Curació del trauma infantil

14 July, 2013   /    Inici   /    no comments

(…) A mesura que el comportament d’un nen, que sempre s’havia desenvolupat amb tranquil·litat, cada vegada ve més determinat per les seves pors, els pares es presten més a complaure les seves demandes de ser consolat. A mesura que el nen va guanyant un poder inadequat sobre els seus pares, la seva insistència en rebre atencions especials en realitat està perjudicant la seva autoconfiança. Deixa de creure que pot valer-se per si mateix. Les accions dels seus pares comencen a confirmar que, en efecte, hi ha alguna cosa que témer i que el nen no pot manegar-s’ho sense la seva presència.

Quan veu confirmats els seus temors i obté com a benefici l’atenció dels seus pares, deixa de sentir-se incentivat per aconseguir la independència. A més, si el nen dorm poc i els pares, a més de dormir poc, perden intimitat com a marit i muller, tots a casa potser estiguin cansats i irritables. Llavors, els pares poden començar a no estar d’acord sobre les necessitats del seu fill, cosa que intensifica la seva ansietat i sol agreujar el problema conductual.

Si els temors d’un nen interfereixen en el benestar de la família, el més adequat seria buscar formes de reduir els elements que estan creant la tensió. L’ajuda professional seria l’adequada en aquests casos.
Habitualment, les famílies que venen a consulta ni se’ls passa pel cap que les conductes preocupants dels seus fills estiguin relacionades amb un trauma. Sovint aquestes conductes han començat mesos després de l’incident traumàtic, pel que als pares se’ls pot passar per alt que hi hagi una connexió. Moltes vegades, les conductes preocupants són metàfores d’algun aspecte de l’experiència traumàtica (…)

 

 

 

 

 

 

FONT: Llibre La curación del trauma infantil mediante EMDR. Joan Lovett


Sentiments de buit i abandonament en el TLP

11 July, 2013   /    Inici   /    no comments

Les persones amb TLP (Trastorn Límit de la Personalitat), sovint se senten aïllats, ansiosos, aterrits pel pensament de trobar-se sols.

La gent que els dóna suport, que es preocupa, és vista com cares amables enmig de la multitud.

Però en l’instant en que fan alguna cosa que suggereix una marxa imminent, o fan alguna cosa que el TLP interpreta com un senyal de que estan a punt de marxar, li entra el pànic i reacciona de diferents maneres, des de esclats d’ira fins a suplicar a la persona que es quedi.

A vegades la persona amb TLP dirà de manera directa que té por de ser abandonada.

Però amb la mateixa freqüència, aquesta por l’expressarà d’altres maneres, amb ira, per exemple.

Sentir-se vulnerable i fora de control pot ser una situació que provoqui enuig.

Les persones amb TLP busquen ajuda dels altres perquè els proporcionin coses que els hi són difícils d’obtenir per si mateixos, com ara autoestima, acceptació, i un sentiment d’identitat per poder omplir el sentiment de buit que hi ha dins d’ells.

Són hipervigilants, buscant qualsevol pista que demostri que la persona a la qual estimen, en realitat no les estima i que està a punt d’abandonar-los.

Quan els seus temors semblen confirmar-se, poden presentar esclats d’ira, fer acusacions, plorar, buscar venjança, automutilar-se o fer qualsevol cosa destructiva.

Molts TLPs fluctuen entre extrems d’idealització i devaluació, anomenats “pensament dicotòmic”.

Perceben a les altres persones com bruixes malvades o fades, en funció de si aquestes satisfan les seves necessitats.

Mostren dificultats per integrar els trets bons i dolents d’una persona, l’opinió sobre algú sol basar-se sovint en l’última interacció amb aquesta persona.

La difusió de la identitat és una característica que condueix als sentiments de buit.

L’alteració de la identitat es refereix al sentit de no saber qui són.

Les persones amb TLP estan plenes d’imatges contradictòries d’elles mateixes que no poden integrar.

Comenten que se senten buits per dins, que no hi ha “res en mi”, que són persones diferents depenent de amb qui estiguin.

Un sentiment de buit interior que els converteix en dependent dels altres per obtenir pistes de com comportar-se, pensar i com ser, mentre que l’estar sols els deixa sense un sentit de qui són o amb el sentiment de que no existeixen.

Això, en part, explica els esforços frenètics i impulsius que fan aquestes persones per evitar la solitud, de la mateixa manera que les seves descripcions de pànic, avorriment crònic i dissociació.

La majoria de les persones tenen capacitats variables per controlar els impulsos i retardar la gratificació immediata. Són conscients de les conseqüències a llarg termini. Però algunes persones amb TLP mostren dificultats en el control d’impulsos.

Poden intentar omplir el buit i crear una identitat per a ells mateixos a través de conductes impulsives com afartaments de menjar i vòmits, activitat sexual indiscriminada, compres compulsives o abusos de substàncies.

Aquestes activitats nocives poden ser una manera d’expressar ràbia o odi a un mateix.

 

 

 

 

 

 

FONT: http://www.trastornolimite.com/Trastorno-Limite-de-la-Personalidad-TLP/sentimientos-de-vacio-y-abandono-en-el-tlp


El reflex de la Por Paralitzadora

8 July, 2013   /    Inici   /    no comments

Aquest reflex és intrauterí i es comença a desenvolupar a les 5 setmanes de gestació. A la dotzena setmana aquest reflex ha de quedar totalment integrat per donar pas al reflex del Moro.
Quan l’embrió nota estrès emocional per part de la mare o irradiació de camps electromagnètics (torres d’alta tensió, mòbils, microones), s’activa el reflex de la por paralitzadora i reacciona quedant congelat i immòbil. Si el fetus està en contínua exposició a aquests estímuls, no pot realitzar els primers moviments dins de l’úter, que són els que l’ajuden a integrar aquest reflex. Si el nadó neix amb aquest reflex present, serà el patró que utilitzi davant de qualsevol estímul que ell consideri un atac.
Signes i símptomes que indiquen que el reflex de la Por està retingut:

  • Baixa tolerància a l’estrès.
  • Problemes acomodatius.
  • Persones que “volen ser invisibles”.
  • Hipersensibilitat a canvis de so, llums, tacte, moviment, parpelleig i olors.
  • Persones que necessiten tenir “el seu espai”.
  • Possibles símptomes psicològics: timidesa extrema, dificultat per adaptar-se a noves situacions, ansietat, emocions inestables; persones dependents; baixa autoestima; necessiten sempre una rutina.

 

 

 

 

 

 

FONT: http://www.saludyvision.es/index.php?option=com_content&view=article&id=103&Itemid=127


AUTOREGULACIÓ EMOCIONAL. ESTRATÈGIES PER AFRONTAR EL CANVI

3 July, 2013   /    Inici   /    no comments

 
  “Sigues tu el canvi que vols veure al món” (Ghandi)

En algun moment tots hem experimentat sentiments que hem bloquejat. Hem sentit ganes de plorar o alguna cosa ens ha molestat una mica, però finalment decidim contenir-nos, no arribant al plor ni explicant el motiu del nostre disgust. Prenem una posició defensiva davant els problemes. Ens posem una cuirassa que ens ajuda a protegir-nos de les ferides i amenaces externes. En moltes ocasions, aquest tipus d’actuació exerceix una funció positiva. El problema sorgeix quan aquesta cuirassa actua de forma permanent i ens sentim amenaçats en totes les situacions.

Quan el sistema afectiu es col·lapsa, com en els casos d’ira extrema, és el cos el que experimenta l’emoció. L’excés d’energia s’acumula en l’organisme, augmentant en excés l’activació i impedint l’abordatge adequat de la situació. Si, per contra, es decideix contenir l’emoció, no expressar-la i evitar-la, s’està destinant l’energia activada a inhibir la vivència emocional. Això repercuteix en l’estat general de salut i en l’aparició de somatitzacions. No obstant això, el canvi és possible. Podem aprendre a autoregular-nos. L’autoregulació és la capacitat de gestionar i canalitzar de forma adequada les nostres emocions davant les diverses situacions. El que suposa un repte és fer-ho correctament en aquelles situacions i emocions que no ens agraden o que suposen una amenaça.

Pel que fa a emocions es refereix, en extrems, tenim, d’una banda, a aquelles persones que neguen o eviten l’emoció en tot moment, patint un estat de “anestèsia emocional”. Aquest seria el cas de l’Alexitimia. Les persones que pateixen Alexitimia, se senten incapaços d’expressar les seves emocions, ja que s’han negat a sentir fins a tal punt que han perdut la capacitat de reconeixement i diferenciació. Davant d’una emoció molt intensa poden arribar a sentir bloqueig, sense saber què els està passant. No poden expressar si és ràbia, por o angoixa. D’altra banda, trobaríem a les persones hipersensibles o aquelles que se senten desbordades fàcilment pels sentiments. El problema de la labilitat emocional és que es queden atrapades en una determinada emoció, no emetent cap resposta o reacció davant la situació. Solen posseir una alta activació fisiològica, cosa que els fa estar constantment en un estat d’estrès.

La resposta emocional sorgeix en interrelació amb el pensament i la conducta. Una emoció concreta activa un tipus de pensament, que al seu torn genera una conducta. Atès que no és quelcom aïllat, cal influir en els tres sentits. L’autoregulació emocional treballa, en primer lloc, més que la conducta, el reconeixement i acceptació de l’emoció, és a dir, adonar-se què es pensa i llavors així poder determinar la conducta més adequada. El canvi de conducta ens pot generar més estrès i malestar inicialment, entenent-lo com un procés d’adaptació, encara que aquest sigui per millorar la nostra forma d’actuar. Davant el malestar podem quedar-nos com estàvem o assumir un compromís per afrontar el canvi. Per a això cal una sèrie de passos que ens ajudaran en l’afrontament de les situacions.

  1. Identificació de la causa d’estrès: Pot ser originat pel medi extern o bé vivenciat per nosaltres mateixos. En ambdós casos, té a veure amb la interpretació que fem de la situació i com ens influeix a l’hora de pensar i actuar.
  2. Identificació de les nostres pròpies resistències: Estem acostumats a actuar d’una determinada manera, pel que comprometre’ns al canvi i executar-ho pot portar a grans dificultats. Apareixen les nostres resistències internes, en percebre el canvi com amenaçant, ja que només veiem el que coneixem. Actuem repetint els mateixos patrons de comportament a través de les situacions. És el que es coneix com a estabilitat conductual. Adonar-se d’això és important i qüestionar les nostres pròpies creences i actituds és necessari per començar a sortir de la nostra zona de confort, que és la que ha regit la nostra vida.
  3. Valorar i expressar: Reflexionar sobre el que volem “deixar anar”. Per a això, cal veure si volem actuar com ho hem fet fins ara o bé, assumir el risc cap al canvi, encara que no s’ajusti d’entrada als nostres principis bàsics. És important parar-se a pensar i després actuar.
  4. Actitud activa davant el canvi: L’única fórmula que ens pot ajudar a veure d’una manera diferent la realitat és l’aprenentatge i l’afany de superació. És com quan un nen aprèn a anar amb bicicleta. Amb entrenament i esforç ho acaba aconseguint. L’aprenentatge és una habilitat que d’adults perdem, ja que ens fixem més en els resultats i menys en el procés. La por al fracàs ens inhabilita la capacitat per aprendre.
  5. Aprenentatge i creixement: No cal negar l’emoció desagradable. Cal sentir-la i deixar que el temps passi. Quan disminueix la intensitat elaborem les explicacions lògiques sobre què ha pogut fallar, què hem de millorar, què necessitem … Sempre hem de mostrar obertura cap a noves idees i oportunitats vàlides que ens ajudin a avançar.

En definitiva, ningú va dir que fos un camí fàcil però el desenvolupament de la intel·ligència emocional és possible. Per canviar primer cal voler i no oblidar quin és el nostre fi. Només així aconseguirem modificar els nostres patrons de conducta i canalitzar les nostres emocions de manera adequada en les nostres relacions amb els altres i amb nosaltres mateixos.

 

 

 

 

 

 

 

FONT: http://conlapsiqueaotraparte.blogspot.com.es/2012/11/autorregulacion-emocional-estrategias_26.html


Passa pàgina… i continua amb la teva vida

28 June, 2013   /    Inici   /    no comments

pasar-pagina

 

Ja ha passat, continua …

Sempre cal saber quan s’acaba una etapa de la vida. Si insisteixes en romandre en ella, més enllà del temps necessari, perds l’alegria i el sentit de la resta. Tancant cercles, o tancant portes, o tancant capítols, com vulguis dir-ho:  allò important és poder tancar-los.

És important poder deixar anar moments de la vida que es van clausurant. Vas acabar amb el teu treball? S’ha acabat la relació? Ja no vius més en aquesta casa? Has d’anar de viatge? L’amistat es va acabar? Pots passar molt de temps, en el present, preguntant i intentant entendre els perquès de tal o qual fet.  Tots, sense excepció: tu, jo, els teus fills, els teus germans, etc. estem abocats a anar tancant capítols. A passar pàgina. A acabar amb etapes o amb moments de la vida i seguir endavant.

No podem estar en el present enyorant el passat. Ni tan sols preguntant-nos per què.

El que va succeir, va succeir. I cal deixar anar, cal desprendre’s.

No podem ser nens eterns, ni adolescents tardans, ni empleats d’empreses inexistents, ni tenir vincles amb qui no vol estar vinculat a nosaltres.

Els fets passen i cal deixar-los anar!

Per això a vegades és tan important destruir records, regalar presents, canviar de casa. Trencar papers, llençar documents, vendre llibres o regalar coses.

Els canvis externs poden simbolitzar processos interiors de superació: deixar anar, desprendre’s.

A la vida ningú juga amb les cartes marcades i cal aprendre a perdre i a guanyar.

No esperis que et tornin, no esperis que et reconeguin, no esperis que, alguna vegada, s’adonin de “qui ets tu”.

Deixa anar el ressentiment. Donar-li i donar-li voltes a l’assumpte, l’únic que aconsegueix és fer-te mal mentalment, enverinar-te, amargar-te.

La vida està projectada cap endavant, mai enrere.

Si camines per la vida deixant “portes obertes”, per si de cas, mai podràs desprendre’t ni viure l’avui amb satisfacció.

Festejos, matrimonis, amistats que no clausuren; possibilitats de “tornar” (a què?); Necessitat d’aclariments, paraules que no es van dir, silencis que no es van trencar.

Si pots enfrontar-te ja i ara, fes-ho! Si no, deixa’ls anar, tanca capítols.

Digues per a tu mateix que no, que no tornes.

Però no per orgull ni per supèrbia sinó perquè tu ja no encaixes allà, en aquell lloc, en aquest cor, en aquesta habitació, en aquesta casa, en aquest escriptori, etc …

Tu no ets el mateix que va ser, fa dos dies, fa tres mesos, fa un any, per tant, no hi ha res per què tornar. Tanca la porta, passa el full, tanca el cercle.

Ni tu ets el mateix, ni l’entorn al qual tornes serà igual, perquè a la vida res es queda quiet, res és estàtic.  Per la teva salut mental, amor per tu mateix, desprèn-te del que ja no està en la teva vida.

Recorda que res ni ningú són indispensables per a tu. Ni una persona, ni un lloc, ni un treball, res és vital per viure. Perquè quan tu vas entrar a aquest món, ho vas fer sense aquest “adhesiu”, per tant si és un “costum” viure enganxat a ell, és un treball personal aprendre a viure sense; sense l'”adhesiu humà o físic” que avui et fa mal deixar anar.

És un procés l’aprendre a desprendre’s i, humanament, es pot aconseguir perquè res ni ningú ens són indispensables. Només és costum, afecció, necessitat.

Però … tanca, clausura, neteja, tira, oxigena, desprèn-te, sacseja, deixa anar …

Hi ha tantes paraules per definir aquest pas! Escull la que va amb tu, definitivament, i avança per endavant amb tranquil·litat.

 

 

FONT: http://www.articulo.org/articulo/13839/superacion_personal__ya_paso_continua.html


Página 20 de 29« Primera...10...1819202122...Última »

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies. CERRAR