Per què estic sempre a la defensiva?

27 November, 2016   /    2 comments

proud young woman protecting herself with boxing gloves for female protection concept

Estar a la defensiva és un actitud molt comú, i la seva funció és la de protegir-nos. És a dir, quan ens mostrem defensius és perquè percebem un atac imminent i la nostra ment ens fa actuar així per protegir-nos d’aquest atac.

El problema és que sovint hi ha persones que es mostren molt a la defensiva sense que aparentment hi hagi motius …. I això és perquè perceben perills on no n’hi ha. Però … Per què passa això?

En un moment de les seves vides possiblement van ser persones que van viure situacions on es van sentir molt insegures i en perill (generalment en la seva infància), i la seva ment va aprendre a sobreviure a aquestes situacions a través d’aquest mecanisme de defensa.

Imagineu el següent exemple: un guerrer quan va a la guerra, ha de portar la seva armadura per protegir-se dels atacs dels enemics en el terreny de combat. L’armadura és la seva protecció, i és necessària per poder sobreviure a la guerra. Però ara imaginar-vos que la guerra s’acaba, i aquest guerrer torna a casa per seguir amb la seva vida quotidiana. Però se li oblida de treure’s l’armadura, perquè una part de la seva ment no s’ha adonat que la guerra s’ha acabat. Què passaria llavors? Doncs que aquest guerrer, que ja no ho és, seguiria actuant com un guerrer que segueix en la guerra. Aniria a sopar amb els amics amb l’armadura, estaria amb la seva família amb l’armadura, aniria a treballar amb l’armadura … etc. Constantment tindria una actitud defensiva fins i tot amb els seus familiars més pròxims, perquè constantment es sentiria en perill i atacat.

Això acabaria provocant-molts problemes al guerrer, sobretot a nivell de relacions interpersonals, i acabaria sentint-se molt sol i incomprès. I el pitjor de tot és que ell no entendria per què els altres s’allunyen, ja que no s’adona que porta l’armadura posada i que els altres no poden arribar-hi a ell.

La teràpia aniria dirigida a fer veure al guerrer que la guerra s’ha acabat, i que ja no cal que estigui a la defensiva. Així podrà despullar-se de la seva armadura i sentir-se lliure per poder acostar-se als altres sense por.

Sònia Farelo (Psicòloga Sanitària)

http://elcosilesemocions.com/qui-soc/


Reviure un succés versus recordar un succés…diferències

15 March, 2016   /    no comments

Traumas-de-la-Infancia

 

És important saber diferenciar entre aquests dos conceptes (reviure-recordar), ja que psicològicament tenen uns efectes molt diferents en les persones. Reviure (un succés) significa “no superat”. Hi han persones que constantment “reviuen” successos del seu passat, per molts anys que hagin passat d’allò que va provocar tant de dolor, i moltes vegades no són conscients de que, en realitat, no ho estan recordant, sinó que ho estant revivint una i altra vegada, com si allò encara estigués passant a les seves vides, patint exactament igual que des del dia que aquell succés va ocórrer.

Les tècniques de neurprocessament (com per exemple EMDR i Brainspotting) ajuden a recordar els traumes, però no a reviure’ls.

REVIURE RECORDAR
Passo del present al passat (i perdo el meu present de vista) Porto el passat al present (tinc un peu en el passat i un peu en el present). No perdo mai el present de vista
Estic híper o hipoactivat (fora de la meva finestra de tolerància a l’estrès) Estic dins de la meva finestra de tolerància a l’estrès. Puc autoregular-me sense problemes. No em disparo emocionalment
No pots connectar amb altres persones Connectes amb altres persones sense problema
Dissociat (recrees internament el trauma) No dissociat (pots parlar del trauma com un succés del passat,  que ja no està passant)
Parles i sents com si el succés estigués passant ara mateix Pots sentir alguna emoció negativa quan recordes el succés, però saps que ara, en el teu present, estàs segur

CRISI D’ANGOIXA O ATAC DE PÀNIC

15 February, 2016   /    no comments

crisis-de-ansiedad

Una crisi d’angoixa o atac de pànic és l’aparició sobtada de por intensa o de malestar intens que arriba a la seva màxima expressió en pocs minuts i durant aquest temps es produeixen uns símptomes molt aparatosos. La crisi s’inicia de manera brusca. S’acompanya de 13 símptomes somàtics o cognoscitius (són obligats 4 per diagnosticar el trastorn):

  1.  Palpitacions
  2.  Sudoració
  3.  Tremolors o sacsejades
  4. Sensació de falta d’alè o ofec
  5. Sensació d’ennuegar-se
  6. Opressió o malestar toràcics
  7.  Nàusees o molèsties abdominals
  8. Inestabilitat o mareig (atordiment)
  9. Desrealització (el món sembla estrany i irreal) o despersonalització (sentir-se separat del propi cos o dels propis processos mentals com si es tractés d’un observador exterior, per exemple sentint-se com si estigués somiant)
  10. Por a perdre el control o “tornar-se boig”
  11. Por a morir
  12. Parestèsies (sensació d’entumiment o formigueig)
  13. Calfreds o sufocacions

Crisi simptomàtiques limitades: són crisis idèntiques a les crisis d’angoixa completes, excepte pel fet que la por o l’ansietat sobtades s’acompanyen de menys de 4 dels 13 símptomes addicionals.

Recordi que vostè no pot realitzar un diagnòstic només amb aquestes dades, necessita la valoració d’un professional de la psicologia i/o psiquiatria per poder fer un diagnòstic correcte, i poder realitzar el tractament més adequat.


Els conflictes a la parella

3 February, 2016   /    no comments

problemas-de-relacion6

Quan una parella entra en la fase de compromís, significa que és una relació estable i consolidada. En aquesta fase, la parella ja fa temps que festeja, i és en aquest moment quan decideixen començar un projecte en comú, com per exemple la convivència i la paternitat entre d’altres.

Amb la convivència arriba la monotonia, i tot i que conviure implica una relació de gran intimitat, si no es gestiona bé, pot acabar esdevenint un moment de crisi.

Algunes persones pensen, que si una parella passa per una crisi, és que l’amor s’ha acabat i ja no hi ha res a fer. Res més lluny de la realitat. Les crisis poden donar molta informació a la parella i servir per millorar la seva relació en un futur. De fet, l’única diferència que existeix entre les parelles que funcionen i les que no funcionen, és la seva capacitat per fer front i resoldre els conflictes que van sorgint. És erroni pensar doncs que, perquè una relació funcioni, mai hi han d’haver mals moments. Això és impossible. Allò important és aprendre a lidiar amb les dificultats per poder-les anar superant.

Primer de tot, cal diferenciar el que vol dir “discutir” i “barallar”. Discutir, implica un canvi d’opinions però amb voluntat d’arribar a un acord. Barallar, es resumeix en voler portar a l’altre al teu terreny sense tenir en compte la seva opinió i sense tenir intenció d’arribar a un acord. És a dir, l’objectiu en el cas de la baralla és guanyar, no negociar. Tenint en compte això doncs, imagineu si és important i necessari que una parella aprengui a discutir! De les discussions es pot aprendre molt, perquè podem veure punts de vista que fins ara no havíem contemplat. Creieu que es pot passar pel món sense discutir? Això significaria que sempre estem d’acord amb tot el que ens envolta, i això francament és ben difícil. Quan una parella mai discuteix, acostuma a ser símptoma d’alienació conjugal, és a dir, viuen junts però no tenen res en comú emocionalment, i per tant no hi ha interès en compartir res.

Un conflicte habitual apareix amb l’arribada dels fills. Tot i ser un moment únic, amb el temps, pot ser motiu de crisi si no es cuida la relació marital. Heu de pensar que abans de ser pares/mares, heu estat parella, i per poder continuar sent un bon equip és necessari cuidar la vostra relació. No oblideu la vostra intimitat per poder mantenir la vostra complicitat. Cal passar temps junts/juntes, deixar per un moment el vostre rol de “papes/mames”, i poder-vos centrar en ser exclusivament parella. Si és cert que les coses que no es cuiden es fan malbé, amb les relacions personals passa el mateix: si les oblidem, no hi posem atenció, no donem l’estimulació necessària o no les reparem quan cal… acaben morint.

Autora: Sònia Farelo Aguilar. Psicòloga Sanitària, col·legiada nº12407 (http://elcosilesemocions.com/qui-soc/)

Article publicat a la revista Mum’s Mgz Catalunya Central (nº1 setembre 2015)


Somatitzacions o reaccions psicosomàtiques

27 December, 2015   /    no comments

27D7FCD62

Freqüentment hi ha persones que acudeixen a la consulta del seu metge de capçalera presentant una simptomatologia que els genera malestar i una gran preocupació per la seva salut. En un gran nombre de casos, després d’una intensa exploració, pot ser que no es trobi cap alteració física que justifiqui el malestar presentat, i és llavors quan solen ser remesos a l’especialista corresponent. Això implica veure’s immersos en noves exploracions i tractaments que no donen lloc a cap millora en els símptomes.

Aquest tipus de consultes suposen el 25% del total de consultes en Atenció Primària. I el més preocupant és que passa molt temps des que s’inicia el procés de recerca d’una “possible” malaltia que expliqui el que està passant, fins que els metges deriven el cas a psiquiatria o psicologia perquè aquests professionals valorin la possibilitat que es tracti d’un cas de “reacció psicosomàtica”. És a dir, una reacció física del nostre cos davant d’un estressor emocional.

A causa d’això, les somatitzacions tendeixen a cronificar-se, generant abús o dependència a determinats fàrmacs, com sedants o analgèsics, agreujant-se així el problema, perquè al no haver-hi un problema físic que estigui generant aquest símptoma, els fàrmacs no donaran resultat i no resoldran la dolència.

Somatitzar significa, transformar inconscientment una afecció psíquica en orgànica. És a dir, traspassar un patiment emocional a un símptoma físic, de forma involuntària. Pot ser qualsevol símptoma corporal que sorgeix o s’incrementa en resposta a factors psicològics o situacionals. A més les somatitzacions són freqüents en pacients que pateixen de depressió i ansietat, i és freqüent que persones que viuen amb molt estrès acabin somatitzant amb símptomes físics importants.

En la història personal d’un client que somatitza podem trobar diverses característiques en comú, entre elles: un trastorn psicològic coexistent (depressió, ansietat, etc.), haver estat rebutjat repetides vegades per metges que els havien atès, múltiples proves diagnòstiques recents, nombroses visites als serveis d’urgència, i fins i tot, el fet d’haver recorregut a altres medicines o teràpies alternatives a la recerca d’una explicació del que els pot estar passant.

Cal descartar en primer lloc si es tracta d’una malaltia orgànica. En cas de confirmar-se que el problema és de tipus psicològic i no orgànic, hem de buscar les causes psicològiques o de l’entorn que estan provocant que el client somatitzi, que encara que no siguin evidents, existeixen, només que de vegades poden ser tan inconscients (traumes ocults ) que el pacient no pot arribar a elles de forma directa. Aquí és on juga un paper important la psicologia, ja que permet arribar a la causa d’aquest símptoma i processar-lo per poder-lo eliminar.

Els símptomes poden ser molt intensos, però per molt exagerats que puguin semblar, el sofriment del pacient és sempre real.

Són molts els símptomes i síndromes que es poden presentar en les persones que somatitzen:

1) Gastrointestinals: vòmits, dolor abdominal, nàusees, flatulències, inflor, diarrea, intoleràncies alimentàries.

2) Aparell reproductor: disparèunia, dismenorrea, irregularitat en els cicles menstruals, hipermenorrea, vòmits al llarg de l’embaràs, sensacions de cremor en els òrgans sexuals.

3) Cardiopulmonars: dificultat respiratòria en repòs, palpitacions, dolor toràcic, mareig.

4) Síndromes: al·lèrgies alimentàries estranyes, síndrome de fatiga crònica, síndrome d’articulació temporomandibular (ATM), fibromiàlgia, sensibilitat medicamentosa múltiple.

5) Pseudoneurològics: amnèsia, dificultat per empassar, pèrdua de veu, sordesa, visió borrosa, defalliment, debilitat muscular, pseudoconvulsions, dificultat miccional.

6) Símptomes dolorosos: dolor difús, dolor a extremitats, mal d’esquena, dolor articular, dolor en orinar, cefalees.

És en aquests casos que la psicologia pot tenir un paper molt important en el tractament d’aquest trastorn. Les teràpies de neuroprocessament com l’EMDR i el Brainspotting són molt eficaces. Per a més informació sobre aquestes teràpies:

  • http://elcosilesemocions.com/emdr/
  • http://elcosilesemocions.com/brainspotting/

Página 2 de 2912345...1020...Última »

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies. CERRAR