Alteracions de conducta dels nens adoptats

15 April, 2015   /    Inici   /    no comments

Els trastorns del vincle estan relacionats amb les experiències en els primers anys de vida, per això aquests nens, poden sentir por de no ser acceptats pels altres o patir de nou l’abandonament
En els darrers anys, en les consultes de psiquiatria i de psicologia de la infància i l’adolescència s’atenen més casos d’alteracions en nens adoptats. Presenten diferents patologies, però la dificultat associada és que no es coneixen els antecedents dels seus pares biològics i poc el seu historial mèdic i les experiències vitals dels seus primers anys de vida. En alguns casos no se sap l’edat exacta del nen, ja que en alguns països s’acostuma a augmentar en uns mesos l’edat del nen per facilitar l’adopció ràpida. La Dra. Conxita Puig, psiquiatra infanto-juvenil i especialista en trastorns de nens adoptats, ens explica més sobre el comportament i determinades alteracions psiquiàtriques dels nens en aquesta situació.

Quines són les alteracions psiquiàtriques que es veuen més sovint en aquests nens adoptats?
Durant els primers anys de vida preocupen especialment els trastorns del desenvolupament o del creixement, ja que en edats primerenques són els més evidents.
Per tant els pares en aquest moment es fixen en tots aquells problemes que puguin estar relacionats amb un desenvolupament físic i motriu correcte. Estaran atents al seu creixement i salut física així com l’inici de la marxa o del llenguatge.
D’altra banda, la major part dels nens adoptats a Espanya o Catalunya provenen d’altres països i per tant són nens que si encara no parlaven, en general començaven a comprendre l’idioma del seu país d’origen. En aquest aspecte crida l’atenció la rapidesa dels infants en oblidar la seva llengua d’origen i adaptar-se a l’idioma dels seus pares adoptius.
Davant quines conductes els pares s’alerten i busquen solució amb l’especialista?
Durant els primers anys els pares poden valorar com a senyals d’alerta dels problemes de creixement i desenvolupament i també els problemes de conducta i d’aprenentatge.
En els primers cursos de primària alguns nens presenten símptomes de dèficit d’atenció o d’hiperactivitat ja que amb força freqüència els nens adoptats tenen dificultats per mantenir l’atenció.
En l’adolescència es poden manifestar trastorns del vincle. Per què apareixen i com es manifesten?
Els trastorns del vincle estan relacionats amb les experiències en els primers anys de vida. No hem d’oblidar que els nens adoptats pateixen en els primers dies de la seva vida un primer abandó, juntament amb els problemes que les seves mares biològiques puguin patir, com a falta de recursos econòmics per fer-se càrrec del seu fill, malalties i conductes addictives que els fan impossible tenir cura d’ells.
Més endavant passen a estar institucionalitzats en centres en què és difícil mantenir un vincle afectiu amb un cuidador ja que l’intercanvi de personal és constant. La major part de les vegades reben poques cures higièniques, nutricionals i fins i tot maltractaments físics o sexuals.
Tot això fa que el nen en els seus primers anys de vida no estableixi vincles de seguretat amb cap adult responsable i les relacions amb els adults són d’inseguretat i de desconfiança.
Quan els nens arriben a les seves famílies adoptives, el canvi de condicions respecte a les cures nutricionals, higièniques i d’afecte fan que el nen s’adapti ràpidament.
Més endavant, durant l’adolescència, que és l’etapa de la vida en què el noi o noia es relaciona més a nivell social, és quan apareixen de forma més evident les dificultats de relació.
Poden manifestar-se amb actituds de desconfiança cap als altres o tot el contrari, amb una actitud de confiança excessiva en persones desconegudes, cosa que els pot conduir a tenir conductes arriscades.
Altres vegades la dificultat per empatitzar amb els altres, com a pares o amics, pot ser l’indicador d’un trastorn del vincle.
Les experiències traumàtiques viscudes els primers mesos i anys de vida es manifesten en l’adolescència?
Poden manifestar-se a qualsevol edat, però donat l’augment de les relacions socials durant l’adolescència, és quan poden manifestar-se de forma més evident.
Sovint senten por de no ser acceptats pels altres, i patir de nou l’abandó dels seus pares adoptius i més tard de les persones amb les que es relacionen: grups d’iguals o professors.
Com es comporten els nens que tenen por de no ser acceptats?
Una vegada més, podem observar actituds que poden semblar contràries encara que responguin a un mateix sentiment de por al rebuig.
Poden presentar conductes de retraïment social, evitació de les relacions, hipersensibilitat als comentaris dels altres i amb tendència a viure’ls de manera crítica.
En altres casos poden intentar fer coses per agradar als altres tant amb el seu comportament com amb el seu aspecte físic o arranjament personal. Atenen exageradament als senyals dels altres respecte a la possibilitat que els aprovin o no. Necessiten sentir-se estimats per tots i en tot moment i fan el possible per aconseguir-ho fins i tot passant per sobre de les seves pròpies necessitats.
Davant els problemes de conducta, com han d’actuar els pares?
Cal evitar valorar els problemes de conducta, exclusivament, com a conductes que puguin ser objecte de càstig o premi.
Encara que en algunes ocasions els pares puguin censurar o castigar una conducta, caldrà valorar si aquestes, estan relacionades amb un vincle insegur, ja que en aquest cas caldrà tractar-lo de forma específica.
Possiblement els pares necessiten alguna ajuda professional per treballar aspectes psicològics com la millora de la consciència de les pròpies emocions i inseguretats i l’expressió d’aquestes.
I com s’aborden aquest tipus d’alteracions en nens adoptats?
Les alteracions del vincle cal tractar-les des d’un punt de vista psicològic atenent les emocions del nen.
En algunes ocasions, tècniques com l’EMDR, que és una tècnica de dessensibilització d’experiències traumàtiques, ens pot ser útil. En el cas de trastorns afectius o d’ansietat, els fàrmacs poden ajudar-nos, encara que mai substitueixen l’abordatge psicològic.
En el trastorn d’atenció TDA H sembla demostrat que la medicació, encara que pot ser efectiva, generalment dóna menys resultats que en altres casos de TDA H.
Per aquesta raó no està justificat donar dosis molt altes de medicament, quan la resposta al tractament farmacològic és pobre. Una vegada més caldrà recórrer a ajudes psicològiques o pedagògiques juntament amb el fàrmac.

Font: http://www.lavanguardia.com/salud/psiquiatria/20140417/54405088105/alteraciones-conducta-ninos-adoptados.html

Si desitges una atenció personalitzada sobre el tema que acabes de llegir prem el següent enllaç

Lo que necesitas saber sobre las adicciones

31 March, 2015   /    Inici   /    no comments

Peter Gerlach, un veterano terapeuta ofrece una útil perspectiva sobre las causas por las que las personas se vuelven adictas (para reducir el “dolor interno” que provocan la vergüenza, la culpa, el miedo, el vacío, la tristeza, la confusión y la soledad), y claves para gestionar cualquiera de las cuatro formas de adicción. La adicción NO es una enfermedad o una “debilidad” del carácter.

(Subtítulos en español)

Si deseas una atención personalizada sobre el tema que acabas de leer haz clic en el siguiente enlace

Por qué no me puedo calmar?

12 March, 2015   /    Inici   /    no comments

La regulación emocional puede definirse como toda estrategia dirigida a mantener, aumentar o suprimir un estado afectivo en curso, es decir es la capacidad para manejar las emociones y así poderlas controlar.

La autorregulación emocional, por tanto, es la capacidad que tenemos las personas para manejar con acierto nuestras propias emociones. Una persona que no puede autorregularse, es una persona que no tiene control de sus emociones: no controla su tristeza, ni su alegría, ni su enfado,…

¿De qué depende que las persones puedan autorregular sus emociones? Pues de varias cosas. La primera y la más importante es de cómo sus padres le calmaban cuando era pequeño. Los bebés aprenden a calmarse a través de sus padres. El bebé irá interiorizando cómo calmarse a través de cómo sus padres lo calmaban cuando era niño, de manera que poco a poco y a medida que vaya madurando sabrá hacerlo él solo. Así que, si mis padres no eran habilidosos en esta tarea, o no pudieron serlo por algún motivo (situaciones difíciles que vivía la familia en ese momento, traumas de los padres, enfermedad mental de alguno de los padres, etc), es posible que este bebé cuando se convierta en adulto tanga problemas en su autorregulación (capacidad para calmar sus emociones).

La autorregulación emocional también depende de las experiencias en la vida que esta persona haya tenido. A más trauma desde la infancia, peor autorregulación. Es decir, que si una persona ha pasado por varias situaciones traumáticas desde su infancia, es más difícil que pueda haber un correcto manejo de las emociones cuando sea adulto.

La genética y la biología también juegan un papel en este aspecto. Cada persona es diferente, por eso, no todo el mundo responde emocionalmente de la misma manera ante una misma experiencia.

¿Qué consecuencias puede tener que una persona no se sepa autorregular? Pues que tendrá la sensación de no poder controlar sus emociones y esto puede llevar a situaciones de desesperación, malestar emocional intenso, impulsividad, y en algunos casos la necesidad de acudir a autorreguladores externos para conseguir calmarse, como por ejemplo las adicciones.

Las adicciones, sean del tipo que sean (drogas, alcohol, compras, parejas,…) lo que consiguen es calmarnos, pero sólo a corto plazo. A largo plazo provocan mucho malestar, porque nos convierten en esclavos, y sus consecuencias son nefastas para nuestra salud (física y mental).

Aquí tenéis un ejemplo de lo que pasa cuando nos salimos de nuestra ventana de tolerancia al estrés. Nuestra ventana de tolerancia al estrés (zona de activación óptima), contiene la cantidad de estrés que podemos tolerar sin desestabilizarnos. Cuando nos salimos de nuestra ventana, perdemos el control (hiperactivación o hipoactivación). Cada ventana de tolerancia es diferente para cada persona (y depende de los factores que he comentado antes). Lo que está claro es que cuanto más ancha sea mi ventana de tolerancia (mi zona de activación óptima), mejor, ya que eso significa que puedo tolerar más estrés sin desbordarme emocionalmente. La buena noticia es que esta ventana de tolerancia se puede hacer más ancha, trabajando los traumas vividos y aprendiendo recursos para gestionar el estrés:

Ventana de tolerancia al estrés

Ventana de tolerancia al estrés

Autora: Sonia Farelo Aguilar (psicóloga) 

https://elcosilesemocions.wordpress.com/qui-soc/

Si deseas una atención personalizada sobre el tema que acabas de leer haz clic en el siguiente enlace

La injustícia del dolor emocional

25 February, 2015   /    Inici   /    no comments

Quantes vegades, les persones que pateixen problemes d’ansietat i/o depressió (o qualsevol altre problema de salut mental) s’han sentit culpables per sentir-se així? Aquest sentiment és molt freqüent quan es pateix emocionalment perquè les persones no entenen perquè se senten així, i tenen tendència a pensar que la seva situació no és per tant: “hi ha persones que estan pitjor que jo”, “als altres no els hi passa això”, “per què no puc ser normal?”. Tot això són comentaris de persones que estan patint les conseqüències d’una depressió o de l’ansietat.

I és que, moltes vegades, el dolor emocional no es veu, no és com tenir una cama trencada que tothom veu que si la tens trencada (i enguixada) és perquè t’ha passat alguna cosa que t’ha fet molt mal i que encara tens mal. La gent s’aixeca del seient del bus, per deixar que una persona amb una cama trencada pugui seure, perquè entenen (veuen) que el seu estat és dolorós. Però ningú s’aixeca del bus per deixar seure a una persona que no pot amb la seva ànima perquè té una depressió. I simplement no ho fan perquè no es veu, el dolor emocional es porta per dins, és difícil de veure, i això provoca moltes vegades la sensació de soledat en aquestes persones que ho pateixen, de que ningú els entén i per tant no els poden ajudar, moltes vegades perquè ni ells/elles mateixos/es s’entenen.

El dolor emocional pot arribar a provocar tant desgast, que freqüentment acaba en problemes físics: migranyes, dolors diversos, fatiga, etc.

Autora: Sònia Farelo Aguilar (psicòloga) (https://elcosilesemocions.wordpress.com/qui-soc/)

Si desitges una atenció personalitzada sobre el tema que acabes de llegir prem el següent enllaç

Superar ferides emocionals

17 February, 2015   /    Inici   /    no comments

Algunes persones prefereixen no parlar de les seves ferides emocionals. Pensen que si no parlen, no sentiran mal. Però la veritat és que les ferides emocionals no funcionen així. A l’igual que una ferida física, si una ferida emocional no es toca i es deixa oberta, pot passar que s’infecti, que es faci més gran i acabi afectant a altres zones del meu cos (en el cas de les ferides emocionals seria a altres àmbits de la meva vida).

Per altra banda, si fem això de no voler tocar les nostres ferides, acaba passant que el dolor és tan gran, que necessitarem utilitzar algun tipus d’anestèsia per deixar de sentir aquest dolor; algun recurs que em distregui d’aquest mal tan insuportable que sento. Aquí és quan comencen a aparèixer les addiccions i altres conductes desadaptatives (joc, drogues, alcohol, compres, desordres alimentaris, etc ).

La funció de les addiccions, no deixa de ser la d’anestesiar el dolor emocional provocat per alguna situació viscuda a la vida i que no s’ha superat. La ferida que queda, i que s’intenta ignorar, es va fent cada vegada més gran i dolorosa, de manera que cada vegada la persona necessitarà augmentar la seva dosi d’anestèsia (addicció) per no sentir aquest mal.

Malauradament, l’anestèsia no cura, tan sols calma, adorm, però això no és el que necessitem per deixar de sentir aquest dolor emocional tan gran.

Està clar que per curar una ferida (física o emocional), necessitem tocar-la… i això implica un cert dolor. Però la teràpia psicològica farà que cada vegada aquest dolor vagi a menys, fins que aconseguim curar la ferida i cicatritzar-la.

La bona notícia és que les cicatrius no fan mal, només serveixen per recordar que allà vàrem patir molt, però que ara, en el nostre present, això ja no està passant.

Superar un trauma significa això: deixar de patir per un succés del meu passat, que ja no està present. No és necessari oblidar (de fet, no es pot), només cal deixar de patir.

Autora: Sònia Farelo Aguilar (psicòloga) (https://elcosilesemocions.wordpress.com/qui-soc/)

Si desitges una atenció personalitzada sobre el tema que acabes de llegir prem el següent enllaç

Página 9 de 29« Primera...7891011...20...Última »

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies. CERRAR