Com identificar el trastorn reactiu de la vinculació de la infancia

27 July, 2013   /    Inici   /    no comments

El trastorn reactiu de la vinculació de la infància o la infantesa sorgeix com a conseqüència de la negligència que tenen els cuidadors del nen en relació a la cura de les seves necessitats emocionals i físiques, fonamentalment, durant els primers mesos de vida. Aquest trastorn s’inicia abans dels 5 anys de vida i es caracteritza per la dificultat que presenta el nen per establir llaços social i mantenir-los, per la inhibició social i hipervigilància o per contra per la desinhibició extrema. El seu curs i durada depenen de la privació psicosocial que el nen experimenti i de la intervenció que es realitzi. A continuació els presentarem, com identificar el trastorn reactiu de la vinculació de la infància o la infantesa.
Instruccions

  1. Relacions socials. Els nens amb trastorn reactiu de la vinculació de la infància o la infantesa presenten grans dificultats pel que fa al desenvolupament de les habilitats socials, les quals són inadequades per a l’edat del nen. Aquest trastorn comença abans dels 5 anys d’edat i es pot manifestar per una inhibició extrema o per contra per la desinhibició.
  2. Tipus inhibit. En aquests casos, els nens es mostren hipervigilants i excessivament tímids. La característica principal, és la dificultat i incapacitat per iniciar i mantenir relacions socials adequades a la seva edat. Una altra característica d’aquest tipus, és l’ambivalència, els nens solen per moments intentar l’acostament a les persones però després eviten tot tipus de contacte.
  3. Tipus desinhibit. Els nens que presenten el tipus desinhibit, solen relacionar indiscriminadament amb totes les persones, sense fer cap tipus de discriminació o elecció de les persones amb les quals es vinculen. En aquests casos, els nens solen relacionar-se amb estranys i amb coneguts amb excessiva confiança.
  4. Causa. Aquest trastorn es desenvolupa a causa d’una falta d’atenció a la criança del nen, que involucra les cures emocionals i les cures físiques. També, sol ser una causa freqüent, els canvis continus de cuidadors primaris de l’infant, com per exemple, en el cas, de canvis de llars adoptius.
  5. Problemes relacionats. El trastorn reactiu de la vinculació de la infància o la infantesa pot estar associat a trastorns alimentaris, trastorn de pica o ruminació. El nen pot presentar malnutrició, retard en el creixement, etc. També és freqüent, que presentin depressió i ansietat.
  6. Freqüència. Aquest trastorn és poc freqüent i és necessària la realització de diversos estudis clínics per a ser diagnosticat. La característica definitòria és una criança patogènica que genera en el nen aquest tipus de reacció davant la situació.

 

 

 

 

FONT: http://salud.uncomo.com/articulo/como-identificar-el-trastorno-reactivo-de-la-vinculacion-de-la-infancia-4065.html


Traumes ocults

25 July, 2013   /    Inici   /    no comments

Poques persones reconeixen tenir un trauma perquè creuen que només es produeix després de travessar per una situació de violència. Però la gamma de traumes és més àmplia.

“Trauma és un fet de la vida, però no ha de ser una cadena de perpetuïtat”. P. Levine

El trauma sempre ha existit, tots d’una o altra manera hem tingut experiències traumàtiques. Malauradament no sempre hi ha consciència del gran impacte i les conseqüències que aquest té en les persones, les famílies i les societats. En molts casos rere la depressió, ansietat i símptomes psicosomàtics hi ha un trauma no resolt.

El trauma afecta les societats de diferents maneres, per exemple quan passa un desastre natural la comunitat s’uneix, les persones s’ajuden i recolzen entre si. Per contra quan hi ha guerres, violència, la comunitat tendeix a dividir-se perquè l’atenció va a buscar el culpable i a jutjar-lo. L’arrel de la violència i la guerra, pot ser atribuïda en gran part a experiències traumàtiques que hem tingut i al gran estrès en què vivim.

Per què es produeix un trauma?
Quan ens enfrontem al que percebem com ineludible o com una amenaça aclaparadora per a la nostra vida, instintivament ens preparem per lluitar o fugir, si per alguna raó, no podem executar cap d’aquestes respostes per que posem en perill la nostra vida, el cervell, passa per alt els nostres impulsos i instints, portant-nos a la immobilització-congelació, és aquesta congelació, la que produeix els símptomes.

Els símptomes vénen, ja que el cos al no poder portar a terme la seva resposta instintiva de lluitar o escapar al que percep com amenaçant i ineludible, deixa estancada en el cos l’energia i substàncies químiques que genera, això és el que produeix el trauma i el que generi una sèrie de símptomes.
Quins esdeveniments poden produir un trauma?
Les causes del trauma són molt àmplies, inclouen des de traumes de gestació o naixement fins desastres naturals, terratrèmols, incendis, passant per atacs o actes de violència, segrestos, assalts terroristes, homicidis, maltractaments psico-emocionals, físics, sexuals, accidents, caigudes , malalties greus o cròniques, pèrdua sobtada d’una persona estimada, cirurgies i altres procediments mèdics o odontològics agressius i necessaris, i també nivells elevats d’estrès durant períodes prolongats. Igualment pot haver trauma en persones que estan exposades a contínues pressions ambientals, socials o econòmiques com a immigrants, refugiats polítics o els que han tingut pèrdues o fallides econòmiques entre d’altres.

Els efectes del trauma, són tan forts que afecten al cos de diferents maneres:

  • Físicament: Sensacions de dolor persistent en el cos, fatiga crònica, dolor al pit o esquena, tensió muscular, fibriomalgia, migranyes, nàusees, gastritis, ulcera, hiperexcitació, hipervigilància, intrusió d’imatges del trauma, malsons, respostes de sobresalt exagerades, atacs de pànic, hipersensibilitat al so, olor i tacte.
  • Emocionalment: Canvis de temperaments bruscos, capacitat reduïda de manejar l’estrès, dificultat de relacionar-se amb altres, aïllament, plor freqüent, reaccions emocionals exagerades que no pot controlar. Dificultat per controlar la por o terror fins i tot després de l’esdeveniment. Sentiments de desesperança, impotència, desesperació, depressió, pèrdua d’interès per la família, treball i altres coses que abans li causaven plaer.
  • Mentalment: Paranoia, pensaments obsessius i compulsius, confusió, dificultat de concentració, poca tolerància a les diferències.

Hi ha persones que s’afecten més que altres després d’un trauma, això és per la durada i severitat de l’esdeveniment traumàtic, existència de traumes anteriors i de l’ajuda, suport emocional i social que va tenir la persona després del trauma.

La persona que experimenta aquests o altres símptomes, que els altres poc entenen, pot pensar que està boja. No està boja, hi ha una explicació per a tot el que li està passant. Amb el trauma la ment s’altera significativament i aquesta és part de la raó per la qual se sent així. Però la persona no ha patit danys irreversibles en la seva ment i li és possible disminuir i fins i tot eliminar els símptomes.

Si li han dit, després d’haver patit un trauma, que aquests duren tota la vida o que haurà de prendre tal o qual medicina per sempre, que els símptomes que presenta són psicològics o que ha de donar temps al temps o que tot el que sent només prové de la seva imaginació o que és només qüestió de força de voluntat, que cal aprendre a oblidar, que els símptomes només es poden disminuir, que ha d’aprendre a viure amb ells i que els traumes no es poden curar… NO ÉS CERT.

Tots estem en capacitat de curar les ferides més inherents. Demani ajuda a un professional.

 

 

 

 

 

 

FONT: http://www.colombiaaprende.edu.co/html/familia/1597/article-111625.html


Dolor emocional, el més comú i difícil de tractar

25 July, 2013   /    Inici   /    no comments

“I què faig amb aquest dolor tan gran que sento dins meu?” El dolor emocional, és un dels més difícils d’identificar i suportar i pot originar diversos problemes de salut.

Sens dubte un dels dolors més difícil d’identificar i suportar i dels més freqüents, és el dolor emocional.

Regularment la persona que el pateix, tracta de situar-ho en alguna part del cos. En general es diu que fa mal el cor, perquè s’ha representat a aquest com la seu dels afectes, però en realitat no sabem bé on fa mal dins del cos, és un mal difícil de situar, perquè la veritat és que més que un dolor, és una sensació de malestar difícil d’explicar.

“És més fàcil expressar em fa mal el cor a em fa mal alguna cosa i no sé ni què ni on “, ha manifestat la Dra Vanessa Nahoul, Doctora en Psicologia Psicoanalítica i coordinadora de la Comissió d’Enllaç Internacional de l’Institut d’Investigació en Psicologia Clínica Social (IIPCS ).

I va afegir: “Si fa mal el pit generalment és per angoixa, per exemple, l’angoixa que provoca que l’ésser estimat està lluny i es necessita, l’angoixa d’haver perdut un ésser estimat, l’angoixa de tenir deutes i no poder saldar-los i moltes coses més que ens afecten diàriament. Però en realitat el cor com a òrgan, el cor en si, no fa mal”.

“En algunes persones s’agreuja el dolor perquè l’angoixa també produeix la sensació de falta d’aire, i es barregen sensacions físiques molt vàlides i reals, amb sensacions emocionals causades per diversos factors”.

Un dels dolors emocionals més forts, és el que produeix la manca d’una parella o perquè es confronten amb la seva pròpia dificultat per tenir una i que sigui duradora. “Però també és cert que hi ha a qui els fa mal el cor en certes dates perquè en lloc de celebrar amb les persones estimades que els envolten – amics, familiars o parella- es posen a pensar en la persona estimada que ja no hi és, es connecten emocionalment amb els absents, pensen en el perdut i no en el guanyat “, va assenyalar la doctora en Psicologia.

L’amor no correspost, l’absència de l’ésser estimat, la gelosia patològica i inclusivament l’amor correspost, fan mal, aquest últim perquè es tem que es pugui acabar o es perdi, i això només, fa que faci mal, ja que sentim que els que ens envolten o el que ens envolta ens “pertany” i la por a perdre’l sempre està latent.

 

Dolors físics, de moderat a sever

El dolor afecta severament la qualitat de vida de qui el pateix, a més que pot arribar a interferir en els cicles de son, alterar l’estat d’ànim i fins i tot el desenvolupament de relacions interpersonals. A més un estat així, pot portar a desenvolupar problemes com augment de pressió, cefalees freqüent, gastritis i colitis nerviosa entre d’altres.

Per tant la consulta mèdica és de vital importància tant per tractar aquesta condició, així com evitar l’automedicació, pràctica molt comú i que implica riscos per a la salut del pacient.

El dolor és definit com un fenomen subjectiu consistent en una sensació desagradable que indica una lesió real o potencial del cos, el qual s’inicia en els receptors especials que es troben repartits per tot l’organisme.

Quan el dolor es presenta per llargs períodes, és definit com una malaltia per si mateixa, i davant d’això els esforços s’han dirigit al desenvolupament de medicaments específics per tractar-lo.

Les característiques del dolor són variables i per això s’ha d’establir un diagnòstic precís que requereix d’observació acurada i contínua. La capacitat per suportar varia segons l’estat d’ànim, el llindar de dolor de cada persona, la personalitat i les circumstàncies particulars de cadascú.

El més important, és que davant qualsevol senyal de dolor, es consulti un metge i es deixi que sigui ell qui determini si l’origen del mateix és fisiològic, causat per algun dany orgànic o per un dany emocional. Per als dos tipus hi ha tractament que ha de ser administrat per un especialista.

Si el dolor és produït per alguna malaltia o lesió cal identificar primer el seu origen i tractar l’origen, si és provocat per tensió, ansietat, depressió o una altra situació emocional s’ha de consultar un especialista, psicòleg o psiquiatre, per també rebre el tractament adequat i evitar l’automedicació i l’angoixa de no saber què és el que produeix el dolor.

 

 

 

 

 

 

FONT: http://www.esmas.com/salud/home/noticiashoy/705874.html


DOBLE PERSONALITAT (exemple d’un cas clínic)

22 July, 2013   /    Inici   /    no comments

Moltes persones es comporten en ocasions de manera diferent a l’habitual, donant la impressió que s’han «transformat» en una persona diferent. Per exemple, és freqüent el cas de persones tranquil·les, assossegades i tolerants que, en un moment donat, per algun motiu especial, es tornen brusques, violentes i colèriques. Es pot pensar llavors que aquestes persones tenen una doble personalitat, ja que no es comprenen, si no, uns canvis tan radicals en la manera de comportar-se. Tanmateix, això es deu simplement al seu temperament, a una manca de control emocional o oscil·lacions d’ànim. El que s’entén per personalitat múltiple o trastorn d’identitat dissociatiu és un fenomen més greu i molt menys freqüent.

Diem que algú té una personalitat múltiple quan té dos o més personalitats, enteses com a unitats diferents totalment integrades, amb pautes de conducta i relacions socials pròpies, de tal manera que determinen un comportament diferenciat. Encara que es posseeixen diverses personalitats, aquestes no es manifesten simultàniament, sinó que s’alternen entre si, de tal manera que es passa bruscament d’una a una altra; aquesta última pot caracteritzar-se fins i tot per trets totalment oposats. Per exemple, a la famosa novel·la de R. L. Stevenson, titulada “L’extraordinari cas del Dr Jekyll i del Sr Hyde”, es descriu un cas molt il·lustratiu de doble personalitat, en la qual un home normal, el doctor Jekyll, es transforma esporàdicament en un monstruós assassí, el senyor Hyde .

El començament de la personalitat múltiple pot tenir lloc durant la primera infància o més tard, sent més freqüent al final de l’adolescència i durant la joventut; apareix més entre les dones que entre els homes. Els maltractaments soferts durant la infància semblen afavorir aquest trastorn de la personalitat, igual que els traumes psicològics greus patits durant aquesta edat. La seva evolució és generalment poc favorable, de manera que el trastorn sol prendre un curs crònic. Amb tractament, però, es pot aconseguir un augment de l’autocontrol de les personalitats. El que es coneix com integració de la personalitat.

Generalment, hi ha una personalitat principal que conviu amb altres personalitats secundàries o subpersonals, que es caracteritzen per tenir trets oposats, fins i tot poden discrepar en edat, sexe, raça, etc. A vegades, a cada personalitat li corresponen noms i cognoms definits i diferents als de la personalitat principal, i es pot donar el cas que ambdues personalitats dialoguin entre si, el que fa difícil distingir aquest trastorn dels de tipus esquizofrènic.

El canvi d’una a una altra personalitat, el que, com veiem, equival a transformar-se veritablement en una altra persona, se sol produir en condicions d’estrès psicosocial, és a dir, quan aquesta persona pateix una gran tensió emocional secundària o situacions de gran rellevància psicològica o social. És freqüent que aquestes persones tinguin certes dificultats per recordar el que van fer sota el domini d’alguna de les personalitats secundàries, és com si cada personalitat visqués una vida independent de les altres. És més, sovint la personalitat principal pot no tenir noció que existeixen les altres subpersonalitats; aquestes últimes poden no conèixer-se entre si o bé ser constants companyes.

Per ser diagnosticat, els símptomes han d’ocórrer independentment de l’abús de substàncies o una condició mèdica general (inducció). El trastorn d’identitat dissociatiu o personalitat múltiple, sembla estar causat per la interacció de diversos factors:

* L’estrès insuportable, com l’haver patit abusos físics o psicològics durant la infantesa.

* Una habilitat per separar els propis records, percepcions o identitats del coneixement conscient (capacitat dissociativa).

* Abans de tenir una visió unificada del jo i dels altres es pot consolidar sòlidament un desenvolupament anormal.

* Una insuficient protecció i atenció durant la infantesa.

Les persones amb un trastorn d’identitat dissociatiu poden experimentar sovint un quadre de símptomes que poden semblar-se als d’altres trastorns psiquiàtrics.

Els símptomes poden ser similars als de l’ansietat, de les alteracions de la personalitat, de l’esquizofrènia i dels trastorns afectius o de l’epilèpsia. La majoria de les persones pateix símptomes de depressió, ansietat (dificultat per respirar, pols accelerat, palpitacions), fòbies, atacs de pànic, alteracions de la gana, estrès posttraumàtic i símptomes que simulen els de les malalties físiques.

Les persones amb un trastorn d’identitat dissociatiu tenen típicament una història de tres o més diagnòstics psiquiàtrics previs diferents i que no han respost al tractament. Aquestes persones estan molt preocupades per temes de control, tant l’autocontrol com el control dels altres. és una malaltia que pateixen certes persones, en creure que és una persona diferent si es donen certes circumstàncies que li influeixen negativament.

 

Exemple d’un cas clínic

Es tracta d’una adolescent de 16 anys que va acudir al Centre de Salut de Pampahasi Bajo de La Paz , consultant per dolor abdominal. Els exàmens clínics de laboratori i gabinet realitzats van mostrar valors dins de paràmetres normals, descartant així un quadre d’abdomen agut o qualsevol altra patologia. El cridaner a l’examen físic va ser la presència de múltiples ferides incises a la regió del 1/3 anterior distal d’ambdós avantbraços (figura # 1). La reanamnesis del cas va portar a determinar que la causa de les lesions en els avantbraços van ser ocasionades per l’adolescent, comunicant autoagressió per segona ocasió amb la intenció de suïcidar-se, a conseqüència de ser víctima d’abús sexual pel seu pare, amb qui tenia de compartir una habitació i un llit, per l’extrema pobresa de la seva família. L’examen genital, va mostrar caràcters sexuals secundaris corresponents a una escala de Tanner III, himen estrogenitzat amb esquerdes post-traumàtiques a hora 5 i 7 en sentit de les agulles del rellotge, que comprometien tot el gruix de l’himen i eren compatibles amb penetració vaginal antiga .

Els antecedents familiars van mostrar una família disfuncional i disgregada, amb pares separats des de fa 3 anys, la mare va abandonar a l’adolescent deixant-la a cura del pare i vivia amb les germanes grans en un altre domicili.

L’adolescent va manifestar que en algunes ocasions, sentia odi per si mateixa i experimentava sentiments de gran confusió sobre la seva identitat, en general no es portava bé amb cap dels seus familiars, ni amb els companys (es) de l’escola, sentint que no encaixava enlloc. Crida l’atenció que l’adolescent en el transcurs de la anamanesis atribueix els intents de suïcidi a una altra persona que en la seva ment l’obligava a ser violenta i que l’obligava a autolesionar-se.

La germana gran informa que sovint l’adolescent manifestava conductes i comportaments masculins, vestint peces masculines i si bé no consumia alcohol ni drogues, en les últimes setmanes arribava a la seva llar a altes hores de la nit, insultant i amenaçant amb colpejar al seu pare i altres familiars com si es tractara d’una altra persona (un home) i que posteriorment després d’unes hores l’adolescent tornava a la seva personalitat normal i no recordava res del que havia passat i que en cap moment l’adolescent va mostrar estar sota l’efecte de alcohol o una altra droga.

La germana gran denuncia que ella i una altra germana, també van ser víctimes d’abús sexual per part del seu pare. No obstant això va cridar l’atenció que davant la intenció de denunciar el cas a les Defensories de la Infància i Adolescència, la germana gran va expressar la seva disconformitat i rebuig a l’acció de protecció institucional a l’adolescent, referint que si capturaven al seu pare … “Qui es faria càrrec de l’alimentació i habitatge de l’adolescent?”

Es va decidir la seva transferència a un hospital psquiàtric, per al tractament integral corresponent en aquest cas.

 

 

 

 

FONT: http://www.proyectopv.org/2-verdad/personalmultpsiq.htm

http://psicologia-solidaria.blogspot.com.es/2011/05/doble-personalidad.html

http://www.scielo.org.bo/scielo.php?pid=S1024-06752011000300003&script=sci_arttext


Autoexamen de l’addicció a l’amor

18 July, 2013   /    Inici   /    no comments

Aquest és un test per a l’autodiagnòstic de l’addicció a l’amor. Recorda que això no substitueix les avaluacions professionals. És una eina per calcular la severitat del problema.

Omple les preguntes i prem el botó de càlcul per concretar l’avaluació. Finalment llegeix les recomanacions.

Recorda demanar sempre l’ajuda d’un professional.

El test el podràs respondre al següent enllaç:

http://www.adicciones.org/diagnostico/formularios/dx-amor.html


Página 19 de 29« Primera...10...1718192021...Última »

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies. CERRAR