aparèixer en forma de símptomes com atacs de pànic, ansietat, insomni o irritabilitat.

Altres causes de la depressió posttraumàtica poden ser els desastres naturals, com un terratrèmol, un huracà o un incendi, així com els actes terroristes i, en segons quines situacions, la guerra. En qualsevol cas, es tracta sempre d’esdeveniments que un cop viscuts, tornen una i altra vegada a la nostra ment i ens impedeixen portar una vida normal.

Aquesta depressió posttraumàtica va deixant pistes sobre el seu diagnòstic en forma de símptomes diferents a la depressió clínica. A l’agitació, nerviosisme i por, se li suma una actitud indiferent o de negació del trauma sofert que pot despistar les persones que estan al voltant. Per això, moltes vegades, la depressió posttraumàtica és tan difícil de diagnosticar.

Tractament de la depressió posttraumàtica

De la mateixa manera que les causes de la depressió posttraumàtica són tan diferents, com haver presenciat un atracament o haver patit una malaltia, també ho són els seus símptomes, que van des de la ira fins a la indiferència. No obstant això, en tots els casos de depressió posttraumàtica hi ha un denominador comú, que és el tractament psicològic.

Per superar un trauma, tant com per a superar una depressió posttraumàtica, necessitarem de la psicoteràpia, sense perjudici d’altres tractaments, com el farmacològic o les teràpies alternatives. En aquesta cas, el psicòleg ens ajudarà a acceptar l’esdeveniment traumàtic, no a oblidar-ho, sinó a aprendre a conviure amb el seu record sense que interfereixi en la nostra felicitat.

Autora: Laura Vélez

Font: http://www.diariofemenino.com/articulos/psicologia/depresion/depresion-postraumatica-como-superar-los-traumas/


Tenir pares absents…conseqüències

28 May, 2015   /    Inici   /    no comments

Ser pare o mare absent pot definir-se des de la conducta dels mateixos en l’exercici del seu rol:

  • Present físicament però absent emocional i disciplinàriament
  • Present física i emocionalment però absent en direcció i disciplina
  • Present en direcció i disciplina, absent en afecte i interrelació
  • Absent física, emocional i disciplinàriament en total o en gran mesura
  • Absent la major part del temps, dedicació parcial, esporàdica
  • Absent en la satisfacció de les seves necessitats bàsiques: alimentació, salut, educació, habitatge, vestit (allò material afecta allò relacional i afectiu)

Inferim llavors, que un pare-mare ha d’estar física, emocional i socialment en vincle amb cada fill, recordant una vegada més que es requereix individualitzar la criança, cada fill és únic cal conèixer-lo, acceptar-ho i dissenyar una estratègia dinàmica, flexible per aproximar- te, fer la tasca que ens correspon amb la major eficiència i respecte cap a aquesta persona. És molt nociu fer comparacions o establir preferències entre ells.

Estudis recents de neuorociencia demostren que allò de “no importa el temps que dediqui als meus fills el que importa és la qualitat d’aquest temps” és un postulat fals. És a dir, la quantitat de temps que es dedica als fills és molt important acompanyada de qualitat en la presència. Llavors s’ha de dedicar la major quantitat de temps possible i esforçar-nos a elevar la qualitat pel que fa a exercir el rol el millor possible. Insisteixo que els pares necessiten preparar-se constantment en diversos temes de criança i desenvolupament humà: investigar, reflexionar, actuar, observar, reflexionar…

Tot l’anterior s’explica per la importància (insubstituïble) de la presència del pare i mare en vincle íntim, poderós amb cadascun dels seus fills, cap als qui ha d’emergir des de la consciència i el voler: afecte, fermesa, tacte, olor, paraula, escolta, mirada, emocionalitat, la qual cosa se’ls ha de proveir aliments essencials per a la vida: Amor, seguretat, confiança, direcció, calidesa.

El ritme de vida actual a on ambdós pares treballen temps complet fa que aquests deixin la cura dels seus fills a tercers i alguns argumentin l’esgotament com a excusa per no atendre directament les necessitats diverses d’aquests, deixant-los a la seva lliure voluntat, sense direcció la major part del temps… conseqüència: fills desnodrits vitalment i al desemparament de les circumstàncies.

No hi ha justificació, una vegada que es té la responsabilitat paterna i materna aquesta és intransferible, podem delegar alguna tasca en un tercer però sempre serà la nostra responsabilitat primària i directa. Segons la nostra actuació, haurem de viure amb les conseqüències a curt, mitjà o llarg termini del fer o deixar de fer. La idea no és culpabilitzar sinó fer despertar la consciència del que ens toca per rol i funció.

En el transcórrer de la vida, els esforços i temps dedicats a la creació d’éssers humans són compensats amb satisfaccions, o per contra la vida passa factura amb patiment. Lamentablement, fills innocents corren amb conseqüències que s’haurien pogut evitar o minimitzar amb la decidida i oportuna intervenció dels seus pares. Sempre es pot fer molt, com més d’hora millor.

El deixar la responsabilitat dels nostres fills a tercers (de forma continuada), o romandre passius (presents però absents) incrementa la possibilitat de problemes de conducta que s’expressen en:

  • Trastorns del vincle: forma de relacionar-se insanes producte de no haver rebut cures amorosos en la infància, tendència a estar absent en les seves relacions, objeccions per establir relacions estables, por a comprometre’s i involucrar-se, dificultat per donar i rebre afecte, tendència a la promiscuïtat, conductes de dependència o codependència, gelosia, comunicació inadequada, permanència en relacions tòxiques.
  • Trastorns per dèficit d’atenció o hiperactivitat: s’està veient molt en nens adoptats.
  • Conductes oposicionistes cap a figures d’autoritat: hostilitat, desafiament.
  • Conductes d’agressivitat, conductes destructives cap a si mateixos o uns altres.
  • Distorsió en el seu autoconcepte que afecta la seva imatge, autoacceptació i autoestima.
  • Manca de confiança en si mateix i en els altres, inseguretat, dificultat per identificar les seves virtuts i fortaleses.
  • Absència de referència i de percepció del món real a l’estar desproveïts de mentors o models tan essencials com els seus padres. D’aquí que els és difícil l’adonar-se, acceptar i assumir la realitat i les seves responsabilitats.
  • Dificultat per formar, valorar i mantenir la seva pròpia família de forma funcional.

La presència activa, conscient, responsable en forma amorosa i ferma, dels pares biològics, o substituts si és el cas, pares essencialment, és fonamental en l’estructuració mental, emocional, moral i conductual de l’ésser humà en procés de formació com a persona des que neix fins que progressivament ho anem preparant per a una vida autònoma, en vincle, responsable, realista, optimista, resilient, dinàmica, compromesa i sana.

Autora: Prof. Soraya Clemente de F

Font: http://profesorayaclemente.blogspot.com.es/2014/01/padres-ausentes-hijos-la-deriva.html


Página 1 de 2312345...1020...Última »

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies. CERRAR