Somatitzacions o reaccions psicosomàtiques

27 December, 2015   /    no comments

27D7FCD62

Freqüentment hi ha persones que acudeixen a la consulta del seu metge de capçalera presentant una simptomatologia que els genera malestar i una gran preocupació per la seva salut. En un gran nombre de casos, després d’una intensa exploració, pot ser que no es trobi cap alteració física que justifiqui el malestar presentat, i és llavors quan solen ser remesos a l’especialista corresponent. Això implica veure’s immersos en noves exploracions i tractaments que no donen lloc a cap millora en els símptomes.

Aquest tipus de consultes suposen el 25% del total de consultes en Atenció Primària. I el més preocupant és que passa molt temps des que s’inicia el procés de recerca d’una “possible” malaltia que expliqui el que està passant, fins que els metges deriven el cas a psiquiatria o psicologia perquè aquests professionals valorin la possibilitat que es tracti d’un cas de “reacció psicosomàtica”. És a dir, una reacció física del nostre cos davant d’un estressor emocional.

A causa d’això, les somatitzacions tendeixen a cronificar-se, generant abús o dependència a determinats fàrmacs, com sedants o analgèsics, agreujant-se així el problema, perquè al no haver-hi un problema físic que estigui generant aquest símptoma, els fàrmacs no donaran resultat i no resoldran la dolència.

Somatitzar significa, transformar inconscientment una afecció psíquica en orgànica. És a dir, traspassar un patiment emocional a un símptoma físic, de forma involuntària. Pot ser qualsevol símptoma corporal que sorgeix o s’incrementa en resposta a factors psicològics o situacionals. A més les somatitzacions són freqüents en pacients que pateixen de depressió i ansietat, i és freqüent que persones que viuen amb molt estrès acabin somatitzant amb símptomes físics importants.

En la història personal d’un client que somatitza podem trobar diverses característiques en comú, entre elles: un trastorn psicològic coexistent (depressió, ansietat, etc.), haver estat rebutjat repetides vegades per metges que els havien atès, múltiples proves diagnòstiques recents, nombroses visites als serveis d’urgència, i fins i tot, el fet d’haver recorregut a altres medicines o teràpies alternatives a la recerca d’una explicació del que els pot estar passant.

Cal descartar en primer lloc si es tracta d’una malaltia orgànica. En cas de confirmar-se que el problema és de tipus psicològic i no orgànic, hem de buscar les causes psicològiques o de l’entorn que estan provocant que el client somatitzi, que encara que no siguin evidents, existeixen, només que de vegades poden ser tan inconscients (traumes ocults ) que el pacient no pot arribar a elles de forma directa. Aquí és on juga un paper important la psicologia, ja que permet arribar a la causa d’aquest símptoma i processar-lo per poder-lo eliminar.

Els símptomes poden ser molt intensos, però per molt exagerats que puguin semblar, el sofriment del pacient és sempre real.

Són molts els símptomes i síndromes que es poden presentar en les persones que somatitzen:

1) Gastrointestinals: vòmits, dolor abdominal, nàusees, flatulències, inflor, diarrea, intoleràncies alimentàries.

2) Aparell reproductor: disparèunia, dismenorrea, irregularitat en els cicles menstruals, hipermenorrea, vòmits al llarg de l’embaràs, sensacions de cremor en els òrgans sexuals.

3) Cardiopulmonars: dificultat respiratòria en repòs, palpitacions, dolor toràcic, mareig.

4) Síndromes: al·lèrgies alimentàries estranyes, síndrome de fatiga crònica, síndrome d’articulació temporomandibular (ATM), fibromiàlgia, sensibilitat medicamentosa múltiple.

5) Pseudoneurològics: amnèsia, dificultat per empassar, pèrdua de veu, sordesa, visió borrosa, defalliment, debilitat muscular, pseudoconvulsions, dificultat miccional.

6) Símptomes dolorosos: dolor difús, dolor a extremitats, mal d’esquena, dolor articular, dolor en orinar, cefalees.

És en aquests casos que la psicologia pot tenir un paper molt important en el tractament d’aquest trastorn. Les teràpies de neuroprocessament com l’EMDR i el Brainspotting són molt eficaces. Per a més informació sobre aquestes teràpies:

  • http://elcosilesemocions.com/emdr/
  • http://elcosilesemocions.com/brainspotting/

SÍMPTOMES DE LA DEPRESSIÓ

12 December, 2015   /    no comments

Foto-10-síntomas-depresión-U

Tot i que aquests símptomes són característics de la depressió, cal valorar també la seva durada i intensitat, per poder diagnosticar si hi ha clínicament depressió i quina és la gravetat (lleu, moderada o severa). Només un professional de la salut mental (psiquiatre, psicòleg) podrà fer un bon diagnòstic. Freqüentment, quan la depressió és greu, la medicació forma part del tractament:

  • Disminució de l’atenció i de la concentració
  • Predisposició al plor
  • Abstracció
  • Sentiment de culpabilitat
  • Episodis de pèrdua de memòria (fins i tot una mica d’amnèsia)
  • Intensos sentiments de tristesa i abatiment
  • Autopercepció d’inutilitat i poca vàlua
  • Pèrdua d’interès per les activitats preferides
  • Incapacitat d’experimentar sensacions positives
  • Sentiments de pessimisme i desesperança
  • Pèrdua de confiança en si mateix
  • Sentiment d’inferioritat
  • Canvis en els patrons de son (descens o augment)
  • Irritabilitat més gran d’allò habitual
  • Somatització (dolor i sensacions corporals que no tenen origen físic)
  • Empitjorament matutí de l’estat d’ànim
  • Incapacitat per prendre decisions
  • Ressentiment i frustració
  • Perspectiva ombrívola de futur
  • Sentiment d’inferioritat i incapacitació
  • Descens dels nivells d’energia i vitalitat
  • Pèrdua d’autoconfiança i autoestima
  • Rebuig al propi cos (es veuen grassos, o prims, o lletjos, o baixos, …)
  • Sentiments de culpabilitat i buit interior
  • Idees suïcides recurrents … i intents de suïcidi
  • Agorafòbia (por a sortir de casa, encara que sigui acompanyats)
  • Atacs de pànic (por a morir sobtadament)

Símptomes físics:

  • Fatiga, cansament i esgotament
  • Alteració de la gana
  • Variació de pes
  • Disminució de la libido (desig sexual)
  • Mal de cap i estómac sense causes específiques
  • Insomni o excessiva somnolència
  • Alentiment en els moviments
  • Vòmits i nàusees
  • Trastorns respiratoris
  • Tremolors i sudoració

Vídeo: “Què senten les persones amb depressió i com curar-la?”

 

En el cas de que aquestes pautes no resolguin el problema, les persones afectades per depressió, han de plantejar-se la possibilitat de que en la seva ment hagi algun succés desencadenant no processat (encallat) que impedeix la seva recuperació. Les teràpies de neuroprocessament (EMDR, Brainspotting) són útils per a superar la depressió en aquests casos.


Les teves relacions amb els altres com a adult/a

10 December, 2015   /    no comments

Resentimiento1

 

El vincle que un nadó manté amb els seus cuidadors durant els primers anys de la seva vida (i més en concret amb la seva mare) són determinants per un desenvolupament òptim de la personalitat d’aquest nen.

Les experiències amb els cuidadors durant els primers anys, la infància i l’adolescència són importantíssimes per saber com es desenvoluparà aquest nen al món. Com més estable hagi estat aquest vincle amb els seus progenitors, més seguretat sentirà aquest nen per obrir-se al món. Guanyarà confiança és sí mateix i en els altres. Si no s’estableix un vincle segur amb els seus cuidadors, llavors el nen passarà a desenvolupar un altre tipus de vinculació menys adaptativa (podent arribar a ser molt perjudicial per les seves futures relacions amb els altres i amb si mateix). Aquests tipus de vincles desadaptatius i insegurs són: el d’evitació, l’ambivalent o el desorganitzat.

A més del comportament de la mare amb el nen, també afectaran altres factors en el seu desenvolupament, com ara: l’entorn en el que creix, la inestabilitat econòmica de la família, tipus de relació que mantinguin els pares entre ells, nombre de germans, etc .

Un vincle segur augmenta significativament la probabilitat que el nen desenvolupi qualitats molt positives, com són: una alta intel·ligència, un rendiment acadèmic favorable, una autoestima sana, la capacitat per empatitzar amb els altres (que facilitarà crear i mantenir relacions sanes), l’expressió d’emocions positives, l’habilitat per a la solució de conflictes, una futura relació de parella de qualitat, … El vincle insegur es relaciona, en canvi, amb problemes com l’ansietat, depressió, retraïment social (manca d’habilitat per establir relacions socials), conductes agressives, baixa tolerància a la frustració, problemes de salut mental greus…

Els adults que han tingut un cuidador que els ha proporcionat un vincle segur (fent-los sentir segurs durant la seva infància i proporcionant-los una regulació adequada de les emocions) tindran més facilitat per establir relacions socials de tota mena, però el més important és que seran relacions sanes . Això a la vegada, farà que rebin dels altres una major resposta de suport, creant-se així un cercle positiu que s’anirà retroalimentant.

Un adult amb vincle segur busca la proximitat dels altres, no és gelós ni desconfiat i manté relacions que es caracteritzen pel benestar, la confiança i l’amistat.

En definitiva, els problemes de vinculació durant la infància no són patològics en si mateixos, però freqüentment s’observa que constitueixen la base de trastorns que sí que poden portar a la psicopatologia en l’edat adulta. Per exemple són habituals els trastorns de la personalitat quan en la infància no hi ha hagut un vincle segur amb els cuidadors.

Els adults que han pogut confiar en els seus pares, posteriorment es caracteritzen per confiar en els altres i buscar la proximitat de l’altre. Aquests individus presenten menys simptomatologia depressiva, ansiosa, menor consum de drogues (o altres addiccions), menys trastorns d’alimentació i de personalitat. En canvi, un individu els pares del qual hagin sigut “rebutjants” amb ell, i que d’alguna manera no l’han sabut estimar, és probable que hagi desenvolupat un “model del jo” en què es percep a si mateix com insignificant per als altres i incapaç d’obtenir amor, afectant això enormement a les seves posteriors relacions interpersonals, i acabar gairebé amb certesa, establint relacions de parella molt patològiques.

Les teràpies de neuroprocessament (com ara l’EMDR o el Brainspotting), ajuden a desbloquejar aquests records de la infància que es mantenen en la ment de la persona amb un vincle insegur o desorganitzat, i faciliten que pugui aprendre nous esquemes de vinculació, més adaptatius , per poder mantenir relacions interpersonals més sanes.


Fòbies

6 December, 2015   /    no comments

 

fobia2

Una fòbia és un tipus de trastorn d’ansietat que es caracteritza per una por intensa, desproporcionada i irracional davant d’objectes o situacions concretes, és a dir, és un temor fort i incontrolable cap a alguna cosa que representa poc o cap perill real per a la persona. No és senzillament una por… una fòbia és molt més, ja que les pors són emocions adaptatives que permeten alertar-nos d’un perill real per a nosaltres. Les fòbies en canvi no són adaptatives, sinó que són pors distorsionades. Una persona pot sentir-se extremadament ansiosa o tenir un atac de pànic quan és exposada a l’objecte fòbic.

Les persones amb fòbies intenten evitar allò que els provoca por. Si això no és possible, poden sentir:

  • Pànic i por incontrolable
  • Taquicàrdia, quan el cor batega molt ràpid
  • Manca d’aire
  • Tremolors
  • Un fort desig de fugir

En general, les fòbies comencen en la infantesa o en l’adolescència i continuen durant l’edat adulta. Les causes de les fòbies no es comprenen bé encara però sí se sap que generalment solen estar associades a algun succés traumàtic. L’objecte fòbic es va associar al sofriment provocat per alguna situació viscuda com traumàtica (perquè aquest objecte fòbic va aparèixer per allà mentre es vivia aquesta situació traumàtica).

El tractament ajuda a la majoria de les persones amb fòbies. Entre les opcions es troben medicaments, psicoteràpia o ambdues. Però el més efectiu per superar una fòbia és, sens dubte, la psicoteràpia.

Les fòbies més comunes són, entre altres, la por a:

  • Sang, injeccions i altres procediments mèdics
  • Certs animals (per exemple, gossos)
  • Espais tancats
  • Volar
  • Llocs alts
  • Insectes o aranyes
  • Llampecs
  • Etc.

Estar exposat a l’objecte de la fòbia o fins i tot pensar en estar exposat a aquest objecte, provoca una reacció d’ansietat que va en augment.

Aquesta por o ansietat és molt més forta que l’amenaça real. És a dir, l’objecte fòbic no és perillós per a la persona, però ella ho viu com si fos un perill real.

Es pot experimentar sudoració excessiva, tenir problemes per controlar els músculs o les accions, o freqüència cardíaca ràpida.

La tendència d’acció de les persones que pateixen fòbies és l’evitació. És l’estratègia que utilitzen per poder seguir amb la seva rutina. Tanmateix, aquest tipus d’evasió pot interferir amb el treball i la vida social, arribant a provocar seriosos problemes en les seves vides.


Depressió posttraumàtica

6 December, 2015   /    no comments

 

324_md

 

Sovint la depressió apareix en les nostres vides com a conseqüència d’un període llarg de tristesa, sense cap motiu concret, sent producte d’una insatisfacció vital i de la incapacitat per afrontar els problemes quotidians.

Però altres vegades, la causa de la depressió és més traumàtica, com un esdeveniment traumàtic o negatiu que hem viscut o, simplement, presenciat i que s’aferra al nostre interior emmalaltint-nos i impedint-nos continuar amb la nostra vida. Es tracta de la depressió posttraumàtica.

Causes de la depressió posttraumàtica

Les causes d’una depressió posttraumàtica són molt variades. Des de situacions greus com ser víctima d’una violació o una agressió de qualsevol tipus, fins a ser testimonis d’un accident en el qual ni tan sols estem involucrats. Però aquest episodi pot quedar al nostre subconscient per tornar a aparèixer en forma de símptomes com atacs de pànic, ansietat, insomni o irritabilitat.

Altres causes de la depressió posttraumàtica poden ser els desastres naturals, com un terratrèmol, un huracà o un incendi, així com els actes terroristes i, en segons quines situacions, la guerra. En qualsevol cas, es tracta sempre d’esdeveniments que un cop viscuts, tornen una i altra vegada a la nostra ment i ens impedeixen portar una vida normal.

Aquesta depressió posttraumàtica va deixant pistes sobre el seu diagnòstic en forma de símptomes diferents a la depressió clínica. A l’agitació, nerviosisme i por, se li suma una actitud indiferent o de negació del trauma sofert que pot despistar les persones que estan al voltant. Per això, moltes vegades, la depressió posttraumàtica és tan difícil de diagnosticar.

Tractament de la depressió posttraumàtica

De la mateixa manera que les causes de la depressió posttraumàtica són tan diferents, com haver presenciat un atracament o haver patit una malaltia, també ho són els seus símptomes, que van des de la ira fins a la indiferència. No obstant això, en tots els casos de depressió posttraumàtica hi ha un denominador comú, que és el tractament psicològic.

Per superar un trauma, tant com per a superar una depressió posttraumàtica, necessitarem de la psicoteràpia, sense perjudici d’altres tractaments, com el farmacològic o les teràpies alternatives. En aquesta cas, el psicòleg ens ajudarà a acceptar l’esdeveniment traumàtic, no a oblidar-ho, sinó a aprendre a conviure amb el seu record sense que interfereixi en la nostra felicitat.

 

 

 

Autora: Laura Vélez

Font: http://www.diariofemenino.com/articulos/psicologia/depresion/depresion-postraumatica-como-superar-los-traumas/


Página 3 de 2912345...1020...Última »

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies. CERRAR