El reflex de la Por Paralitzadora

8 July, 2013   /    Inici   /    no comments

Aquest reflex és intrauterí i es comença a desenvolupar a les 5 setmanes de gestació. A la dotzena setmana aquest reflex ha de quedar totalment integrat per donar pas al reflex del Moro.
Quan l’embrió nota estrès emocional per part de la mare o irradiació de camps electromagnètics (torres d’alta tensió, mòbils, microones), s’activa el reflex de la por paralitzadora i reacciona quedant congelat i immòbil. Si el fetus està en contínua exposició a aquests estímuls, no pot realitzar els primers moviments dins de l’úter, que són els que l’ajuden a integrar aquest reflex. Si el nadó neix amb aquest reflex present, serà el patró que utilitzi davant de qualsevol estímul que ell consideri un atac.
Signes i símptomes que indiquen que el reflex de la Por està retingut:

  • Baixa tolerància a l’estrès.
  • Problemes acomodatius.
  • Persones que “volen ser invisibles”.
  • Hipersensibilitat a canvis de so, llums, tacte, moviment, parpelleig i olors.
  • Persones que necessiten tenir “el seu espai”.
  • Possibles símptomes psicològics: timidesa extrema, dificultat per adaptar-se a noves situacions, ansietat, emocions inestables; persones dependents; baixa autoestima; necessiten sempre una rutina.

 

 

 

 

 

 

FONT: http://www.saludyvision.es/index.php?option=com_content&view=article&id=103&Itemid=127


AUTOREGULACIÓ EMOCIONAL. ESTRATÈGIES PER AFRONTAR EL CANVI

3 July, 2013   /    Inici   /    no comments

 
  “Sigues tu el canvi que vols veure al món” (Ghandi)

En algun moment tots hem experimentat sentiments que hem bloquejat. Hem sentit ganes de plorar o alguna cosa ens ha molestat una mica, però finalment decidim contenir-nos, no arribant al plor ni explicant el motiu del nostre disgust. Prenem una posició defensiva davant els problemes. Ens posem una cuirassa que ens ajuda a protegir-nos de les ferides i amenaces externes. En moltes ocasions, aquest tipus d’actuació exerceix una funció positiva. El problema sorgeix quan aquesta cuirassa actua de forma permanent i ens sentim amenaçats en totes les situacions.

Quan el sistema afectiu es col·lapsa, com en els casos d’ira extrema, és el cos el que experimenta l’emoció. L’excés d’energia s’acumula en l’organisme, augmentant en excés l’activació i impedint l’abordatge adequat de la situació. Si, per contra, es decideix contenir l’emoció, no expressar-la i evitar-la, s’està destinant l’energia activada a inhibir la vivència emocional. Això repercuteix en l’estat general de salut i en l’aparició de somatitzacions. No obstant això, el canvi és possible. Podem aprendre a autoregular-nos. L’autoregulació és la capacitat de gestionar i canalitzar de forma adequada les nostres emocions davant les diverses situacions. El que suposa un repte és fer-ho correctament en aquelles situacions i emocions que no ens agraden o que suposen una amenaça.

Pel que fa a emocions es refereix, en extrems, tenim, d’una banda, a aquelles persones que neguen o eviten l’emoció en tot moment, patint un estat de “anestèsia emocional”. Aquest seria el cas de l’Alexitimia. Les persones que pateixen Alexitimia, se senten incapaços d’expressar les seves emocions, ja que s’han negat a sentir fins a tal punt que han perdut la capacitat de reconeixement i diferenciació. Davant d’una emoció molt intensa poden arribar a sentir bloqueig, sense saber què els està passant. No poden expressar si és ràbia, por o angoixa. D’altra banda, trobaríem a les persones hipersensibles o aquelles que se senten desbordades fàcilment pels sentiments. El problema de la labilitat emocional és que es queden atrapades en una determinada emoció, no emetent cap resposta o reacció davant la situació. Solen posseir una alta activació fisiològica, cosa que els fa estar constantment en un estat d’estrès.

La resposta emocional sorgeix en interrelació amb el pensament i la conducta. Una emoció concreta activa un tipus de pensament, que al seu torn genera una conducta. Atès que no és quelcom aïllat, cal influir en els tres sentits. L’autoregulació emocional treballa, en primer lloc, més que la conducta, el reconeixement i acceptació de l’emoció, és a dir, adonar-se què es pensa i llavors així poder determinar la conducta més adequada. El canvi de conducta ens pot generar més estrès i malestar inicialment, entenent-lo com un procés d’adaptació, encara que aquest sigui per millorar la nostra forma d’actuar. Davant el malestar podem quedar-nos com estàvem o assumir un compromís per afrontar el canvi. Per a això cal una sèrie de passos que ens ajudaran en l’afrontament de les situacions.

  1. Identificació de la causa d’estrès: Pot ser originat pel medi extern o bé vivenciat per nosaltres mateixos. En ambdós casos, té a veure amb la interpretació que fem de la situació i com ens influeix a l’hora de pensar i actuar.
  2. Identificació de les nostres pròpies resistències: Estem acostumats a actuar d’una determinada manera, pel que comprometre’ns al canvi i executar-ho pot portar a grans dificultats. Apareixen les nostres resistències internes, en percebre el canvi com amenaçant, ja que només veiem el que coneixem. Actuem repetint els mateixos patrons de comportament a través de les situacions. És el que es coneix com a estabilitat conductual. Adonar-se d’això és important i qüestionar les nostres pròpies creences i actituds és necessari per començar a sortir de la nostra zona de confort, que és la que ha regit la nostra vida.
  3. Valorar i expressar: Reflexionar sobre el que volem “deixar anar”. Per a això, cal veure si volem actuar com ho hem fet fins ara o bé, assumir el risc cap al canvi, encara que no s’ajusti d’entrada als nostres principis bàsics. És important parar-se a pensar i després actuar.
  4. Actitud activa davant el canvi: L’única fórmula que ens pot ajudar a veure d’una manera diferent la realitat és l’aprenentatge i l’afany de superació. És com quan un nen aprèn a anar amb bicicleta. Amb entrenament i esforç ho acaba aconseguint. L’aprenentatge és una habilitat que d’adults perdem, ja que ens fixem més en els resultats i menys en el procés. La por al fracàs ens inhabilita la capacitat per aprendre.
  5. Aprenentatge i creixement: No cal negar l’emoció desagradable. Cal sentir-la i deixar que el temps passi. Quan disminueix la intensitat elaborem les explicacions lògiques sobre què ha pogut fallar, què hem de millorar, què necessitem … Sempre hem de mostrar obertura cap a noves idees i oportunitats vàlides que ens ajudin a avançar.

En definitiva, ningú va dir que fos un camí fàcil però el desenvolupament de la intel·ligència emocional és possible. Per canviar primer cal voler i no oblidar quin és el nostre fi. Només així aconseguirem modificar els nostres patrons de conducta i canalitzar les nostres emocions de manera adequada en les nostres relacions amb els altres i amb nosaltres mateixos.

 

 

 

 

 

 

 

FONT: http://conlapsiqueaotraparte.blogspot.com.es/2012/11/autorregulacion-emocional-estrategias_26.html


Passa pàgina… i continua amb la teva vida

28 June, 2013   /    Inici   /    no comments

pasar-pagina

 

Ja ha passat, continua …

Sempre cal saber quan s’acaba una etapa de la vida. Si insisteixes en romandre en ella, més enllà del temps necessari, perds l’alegria i el sentit de la resta. Tancant cercles, o tancant portes, o tancant capítols, com vulguis dir-ho:  allò important és poder tancar-los.

És important poder deixar anar moments de la vida que es van clausurant. Vas acabar amb el teu treball? S’ha acabat la relació? Ja no vius més en aquesta casa? Has d’anar de viatge? L’amistat es va acabar? Pots passar molt de temps, en el present, preguntant i intentant entendre els perquès de tal o qual fet.  Tots, sense excepció: tu, jo, els teus fills, els teus germans, etc. estem abocats a anar tancant capítols. A passar pàgina. A acabar amb etapes o amb moments de la vida i seguir endavant.

No podem estar en el present enyorant el passat. Ni tan sols preguntant-nos per què.

El que va succeir, va succeir. I cal deixar anar, cal desprendre’s.

No podem ser nens eterns, ni adolescents tardans, ni empleats d’empreses inexistents, ni tenir vincles amb qui no vol estar vinculat a nosaltres.

Els fets passen i cal deixar-los anar!

Per això a vegades és tan important destruir records, regalar presents, canviar de casa. Trencar papers, llençar documents, vendre llibres o regalar coses.

Els canvis externs poden simbolitzar processos interiors de superació: deixar anar, desprendre’s.

A la vida ningú juga amb les cartes marcades i cal aprendre a perdre i a guanyar.

No esperis que et tornin, no esperis que et reconeguin, no esperis que, alguna vegada, s’adonin de “qui ets tu”.

Deixa anar el ressentiment. Donar-li i donar-li voltes a l’assumpte, l’únic que aconsegueix és fer-te mal mentalment, enverinar-te, amargar-te.

La vida està projectada cap endavant, mai enrere.

Si camines per la vida deixant “portes obertes”, per si de cas, mai podràs desprendre’t ni viure l’avui amb satisfacció.

Festejos, matrimonis, amistats que no clausuren; possibilitats de “tornar” (a què?); Necessitat d’aclariments, paraules que no es van dir, silencis que no es van trencar.

Si pots enfrontar-te ja i ara, fes-ho! Si no, deixa’ls anar, tanca capítols.

Digues per a tu mateix que no, que no tornes.

Però no per orgull ni per supèrbia sinó perquè tu ja no encaixes allà, en aquell lloc, en aquest cor, en aquesta habitació, en aquesta casa, en aquest escriptori, etc …

Tu no ets el mateix que va ser, fa dos dies, fa tres mesos, fa un any, per tant, no hi ha res per què tornar. Tanca la porta, passa el full, tanca el cercle.

Ni tu ets el mateix, ni l’entorn al qual tornes serà igual, perquè a la vida res es queda quiet, res és estàtic.  Per la teva salut mental, amor per tu mateix, desprèn-te del que ja no està en la teva vida.

Recorda que res ni ningú són indispensables per a tu. Ni una persona, ni un lloc, ni un treball, res és vital per viure. Perquè quan tu vas entrar a aquest món, ho vas fer sense aquest “adhesiu”, per tant si és un “costum” viure enganxat a ell, és un treball personal aprendre a viure sense; sense l'”adhesiu humà o físic” que avui et fa mal deixar anar.

És un procés l’aprendre a desprendre’s i, humanament, es pot aconseguir perquè res ni ningú ens són indispensables. Només és costum, afecció, necessitat.

Però … tanca, clausura, neteja, tira, oxigena, desprèn-te, sacseja, deixa anar …

Hi ha tantes paraules per definir aquest pas! Escull la que va amb tu, definitivament, i avança per endavant amb tranquil·litat.

 

 

FONT: http://www.articulo.org/articulo/13839/superacion_personal__ya_paso_continua.html


Dissociació en nens i adolescents: Preguntes més comuns formulades pels pares

25 June, 2013   /    Inici   /    no comments

Notes: Aquestes preguntes i respostes estan dissenyades per ajudar els pares a comprendre la dissociació. Si cal, s’ha de consultar amb un professional per a una avaluació més intensa i precisa.

Per a una lectura més senzilla d’aquest article, s’utilitzarà la paraula “nen” per parlar tant de nen i nena com d’adolescent.

1. El comportament i l’estat emocional del meu fill poden canviar de sobte com el Dr Jekyll i Mr Hyde. He sentit parlar de la dissociació i em pregunto si això és el que passa.

Dissociació normal:
Abans de contestar aquesta pregunta, podria ajudar-nos tenir una breu descripció del que és la dissociació. Hi ha molts casos en què la dissociació pot ser considerada normal i no problemàtica. Aquí exposem alguns exemples:

Un nen és absorbit completament per una activitat i no és conscient del que passa al seu voltant (per exemple, jugant a un videojoc).
Un nen crea un món de fantasia, però coneix la diferència entre la ficció i la realitat.
Un nen (fins i tot pot ocórrer d’adult) pot llegir una pàgina sencera i no saber que ha llegit perquè la seva ment s’ha anat a un altre lloc.
Un nen pot bloquejar alguna cosa desagradable (per exemple, una ferida dolorosa) sense danyar el seu funcionament general.
Aquests tipus de dissociació normal no interfereixen en el desenvolupament del nen ni en els seus progressos acadèmics ni socials.

Dissociació problemàtica:
Un altre tipus de dissociació, que és la que tractem en aquest article, és l’anomenada “dissociació problemàtica” o “dissociació patològica”. Com amb altres dificultats que podrien aparèixer en la persona, hi ha una escala o graus diferents de dissociació. La dissociació problemàtica pot considerar-se lleu, moderada o severa, depenent de diversos dels factors descrits a continuació. Els nens poden experimentar diferents graus de dissociació en moments diferents.

La dissociació problemàtica o patològica pot passar si el nen ha de bregar amb una situació aclaparadora o pavorosa, amb múltiples situacions atemoridores o amb una situació vital confusa (llegir pregunta 2). El nen se sent molt espantat i indefens i no pot escapar de la situació. Fins i tot témer per la seva vida. Per poder gestionar aquesta situació, troba una forma de “fugida” bloquejant (dissociant) les situacions terrorífiques de la seva memòria, tallant els seus sentiments de dolor, dany i ràbia, i bloquejant i apartant-se de pensaments negatius sobre si mateix i sobre els que li estan fent mal. Potser entri en una espècie de “tràngol” o “es quedi en blanc” (quedant-se quiet, mirant al buit o “apagant-se”) i deixi de ser conscient del que l’envolta. Aquesta és una tècnica de supervivència que s’utilitza en el moment en què ocorre la situació que l’espanta i que pot ajudar l’infant en aquest instant. No obstant això, aquest “quedar en blanc” pot continuar apareixent en altres circumstàncies, la qual cosa dificultarà que el nen es desenvolupi de forma normal, que pugui complir les expectatives acadèmiques i socials, que aprengui a manejar les emocions de manera apropiada i que formi vincles saludables.

Els nens petits són més propensos a la dissociació que els nens grans, ja que no tenen l’habilitat de manejar el que els espanta o els resulta dolorós i no poden retirar-se de la situació. En qualsevol cas, la forma en què cada nen fa servir cada situació dependrà de molts factors, entre ells: a) la capacitat del nen per calmar-se a si mateix i per creure que el seu món pot tornar a ser segur, b) l’habilitat dels pares per escoltar els sentiments confusos i conflictius del seu fill i discutir de manera oberta la situació traumàtica, i c) la disponibilitat de recursos ràpids, apropiats i que ofereixin suport real a l’infant i als pares.

Dissociació lleu:
Un exemple de dissociació lleu es dóna quan, a l’escola, el nen s’abstreu i no escolta ni atén al que diu el professor, sense poder tenir control sobre aquest comportament. Això pot interferir amb el seu aprenentatge i desenvolupament general, sobretot si passa sovint.

Dissociació moderada:
Una dissociació moderada passa quan el nen ha desenvolupat l’habilitat per no sentir com fan mal al seu cos, per exemple, durant abusos físics o sexuals, o en intervencions mèdiques. Això es diu “despersonalització”: una persona que se sent entumida i insensibilitzada, o que no sent el seu propi cos. Pot ser capaç de desconnectar també d’altres sentits, com l’oïda, del gust o de la vista, la qual cosa pot afectar la seva capacitat per aprendre. L’ús continu de la dissociació pot fer que no sigui conscient de les sensacions del seu cos i de les seves funcions. Per exemple, els nens que han entumit els seus cossos no saben quan es fan mal perquè no poden sentir el dolor.

És possible que no responguin de la manera que estem acostumats que els nens responguin al dolor, a la malaltia o al dany, i les seves ferides o malalties poden passar desapercebudes o quedar minimitzades.

Una altra forma de dissociació moderada passa quan el nen ha de separar-se a si mateix (a la seva consciència) del que passa al seu voltant per evitar experimentar una situació terrorífica. Desenvolupa l’habilitat de no ser conscient del que passa al voltant d’ell o de fer que el que està passant li sembli irreal. A això se li diu “desrealització”, la sensació que el que l’envolta en el moment no li és familiar o que, d’alguna manera, no és real. Això pot ocórrer durant la situació que li espanta i pot repetir-se quan alguna cosa li recordi la situació original.

Dissociació severa:
La dissociació al final de l’escala ocorre quan el nen, per poder escapar d’una situació terrorífica, ha de separar-se tant i tan completament de si mateix que fa que la part separada d’ell sigui la que manté els pensaments, les memòries i els sentiments horribles. Aquestes són les anomenades “parts dissociades” (també conegudes com “estats dissociats”). El nen és encara un individu, però ell experimenta parts separades de si mateix amb consciències o percepcions separades. Aquestes parts del nen poden guardar els sentiments no desitjats o no acceptables, els pensaments i els records que l’espanten lluny de la seva autèntica consciència per així no haver d’experimentar-les. D’una altra manera seria massa dur continuar amb el seu dia a dia i amb el que s’espera d’ell. Aquest tipus de dissociació pot entendre’s com una alteració o disrupció de la seva identitat: el nen sent que té parts o estats de consciència separats en lloc d’un de sol que inclogui tots els seus sentiments, pensaments i comportaments.

Les parts dissociades d’un nen poden influir en la forma en què el nen es comporta, sent o recorda. A vegades, potser realment no s’adoni del que fa o del que està experimentant. Per a altres persones pot semblar que està mentint. A això se li diu “amnèsia”, a la incapacitat de recuperar informació important sobre el present o sobre situacions i comportaments passats. El nen pot sentir veus al seu cap, com la “part enfadada”, cridant-li, o una “part que li ajuda”, dient-li com ha de comportar-se. Pot (o no) donar noms a aquestes veus de persones, animals, joguines o sentiments. En qualsevol cas, aquestes parts no prenen el control sobre el comportament del nen i no es mostren a altres persones, romanen dins de la ment del nen. D’això en diem “trastorn dissociatiu No Especificat”.

La forma més extrema de dissociació passa si aquestes parts dissociades prenen completament el control del nen. El nen es presenta davant els altres com diferents persones en diferents moments. Això passa quan les parts separades controlen tant el seu comportament com la seva consciència. D’això en diem “trastorn dissociatiu d’Identitat”. Aquestes parts canviants són molt confuses per al nen i per als que estan al seu voltant. Podria tenir períodes considerables d’amnèsia durant aquest temps.

És important recordar que la dissociació és una resposta adaptativa davant d’una situació anormal. És creativa i ajuda quan un nen no pot escapar físicament d’una situació terrorífica i dolorosa. En qualsevol cas, pot esdevenir un patró de resposta fins i tot quan ja no cal. Aquest patró de resposta pot causar seriosos problemes per al nen a casa, a l’escola o amb les seves relacions (vegeu pregunta 3).

Conclusió: Desenvolupar una imatge comprensible del teu fill amb l’ajuda d’un professional expert determinarà si presenta dissociació o si el seu comportament es deu a altres raons. Llegeix la pregunta 3 per conèixer més símptomes relacionats amb la dissociació.

2. Què pot causar que un nen es dissociï?
Els nens, com els adults, es dissocien quan se senten sobrepassats per la por o el dolor, o bé se senten indefensos i no poden escapar. Bloquegen el que està passant i el que estan sentint.

Aquesta és una llista de situacions que poden causar que un nen es dissociï:

  • Abús físic.
  • Abús sexual.
  • Abús emocional (crits, explotació i/o situacions crítiques i denigrants).
  • Negligència crònica (ignorar repetidament les necessitats físiques i/o emocionals del nen).
  • Ser testimoni de violència familiar o carrer.
  • Ser cuidat per pares que el terroritzen o que estan aterrits.
  • Ferides físiques, condicions i procediments mèdics (per exemple en cas de cremades, càncer, etc).
  • Accidents dolorosos i que li hagin produït molta por.
  • Estar o veure un desastre natural (terratrèmols, inundacions).
  • Separació repetida de la persona que el cuida i que li dóna suport emocional.
  • Patir bullying (assetjament a l’escola) de manera crònica i severa.

És important recordar que, si el nen rep suport i se sent segur ràpidament després de la situació que li ha produït terror, qualsevol dissociació pot ser temporal i, per tant, no problemàtica.

3. Com podria comportar-se el meu fill si pateix de dissociació?
La dissociació pot mostrar-se de moltes maneres. Podries notar ràpids canvis en el comportament del teu fill, en els seus sentiments o en les seves actituds. A vegades, aquests canvis es produeixen diverses vegades al dia i, a vegades, no ocorren tan sovint. Pot ser que el teu fill no sigui capaç d’explicar per què s’està comportant així. És possible que ni tan sols s’adoni que el seu comportament canvia. Més endavant trobaràs una llista de canvis en el comportament, en les emocions, en la manera de pensar i en les condicions físiques que ocorren durant la dissociació. Mentre llegeixes aquesta llista recorda que no tots els nens mostraran tots aquests signes o símptomes. Alguns signes poden ser lleus, mentre que altres poden ser molt intensos.

Recorda que molts d’aquests símptomes poden aparèixer amb altres problemes que no siguin dissociació. És la combinació de diversos símptomes la que podria suggerir una dissociació.

Els canvis de comportament són el símptoma més comunament observat pels pares o professors:

  • El teu fill podria actuar de manera molt madura un moment i, a l’instant següent, comportar-se com si fos molt més petit (fins i tot com un nadó).
  • El teu fill pot mostrar-se agressiu i cruel i estar passiu, amorós i oferint cures a una altra persona al minut següent.
  • El teu fill podria parlar de si mateix amb diferents noms o referir-se a si mateix com “nosaltres”.
  • Pot ser que el teu fill faci servir diferents veus o gestos específics (per exemple, pessigar-se a si mateix) en alguns moments, però no en altres.
  • Pot ser que el teu fill vulgui vestir la seva roba preferida o menjar el seu menjar preferit, però més tard (o potser l’endemà) digui que odia aquesta roba o menjar. És possible que no sigui capaç d’explicar aquest canvi i que digui que mai li va agradar aquesta roba o menjar.
  • El teu fill podria tenir certes habilitats o ser capaç de realitzar determinades activitats amb facilitat (escriure, llegir, jugar a un esport, fer matemàtiques), però al següent dia tenir problemes amb elles i no recordar com es portaven a terme.
  • Potser el teu fill es “quedi en blanc” a casa, a l’escola o en esdeveniments socials, i que no sàpiga què és el que està passant al seu voltant. Potser transcorri el temps i que no sàpiga que li ha passat durant aquesta estona.
  • L’expressió facial del teu fill pot canviar dràsticament i passar, de sobte, de somriure a enfadar-se sense cap raó aparent.
  • Els ulls del teu fill poden semblar mirar al buit mentre li parles (com si estigués a quilòmetres de tu) o pot ser que tingui una mirada “congelada”, particularment quan està agressiu o colèric.
  • Pot ser que el teu fill aparegui en un lloc i no recordi com va arribar. Per exemple, potser en el col·legi li manin a l’oficina de direcció per un mal comportament i no recordi haver sortit de la classe i caminar fins a l’oficina, o fins i tot que no recordi per què està aquí.
  • Emocionalment el teu fill pot experimentar ràpids canvis i passar d’un sentiment extrem a un altre completament oposat sense mostrar emocions intermitges. Les raons d’aquests canvis emocionals poden no resultar òbvies ni tenir sentit per a tu.
  • Potser el teu fill estigui tranquil un moment i que al següent es mostri explosiu, agressiu, espantat, plorós o en pànic.
  • El teu fill pot mostrar emocions que no concordin amb el que està succeint, com riure durant una situació trista i pertorbadora, o posar-se trist o enfadat davant d’una situació alegre.
  • Pot ser que el teu fill no mostri cap sentiment o que no sigui conscient de cap sentiment.
  • També podries notar canvis cognitius. Aquests són canvis ràpids i en algunes ocasions contradictoris en la manera de pensar.
  • Potser el teu fill sàpiga realitzar les seves tasques correctament un dia, però que no sàpiga com fer el mateix o alguna cosa molt semblant al dia següent. I, sense cap instrucció addicional, potser sigui capaç de tornar a realitzar la mateixa tasca sense problema més tard.
  • Potser el teu fill sigui capaç de prendre una decisió correcta davant d’un problema però en un altre moment, davant del mateix problema, prengui una decisió equivocada o poc lògica i no recordi ni la situació ni la seva decisió anterior.
  • El teu fill pot sentir que una situació completament segura és extremadament insegura per a ell i experimentar molta por. O pot interpretar una situació insegura com a segura.
  • Potser el teu fill sigui incapaç de recordar dates importants com aniversaris, festes, vacances familiars o campaments.
  • Potser el teu fill no tingui el record d’haver fet alguna cosa encara que algú el veiés fent-ho.
  • Potser el teu fill “escolti” veus dins del seu cap (els nens no parlen d’això habitualment llevat que se’ls pregunti directament).
  • Potser el teu fill t’expliqui que té “persones dins” que li diuen coses cruels i li molesten. Això no és el mateix que tenir amics imaginaris, propis dels nens petits i que desapareixen quan creixen.
  • Potser el teu fill tingui pensaments negatius sobre si mateix (potser fins i tot de suïcidi) i vegi el món com un lloc amenaçador que li produeix pànic. I, de sobte, potser se senti molt bé amb si mateix i amb el món i que senti esperança en el futur.
  • Potser el teu fill tingui flashbacks (que es trobi revivint una situació traumàtica) i no sigui conscient del que l’envolta en aquest moment.
  • Al teu fill també li poden ocórrer canvis físics. Potser el vostre metge no sigui capaç de trobar un problema mèdic o la causa de els dolors del vostre fill o de les seves dificultats. Aquests problemes físics poden ser el resultat de la tensió o l’ansietat ocasionada pel trauma que està sent “mantingut” (i recordat de manera inconscient) en el cos.
  • El teu fill pot fer-se a sobre pipí o caca sense adonar-se que està passant. És possible que ni ho senti ni ho olor-hi.
  • Potser el teu fill es fereixi (per exemple, que es faci un tall o es trenqui un os) o que es faci mal a si mateix (per exemple, tallant-se o cremant-se) i que no senti el dolor ni s’adoni que s’ha fet una ferida.
  • Potser el teu fill tingui mals de panxa, mals de cap, moviments convulsius o altres problemes físics (com per exemple, dificultat en respirar, al caminar o dolor genital) que no puguin ser físicament explicats.

Nota: Els símptomes descrits més amunt poden ocórrer unes poques vegades durant el període d’un any o poden ser molt més freqüents, arribant a passar diverses vegades en un dia.
4. He llegit i he vist pel·lícules sobre la dissociació, especialment sobre el Trastorn de Personalitat Múltiple a adults. Passa igual amb els nens?
La dissociació no és tan òbvia en els nens com en els adults. Com s’ha descrit en la pregunta 1, El Trastorn de Personalitat Múltiple, que ara es diu Trastorn d’Identitat Dissociada, és una forma extrema de dissociació en la qual la sensació d’identitat de l’individu s’ha separat en estats o parts que no sempre són conscients les unes de les altres. La majoria dels nens i adults no patiran casos de dissociació tan extrems.

Ja que els nens no han viscut molts anys, els seus estats dissociatius no han tingut molt temps de desenvolupar diferents característiques o traços. És per això que són menys obvis i es noten menys que en els adults. També és possible que molts dels estats dissociats en el nen estiguin més a prop de l’edat pròpia del nen (en comparació amb un estat infantil en un adult), el que faria que la dissociació fos més difícil d’identificar. Una part del nen podria comportar-se com un nadó o un nen petit, mentre que l’altra part podria comportar-se com un nen molt més gran i a més esperar que se li tractés com a tal.

Les bones notícies són que, ja que els estats dissociats en els nens no estan tan desenvolupats com en els adults, la separació entre ells no és tan forta. Un nen pot ser conscient amb més facilitat de les seves diferents parts i qualsevol amnèsia (problema de memòria) que tingui pot ser resolta amb més facilitat.

Heus aquí una llista amb algunes diferències dels estats dissociatius en nens comparats amb els estats en els adults:

  • Els canvis de veu, de gestos i d’estats d’ànim en els nens són menys dramàtics que en els adults.
  • Quedar-se en blanc (veure la pregunta 3 més amunt) o entrar en un estat de trànsit és habitualment menys freqüent en els nens i es nota menys, i sovint s’atribueix a una dificultat d’atenció.
  • Pot ser que el nen no entengui que les veus o “la gent dins d’ell” que veu en la seva ment no són normals. També és possible que senti vergonya o por de parlar d’ells si li estan amenaçant.
  • Els comportaments agressius o sexualitzats, incloent el dany a si mateix, que poden ocórrer en els estats dissociats, són habitualment menys seriosos que els perpetrats pels adults.

5. Sembla que el meu fill té símptomes de dissociació però ha rebut diversos diagnòstics: Trastorn oposicional desafiant, Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat (TDAH) i fins i tot Trastorn Bipolar. Què he de fer? He de seguir indagant?
Molts professionals de la salut no han rebut una formació específica en el camp del trauma i la dissociació. El reconeixement del trauma i els seus efectes, incloent-hi les característiques disociativas, sovint es passen per alt en els diagnòstics dels problemes de la infància. Els doctors i altres professionals poden enfocar-se en els comportaments més obvis en lloc de mirar el quadre general d’un nen traumatitzat.

Per exemple, un metge pot diagnosticar en un nen un problema molt més conegut com és el TDAH pels seus problemes de falta d’atenció, o com Trastorn oposicional desafiant  per observar expressions incontrolables d’ira.

En anar creixent el nen i continuar sent explosiu, destructiu i agressiu, potser sigui etiquetat amb un Desordre de Conducta.

Un nen amb dificultats en la memòria i l’aprenentatge pot ser que sigui etiquetat amb una Dificultat d’Aprenentatge o un Desordre del Llenguatge. Els canvis en el comportament del nen, en els sentiments i en la seva forma de pensar (vegeu pregunta 3) poden ser vistos com a mal humor o com un problema ajustat relacionat amb canvis en el seu entorn.

Si el nen traumatitzat té canvis extrems en el seu comportament, sentiments o pensaments pot ser incorrectament diagnosticat amb Desordre Bipolar. El Desordre bipolar inclou canvis en el comportament i en l’estat d’ànim, però els canvis no passen tan sovint (per exemple, canviant i després retrocedint a l’estat inicial en el mateix dia) com passa amb els nens dissociatius. Una altra diferència important és que en el Desordre bipolar no hi ha un bloqueig de la consciència, dels sentiments o de la memòria (amnèsia), tal com es veu en la dissociació.

Hi pot haver altres raons per les quals els nens reben altres diagnòstics quan exhibeixen símptomes dissociatius. Ja que fins i tot als professionals de la salut no els agrada pensar que hi hagi nens als quals s’estigui maltractant, els resulta més fàcil parlar d’un nen enfadat i que presenta oposició (Trastorn oposicional desafiant), o explosiu (Desordre de Conducta) o que està reaccionant al dolor que li produeix una condició mèdica severa, en lloc de parlar (o pensar) que és un nen traumatitzat i dissociatiu (Trastorn dissociatiu).

També és completament natural que els pares no vulguin pensar en el trauma i en els seus efectes sobre els seus fills. Prefereixen pensar que el que està passant no és tan dolent. Poden creure que el seu fill era massa petit per recordar i que, per tant, no pot afectar en el moment present. O poden pensar que l’experiència és part del passat i que és millor deixar-ho aquí. Desafortunadament, fins i tot quan el trauma no es recorda de manera conscient, pot tenir encara efectes considerables en l’estat d’ànim i comportament del nen, mantenir-se en la seva memòria i sentit dins el seu cos.

Resulta comú que els pares d’acollida i adoptius rebin una història incompleta dels seus fills i que, per tant, no puguin informar sobre possibles traumes a l’hora de fer una valoració dels nens. Si es coneix l’existència d’un trauma, potser el que es diagnostiqui sigui Trastorn d’Estrès postraumàtic (TEPT), però cal recordar que l’existència de dissociació en aquest trastorn (TEPT) és mínima.

És molt important explicar al metge o al professional de la salut mental que estigui tractant al teu fill qualsevol trauma (veure pregunta 2), fins i tot traumes ocorreguts durant la primera infància. S’hauria també esmentar qualsevol comportament estrany observat i, en particular, comportaments molt canviants (vegeu pregunta 3) que hagis notat en el teu fill.

Si un nen amb dissociació es diagnostica erròniament, no rebrà el tractament que necessita.

Els tractaments per comportaments de falta d’atenció dins del Trastorn dissociatiu són molt diferents als tractaments per comportaments de falta d’atenció dins d’un Trastorn de Dèficit d’Atenció. La diagnòstic correcte és crucial!

Si no sents que el diagnòstic que el teu fill ha rebut és correcte, tens dret a preguntar, posar en dubte aquest diagnòstic i demanar una segona opinió.
Si el tractament que el teu fill està rebent no l’ajuda, tens dret a preguntar al professional per altres possibilitats com la dissociació.
Malauradament molts nens amb dissociació reben nombrosos diagnòstics i són tractats amb una àmplia varietat de medicaments i tractaments infructuosos durant diversos anys abans que la dissociació sigui correctament diagnosticada i tractada.

6. Signifiquen aquests símptomes que han abusat sexualment del meu fill?
Encara que molts nens amb dissociació han patit abusos sexuals, això no vol dir que els hagi passat a tots els nens que la pateixen. Recorda que l’abús físic, la violència domèstica, la negligència, les condicions mèdiques molt doloroses, els desastres naturals i altres traumes també poden causar dissociació. (Si us plau, consulta la llista a la pregunta 2 per trobar altres causes).

Per determinar si un nen ha patit abús sexual hauríem de basar-nos en les observacions següents:

  • Que hi hagi expressat que ha patit abusos.
  • Por i altres canvis de comportament quan es troba amb el presumpte abusador.
  • Coneixement sexual més enllà del propi de la seva edat.
  • Comportaments sexualitzats nocius o intrusius per a ell mateix o per a una altra persona.
  • Avaluació forense molt acurada realitzada per un professional qualificat.

Si tens sospites que s’ha abusat del teu fill sexualment, hauries d’avisar a Serveis Socials. A més, s’hauria de consultar a un metge de salut mental qualificat o un terapeuta o conseller.

7. Pot millorar l’estat del meu fill?
SI! Tots els nivells de dissociació responen bé a un tractament especialitzat, particularment si hi ha un diagnòstic i intervenció primerencs i si el nen se sent segur en el seu entorn.

El professional que treballi amb el teu fill portarà a terme els següents passos:

  • Avaluarà la seguretat dins i fora de la seva llar. La seguretat és essencial per a l’èxit del tractament.
  • Educarà els cuidadors del nen sobre els símptomes dissociatius i el seu significat, i sobre la millor manera d’intervenir quan aquests tinguin lloc.
  • Abordarà els comportaments problemàtics que estan interferint amb el funcionament del teu fill.
  • Ajudarà al teu fill en el procés de superar pèrdues o disrupcions i desenvolupar un vincle sa amb tu.
  • Crearà amb el teu fill una narrativa integrada: la història de les experiències del nen, siguin aquestes un trauma aïllat o molts traumes durant molt de temps, que inclourà els sentiments del nen, els seus pensaments i les seves sensacions físiques, juntament amb informació sobre els fets reals. Per a això, farà ús de la conversa, del joc, de l’escriptura, del dibuix i de l’atenció a les respostes del cos.
  • Fomentarà la integració dels diferents aspectes de la personalitat del nen, les experiències (memòries), sentiments i sensacions que hagin estat bloquejades prèviament de la consciència total del nen.
  • Farà de coordinador amb la família, l’escola i altres àmbits de la vida del teu fill perquè entre tots donin suport als progressos del nen.
  • Durant cada pas de la teràpia, el terapeuta del teu fill prendrà nota dels signes dissociatius i dels comportaments, i treballarà amb el teu fill perquè es faci més conscient del seu “jo complet”.

Tu també et veuràs involucrada en el tractament. El més important per sanar un distrès relacionat amb el trauma i les barreres disociativas és crear una relació segura i un vincle amorós amb el teu fill.

8. Què hauria de fer jo?
Primer de tot felicitar-te per prendre la iniciativa i investigar i llegir com ho estàs fent ara. I segon, recordar que la dissociació té tractament.

Voldràs aprendre el màxim possible sobre la dissociació. La informació pot venir de terapeutes, treballadors socials, psicòlegs, consellers escolars i psiquiatres. Si el terapeuta o metge amb qui treballes no té coneixements en aquesta àrea o no està interessat en aprendre sobre la dissociació, és possible que vulguis canviar de professional.

Els terapeutes també treballaran amb el teu fill de manera individual per entendre i disminuir la resposta dissociativa, per processar els traumes passats i per motivar la integració de les experiències del seu propi jo.

Potser descobreixis que els comportaments del teu fill produeixen en tu respostes negatives molt fortes o que et recorden experiències negatives que vas tenir en el passat. Si això passa, és apropiat que busquis teràpia també per a tu. Però de nou, hauria de ser algú que tingui coneixements sobre la dissociació. Podria convenir aconseguir ajuda temporal per a la realització de certes tasques i així tenir una mica de temps per a tu mateixa. És possible que el teu fill i tu us porteu millor si teniu una mica de temps lliure per separat.

Mentre facis coses amb el teu fill, refereix-te sempre a ell com un tot. Reafirma els diferents sentiments i pensaments del teu fill sense importar com d’extrems puguin semblar. Pots preguntar d’on vénen aquests sentiments i pensaments, i parlar amb ell sobre formes apropiades per expressar aquests sentiments. També pots preguntar-li què és el que ha provocat (o disparat) aquesta reacció i com pots ajudar-li perquè se senti més segur.

El teu paper més important com a mare o pare és ser amorós, comprensiu i consistent en les respostes al teu fill, fins i tot quan les seves reaccions i comportaments no tinguin sentit per a tu. Alhora, sempre caldrà que hi hagi unes normes i unes conseqüències apropiades als seus comportaments negatius.

¡¡¡La seguretat del teu fill és d’absoluta importància! Potser vulguis comprovar cada entorn en el que el teu fill passa temps (casa, escola, algun lloc de cura diària, agrupacions culturals) per veure si hi ha alguna cosa que no sigui segura o que no ho senti com segura. Recorda al teu fill que és la teva feina, no la seva, arreglar les coses que no són segures. Escolta sempre i aprecia el que el teu fill et diu quan et parla del seu món.

El viatge cap a l’enteniment del teu fill o adolescent està destinat a ser un desafiament gratificant. Bona sort!

 

 

 

 

 

 

 

FONT: http://www.crianzanatural.com/art/art187.html


Els traumes ocults dels desordres alimentaris

20 June, 2013   /    Inici   /    no comments

Lucila (nom canviat a sol·licitud de la font) té 22 anys d’edat i és estudiant universitària. És la menor de tres fills. La seva família ha tingut una relació conflictiva per l’agressivitat del pare, que arriba al maltractament verbal i físic contra la mare, moltes vegades al davant dels fills. Lucila va ser assetjada i abusada sexualment des dels 11 anys per un oncle polític proper a la família, qui a més l’amenaçava perquè guardés silenci. No va explicar res a la seva mare per por que no li cregués.

Als 12 anys, després de la seva primera menstruació, Lucila va començar a sentir vergonya davant els canvis físics del seu cos i el creixement dels seus pits. Evitava usar certes samarretes, preferia la roba molt folgada, “per amagar-me de la mirada dels nois del col·legi”.

Als 13 va començar a fer dietes i restringir totalment les farines i greixos. Sovint es queixava d’estar grassa, encara que mai va tenir un sobrepès real. Aviat va començar a fer afartaments amb farines, brownies i arequipe que ingeria de manera ràpida i compulsiva, generalment d’amagat. Després corria al bany i s’induïa el vòmit un cop i un altre fins a quedar exhausta. Després, prenia laxants. Res semblava calmar el seu malestar i els cicles d’afartaments i purgues empitjoraven. Cada vegada que el seu pare o el seu oncle s’acostaven, augmentava la seva angoixa. Va començar a aïllar-se i a tallar-se els canells amb una ganiveta per calmar la seva angoixa o la seva ràbia: “És com si el veure córrer la sang m’alleugerís”. Deia que les seves cicatrius als canells li recordaven el seu patiment com a cert i no “com una cosa dolenta que jo m’havia inventat”.

El testimoni de Lucila és representatiu del drama patit per dones que, a més de Anorèxia Nerviosa (AN), Bulímia Nerviosa (BN) i Trastorns de Comportament Alimentari (TCA), presenten conductes d’autolesió, que van des tallar-se o cremar-se la pell, arrencar-se el cabell, un cop al cap o altres parts del cos, pessigar-se compulsivament o mutilar-se els dits, fins a l’intent de suïcidi.

 

Experiències traumàtiques associades als TCA

En el projecte titulat “Freqüència i fenomenologia de lesions autoinfligides en dones colombianes amb trastorns de comportament alimentari”, Maritza Rodríguez i el seu equip van treballar amb una mostra de 362 dones-entre els 11 i els 51 anys d’edat-que van rebre tractament ambulatori al programa Equilibri, entre juny de 1997 i gener de 2005.

En una primera fase de la investigació van descobrir que 82 dones (22,6%) presentaven conductes recurrents de dany autoinfligit no suïcida, de les quals els qui tenien més risc eren les bulímiques, per la seva forta impulsivitat. El 77,3% de les pacients tenia menys de 17 anys, edat en què habitualment apareixen els TCA. Del grup analitzat, 153 pacients (42,3%) van informar d’algun tipus d’experiència traumàtica primerenca, mentre que 72 (19,9%) van ser abusades sexualment.

En aquest estudi es va trobar l’automutilació associada de manera significativa amb el trastorn d’estrès posttraumàtic, trastorn afectiu bipolar, trastorns de personalitat, ansietat, problemes de control d’impulsos, episodis depressius anteriors o simultanis al tractament, abús de substàncies i intents de suïcidi. Si bé la població d’estudi era clínica, i per tant es tractava d’una mostra esbiaixada (només pacients remeses al centre Equilibri), la doctora Rodríguez considera que en els últims cinc anys aquestes conductes s’han incrementat, sobretot, en adolescents i en dones menors de 25 anys amb TCA.

El vincle dels comportaments d’autolesió amb la història vital d’abús sexual o físic en la infància ja s’havia demostrat en altres països, com el Japó, Austràlia i Estats Units. A Colòmbia, on hi havia un buit de coneixement sobre aquest fenomen, l’estudi es va convertir en pioner i va demostrar que el perfil dels pacients, la freqüència i l’estil dels comportaments de dany autoinflingit no és diferent al que s’ha reportat en altres països.

En un estudi anterior, la doctora Rodríguez va analitzar l’efecte de les experiències traumàtiques en la resposta al tractament de les pacients amb TCA. D’una població de 160 dones, el 38,5% van presentar conductes automutilatorias i amb prou feines va respondre al tractament. El 45% tenia història de trauma i per això presentava un alt risc de desertar del tractament o de recaure en la conducta fins a tornar crònica.

 

Més enllà de la vanitat: les causes de fons

Aquestes troballes, sens dubte, contribuiran a esfondrar el mite -en gran part propagat pels mitjans de comunicació- que les dones amb TCA són víctimes de la vanitat i de la influència del medi social. L’origen del trastorn és molt més complex, tot i que l’ideal de bellesa no deixa de pesar.

Des del punt de vista patològic, el TCA és multifacètic perquè la majoria de les dones té antecedents d’abús sexual, maltractament físic, violència social (segrest i amenaça de segrest, extorsió, desplaçament forçat, homicidi), estrès posttraumàtic i pèrdua emocional, que requereixen d’una atenció terapèutica especial. “Els trastorns de TCA són com la punta d’un iceberg: no es veuen a la superfície, però a sota hi ha una constel·lació de psicopatologies psiquiàtriques”, afirma la doctora Rodríguez, que indaga en els factors psicològics, genètics, ambientals, socials i familiars de la malaltia.

Després d’identificar el perfil de cada malalta i la freqüència de la seva conducta autoagresiva, les investigadores van voler conèixer a fons les seves històries. Amb els resultats de l’estudi van dissenyar un model terapèutic per atendre la comorbiditat (coexistència de dos trastorns similars o no) dels TCA, sense quedar-se només en el símptoma. Van aplicar la metodologia qualitativa de l’entrevista en profunditat i l’anàlisi de narratives per portar a les pacients a parlar del seu passat de forma més àgil i reveladora.

Lluny de intimidar, la gravadora va esdevenir eficaç eina per recollir els seus testimonis perquè van sentir que finalment la seva història clínica quedaria registrada, que a més de ser cas d’estudi, els farien cas. “Era com si els haguessin donat permís per parlar, per denunciar”, diu la investigadora. Amb aquestes narratives es van fer més comprensibles els vincles entre el símptoma automutilatori, els símptomes alimentaris i el trauma. No s’ha d’oblidar que moltes d’aquestes dones han intentat suïcidar-se una o diverses vegades, però de 22 intents de suïcidi vistos en deu anys (de 1997 a 2007) en el programa Equilibri, només un va ser fatal.

Segons les autores de la investigació, l’impacte emocional de les experiències traumàtiques propicia un autoconcepte negatiu del cos, problemes d’identitat i tendència a autoatacarse, com si d’aquesta manera es castigués el culpable. A més, el dolor físic desplaça el dolor emocional, perquè és més fàcil de comprendre i de calmar.

 

Nenes i adultes automutiladores

En els últims dos anys, el rang d’edat de les pacients ha variat: es troben nenes des dels 7 anys fins adultes de 58 anys que s’autolesionen. Cada vegada es presenten més casos de nenes i de dones majors -encara que no totes tenen traumes ni s’automutilen- , en què s’adverteix que les adolescents són més impulsives i les adultes més depressives.

Amb aquesta població a la mà, l’equip d’investigadores segueix avançant en l’estudi i en el desenvolupament de la teràpia clínica. Fins al moment els resultats s’han publicat en diverses revistes especialitzades i en congressos internacionals, com el de 2007 a Barcelona i el que es va realitzar entre el 7 i el 9 de febrer de 2008 a la Universitat dels Andes, on la doctora Rodríguez va presentar dues ponències, una d’elles sobre els TCA en la dona adulta, que presenta un perfil de risc diferent del de la dona jove.

Els que no apareixen registrats entre la població afectada són els homes, que poques vegades van a consulta. En edat adulta són pacients difícils de tractar i els seus traumes solen estar associats amb l’obesitat infantil o juvenil més que amb l’abús sexual, els nens responen més fàcilment al tractament. De totes maneres, segons la doctora Rodríguez, hi ha una tendència creixent de consulta entre els homes sense antecedents.

Tampoc es pot desconèixer la tendència a la automutilació en certes subcultures d’adolescents, com els anomenats Emos, afirma la investigadora. Aquests joves es fan talls a la pell perquè assumeixen el repte de “vèncer els sentiments i elevar el llindar del dolor”. També es troben aquestes conductes autolesives en joves deprimits que solen estar aïllats, irritables o presenten canvis de comportament que interfereixen en el seu rendiment acadèmic i en la seva vida familiar. Per això la doctora Rodríguez projecta un estudi a les escoles i universitats de la capital per identificar símptomes i trastorns associats als TCA, que sempre s’han de portar a consulta.

Ara bé, tot i que els traumes d’abús sexual i altres traumes afectius no tenen nacionalitat, sí els traumes socials. I en un país en estat crònic de guerra com Colòmbia, on les persones estan exposades a ambients més violents, la gamma d’experiències traumàtiques és més àmplia i les seves particularitats són dignes d’exploració científica. Per ara, els trastorns de comportament alimentari no constitueixen un problema de salut pública al país, però les xifres de víctimes augmenten i obliguen a prendre mesures preventives i a avançar en la psicoteràpia amb noves eines per entendre conductes extremes com la automutilació.

 

 

 

 

 

 

FONT: http://www.javeriana.edu.co/revistas/Ofi/pesquisa/wordpress/?p=60

 


Página 20 de 29« Primera...10...1819202122...Última »

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies. CERRAR