Gelos obsessius en la parella

24 November, 2013   /    Inici   /    no comments

Tothom ha pogut sentir gelosia en algun moment de la seva vida, però quan això es converteix en quelcom patològic, ens trobem davant un veritable problema que es podria enquadrar dins dels trastorns obsessius.

En aquests casos, el pensament sobre una possible traïció per part de la parella es torna recurrent, envaeix totalment la ment i la persona ho viu amb un continu patiment i dubte.

La persona que pateix un trastorn obsessiu compulsiu no tolera el dubte. En el cas de la gelosia passa el mateix: “estic gairebé segur que la meva parella no m’és infidel però i si s’està sentint atret/a pel seu company/a de treball?, I si quan em diu que dinarà amb els seus amics/gues, en realitat està amb l’altre/a?”

El pensament relacionat amb la gelosia es torna invasiu i la persona, encara que no vulgui pensar i faci esforços per eliminar-ho del seu cap, no ho aconsegueix. Davant aquest dubte i incertesa se ​​sol realitzar una sèrie de conductes de comprovació destinades a alleujar l’ansietat generada. Entre les conductes de comprovació més habituals ens solem trobar amb: interrogatoris interminables a la parella, vigilància contínua com inspecció del mòbil i el correu de l’altre per veure “si troba alguna cosa sospitosa”, mirar factures etc.

Els gelos quan són obsessius tenen com a característica fonamental un dubte permanent que se sustenta en supòsits (la majoria de les vegades absurds, sense fonamentació lògica) i no en evidències, ja que si l’evidència existís deixarien de ser patològics. A tall d’exemple podríem parlar del marit que pateix i fa patir a la seva dona pel simple fet que ella es maquilla en sortir de casa. El marit es qüestiona la raó del maquillatge: “si a casa amb mi no està maquillada per què ho ha de fer quan surt al carrer? Els altres no l’han d’importar, només jo he de ser important per a ella i no deu ser així perquè si ho fos, no s’arreglaria tant cada vegada que surt de casa…”

Aquests pensaments són absurds, irracionals i mancats de tota lògica. Per a qui no pateixi aquest problema, pot considerar que aquest exemple pot ser exagerat, però per a res s’incorre en l’exageració.

Cas real de gelosia patològica

Un home d’uns quaranta anys, casat, va acudir a la consulta plantejant un problema de gelosia que ho va resumir d’aquesta manera: “Porto casat 15 anys. La meva dona és metge, té la mateixa edat que jo. L’estimo molt i sense ella no podria viure, em faltaria el més important i essencial de mi mateix i el meu sofriment és immens perquè la puc perdre i per sempre. Ella em diu que no suporta més la meva gelosia absurda i les meves exigències. Des del seu punt de vista puc entendre-la però alhora li reclamo que ella m’entengui a mi i les meves demandes. La meva dona és molt atractiva. Per a mi la més guapa del món però vull que aquesta bellesa sigui jo sol qui la percebi i senti. Sé que això és impossible i davant d’aquesta situació em rebel·lo. Li demano que quan surti al carrer o al treball no s’arregli massa, que vesteixi de la manera que jo li digui, que sigui tallant i seca amb els companys de treball. Fins i tot li he demanat que abandoni la seva professió perquè econòmicament m’ho puc permetre. Vull que es dediqui exclusivament a mi i als meus fills. Li prohibeixo que vagi a la platja si no és amb mi. En fi, la controlo de manera que la situació es fa insuportable per a ambdós. Penso que si ella em fes cas en tot el que li dic seríem molt feliços. No obstant això, no vol claudicar. Em diu que sóc absurd, il·lògic i cruel i que això no és voler sinó dominar, trepitjar-la i faltar al respecte. La meva situació és límit perquè m’ha plantejat el divorci.”

Aquest va ser el seu plantejament en la consulta. “Què puc fer?”, Va acabar preguntant. “Resoldre el seu problema de gelosia”, vaig respondre. “Què aconsellaria vostè a la seva filla si el dia de demà es trobés en la mateixa situació que la seva dona? Li diria a la seva filla que deixés la seva professió? Li diria que no s’arreglés, que no utilitzés perfums, que no fos sola a la platja, en definitiva que fos una esclava del marit? Segurament que el seu consell de pare seria el dir-li que si ella vol, ajudés al seu marit a superar la irracionalitat de la seva gelosia, però per res suportar la tirania i la desraó.”

Aquest cas va succeir tal com ho exposo. Afortunadament es va resoldre. El pacient va poder superar el seu problema obsessiu després d’uns mesos de teràpia.

Els gelos obsessius fan patir molt a la persona que els pateix i a la parella. En moltes ocasions, es tendeix a l’agressivitat verbal o física cap a l’altre membre i de no ser resolt el problema, el desenllaç sol ser la separació o divorci.

És fonamental buscar ajuda professional, no només per salvar la relació, sinó per superar el trastorn definitivament, ja que encara que en un futur comencés una nova relació, el problema seguiria estant aquí.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

FONT: http://psicia.me/2012/09/07/celos-obsesivos-en-la-pareja/#more-435


La fantasia pot arribar a convertir-se en una droga psicològica

17 November, 2013   /    Inici   /    no comments

La fantasia és una droga psicològica molt estesa i potenciada, i com qualsevol droga és addictiva i té efectes secundaris negatius.

Imaginar, fantasiejar, visualitzar… , són capacitats del pensament , i encara que cada un pot viure com millor li sembli, és bo comprendre els seus beneficis i perjudicis. Hem tractat a persones que patien desequilibris psicològics per haver traspassat massa sovint la línia entre imaginar i fantasiejar.

Imaginar, creativitat i fantasiejar

Imaginar és pensar en imatges, i podem utilitzar aquesta capacitat de la ment al nostre favor o en el nostre perjudici. Al nostre favor seria pensar en imatges per reflexionar, planificar, entendre problemes, recordar, resoldre qüestions pràctiques… També per crear alguna cosa nova, que formaria part de la creativitat, que sens dubte és una capacitat de gran utilitat. Per exemple, si volem construir alguna cosa, primer ho imaginem mentalment, després ho podrem construir, o si he d’anar a l’estació, puc veure en imatges mentals el camí fins arribar-hi, això em facilita el trajecte.
No obstant això, utilitzar el pensament en imatges per ensomiar una cosa quimèrica, fingit, fets inventats que no tenen realitat per tal d’autoproduir sensacions generalment agradables, això seria fantasiejar i és perjudicial psicològicament parlant. És l’equivalent a una droga, una droga psicològica que produeix un fals benestar temporal, amb el consegüent decaïment posterior que incita a administrar una “nova dosi”, en aquest cas d’irrealitat.
Fantasiejar és addictiu, només han d’intentar deixar aquest hàbit, per adonar-se que no resulta tan senzill evitar-ho. Fins i tot, moltes persones són a penes conscients que fantasiegen.

Llavors ¿ la fantasia dels nens … ?

En els nens és similar. Per exemple, hi ha una etapa evolutiva en què juguen a rols, imaginen ser pare o mare i amb això assagen situacions, creen noves associacions, no estan fantasiejant, estan fent servir la imaginació per aprendre. Però quan inventen que el seu “oncle és policia i té un tanc”, tot i que sàpiguen que això és fals, s’auto enganyen amb el propòsit d’escapar de la realitat, intentant esquivar així algun temor.
Imaginar com serien les coses si haguessin passat si, seria això, imaginar, i podem aprendre amb això. Fantasiejar, embriagar suposant una vida diferent a la que habitualment el que ensomia és el protagonista, és una forma d’evadir-se la realitat. Aquesta forma d’evasió passa quan algun aspecte de la realitat resulta desagradable o fa patir, i no se sap com afrontar-la. Però fantasiejar és un sistema de falsa compensació emocional, i produeix un il·lusori benestar que confon la ment, la desorienta, fomenta el bloqueig mental i la inseguretat. Augmenta la frustració i el rebuig cap a la vida, ja que les circumstàncies i les persones de l’entorn del somiador no compleixen amb les expectatives dels seus somnis. Comporta a més una elevada despesa d’energia psicològica, el que fa més difícil afrontar els desafiaments de la vida quotidiana i aprofundir en el seu enteniment, i amb això s’agreugen els problemes dels que fuig.

En casos extrems, l’hàbit de fantasiejar pot arribar a conformar un trastorn patològic per si mateix. La majoria de les persones que pateixen un trastorn d’aquest tipus ho manté en secret, i tenen dificultats per comportar-se de manera fluïda en situacions de la vida real. Quan s’aborda amb ells aquest assumpte, reconeixen que aquest desordre té un efecte negatiu en les seves vides. També, fantasiejar pot estar aparellat a trastorns com la fòbia social i la depressió, o utilitzar-se per tractar de gestionar erròniament una situació traumàtica com un abús.

Aprendre a afrontar la realitat amb intel·ligència

Una persona que aprengui a afrontar els conflictes de la vida quotidiana, que aconsegueixi viure amb intensitat i curiositat la vida, no necessitarà fantasiejar i deixarà d’evocar irrealitats. Com sempre, no és qüestió de jutjar-se per això, sinó d’entendre que és una sortida falsa als problemes, i que generarà més dificultats. La part emocional juga un paper fonamental en qualsevol conflicte, però en aquest cas especialment. Són les emocions autogenerades per la fantasia les que creen addicció i cal aprendre a desenganxar-se d’elles.

D’altra banda, per deixar aquest hàbit cal identificar els aspectes de la realitat que es temen, que no saben resoldre o es creu que no tenen solució, i aprendre a afrontar aquests temors. En aquest sentit, com a fórmula senzilla podem deduir que si es fantasieja amb una parella meravellosa, probablement es tem la soledat o no tenir una imatge social concreta, si es fantasieja amb tenir molts diners, la por seria a l’escassetat, si es fantasieja amb algun tipus d’èxit social, la por seria a no ser valuós als ulls dels altres, etc.
Cal abordar les emocions desagradables que generen les circumstàncies de la vida real, i que estan sent rebutjades, per poder afrontar amb serenitat els problemes i donar-los solució, tant si són circumstàncies reals del present com si són temors cap al futur.
Psicològicament parlant, tot té solució, si s’aprèn com. El futur és la conseqüència, l’efecte del present, així com el present és el resultat del passat. Si posem el nostre interès en resoldre el que va malament en el present, el nostre futur serà molt més satisfactori, per a nosaltres i per als altres.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

FONT: http://www.huffingtonpost.es/jesus-jimenez/la-fantasia-es-una-droga-_b_3485106.html


Quan les penes no curades malmeten el nostre cos…

1 November, 2013   /    Inici   /    no comments

Segur que t’ha passat alguna vegada: la urgència per anar al bany quan tenies un examen, un nus a l’ estómac quan estaves esperant una notícia, un dolor al pit quan algú et fa mal amb les seves paraules o comportament… Tot això ens ve a demostrar de manera irrefutable que hi ha una clara unió entre cos i ment. Si la nostra ment pateix, el nostre cos experimenta també aquest patiment. És el que en psicologia anomenem “Transtorns psicosomàtics”, i tots, absolutament tots ho experimentem contínuament en major o menor mesura.

TRASTORNS PSICOSOMÀTICS : QUAN LA MENT PATEIX


Els trastorns psicosomàtics solen tenir com a base fonamental el fet d’haver d’assumir emocions molt intenses, emocions que no podem arribar a processar i que les gestionem d’una manera negativa. Posem un exemple: algú que té un mal treball amb un cap que menysprea els seus esforços. La persona arribarà a casa abatut, amb cefalees, possiblement pateixi insomni, i potser aquesta situació d’estrès derivi en una úlcera d’estómac o en una depressió nerviosa. Si no s’actua, si no es diu en veu alta el que un té en ment i expressa allò que li bloqueja i li fereix, segurament acabarà emmalaltint.

El mateix passa si ens trenquen el cor, per exemple, si deixem una relació i no afrontem de manera adequada aquest estat. La tristesa acabarà alimentant dia rere dia dels nostres pensaments fins atrapar-nos a l’habitació fosca de qualsevol malaltia. Malalties que no tenen una base orgànica objectivada, malalties produïdes per la ment.

Però vegem quines manifestacions clíniques poden produir els trastorns psicosomàtics:

– Cardiopaties isquèmiques: La tensió, la competitivitat… sol derivar en aquesta malaltia.

– Cefalees tensionals: És la més freqüent entre la població general quan tenim un problema.

– Asma bronquial: L’estrès en general i certs estats emocionals poden desencadenar crisis d’asma.

– Lumbàlgies: El mal d’esquena a nivell lumbar és una de les principals causes de baixa laboral, i, gairebé sempre, està associat a problemes emocionals i tensionals.

– Èczemes: Consisteix en la formació en la pell de vesícules i crostes, amb gran picor, i moltes vegades associat a l’estrès.

OBRIR PORTES : ALLIBERAR EL PATIMENT


Sempre és difícil. Sovint vivim situacions on ens és complicat poder reaccionar: necessitem una feina per poder viure, i els estats d’estrès gairebé sempre estan associats a aquest mitjà, tampoc podem controlar tots els esdeveniments negatius que ens arriben, la vida no és un camí on tot estigui previst i on la tranquil·litat estigui assegurada… però hem d’estar preparats, tenir armes, habilitats personals per establir límits, per dir en veu alta allò que volem, per mantenir una autoestima ben reforçada on no permetre deixar-nos caure en l’abisme de la indefensió…

És normal sentir nervis, por, angoixa… però sempre en moments puntuals i de manera passatgera. Si aquestes “emocions” persisteixen durant molt temps el nostre cos al final acabarà queixant-se i emmalaltint. Les penes interiors s’han de curar, o almenys cicatritzar per poder seguir endavant amb una correcta qualitat de vida.

De nosaltres depèn obrir aquestes portes. En la nostra mà està la pròpia felicitat.

AUTORA: Valeria Sabater (psicòloga)

FONT: http://lamenteesmaravillosa.com/cuando-las-penas-no-curadas-danan-nuestro-cuerpo


La mujer que no puede olvidar…

28 October, 2013   /    Inici   /    no comments

Lo recuerda todo. Jill Price, una neoyorquina de de 42 años padece una extraña enfermedad neurológica, llamada síndrome hipertiméstico, que le impide olvidar desde los 8 años. “Sé muy bien lo tirana que puede ser la memoria” escribe Jill en su libro ‘La mujer que no puede olvidar’ y que recoge El Mundo.

“Mi vida discurre como una doble pantalla…y en una de ellas estoy viviendo, como si fueran vídeos caseros, las escenas de todos y cada uno de los días de mi vida”. El neurólogo James McGaugh, lleva estudiando su caso desde hace ocho años. Asegura que entre las hipótesis que barajan los expertos están el desarrollo anormal de alguna parte del cerebro o el efecto de algún episodio traumático.

“Digamos que no puedo escapar del ayer, que vivo en una constante e imparable sucesión de ayeres desfilando furiosamente por mi memoria”. Y es que esta neoyorquina lo recuerda todo. Si se le preguntara qué ocurrió el 3 de octubre de 1995, respondería sin bacilar que fue martes, que salió el veredicto de O.J. Simpson y que visitó a su hermana.

Un diario de 50.000 páginas

Desde pequeña sintió la necesidad de escribir un diario y así lo hizo desde los 10 hasta los 34 años en montañas de diarios que ocupan 50.000 páginas. Asegura que necesitaba escribir los hechos más insustanciables del día aunque no necesita volver a leerlos para recordarlos.

Pero Jill sería incapaz de aprenderse un teorema o recite una poesía. El hecho de tener que memorizar algo que no sea sobre su propia vida le hes imposible. Sus padres la recuerdan como una niña difícil y más desde que se trasladaron a Los Angeles cuando tenía 8 años. “No sé por qué, pero a partir del 5 de febrero de 1980 lo recuerdo exactamente todo”.

Asegura que le gustaría poder olvidar aunque la idea de que alguien le pueda arrebatar sus recuerdos le produce ansiedad. “Cuando quiero sentirme bien, siempre puedo rescatar los buenos recuerdos”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

FONT: http://terapias.typepad.com/terapiasmanuales/2008/05/sndrome-hiperti.html


Les llagrimes que no es ploren… fan mal

27 October, 2013   /    Inici   /    no comments

 

Tots sabem que riure és bo, no només és agradable veure una persona amb la cara il·luminada per un somriure, sinó que també és beneficiós per al nostre organisme: el cervell segrega endorfines (la hormona de la felicitat), augmenta el nivell de l‘adrenalina que ajuda a estimular la imaginació; la dopamina, que afavoreix l’activitat mental, i la serotonina, que posseeix efectes calmants i disminueix l’ansietat … És un acte fantàstic que està socialment acceptat i molt valorat, però i plorar? I les llàgrimes?

Només els nens petits ho expressen obertament, sense dissimular. En canvi els adults busquem el refugi de la soledat per desfogar-nos, o, el que és pitjor, simplement, ho evitem. Preferim contenir les llàgrimes i seguir endavant estrenyent els punys. Però, és això bo per a la salut?

Plorar per ser feliç ?

Hi ha diversos estudis que asseguren que si, que una cosa tan inherent a l’ésser humà com és la capacitat de plorar, és necessària per ser feliç. El doctor William Frey, del Saint Paul Ramsay Medical Center, a Minessota, assegura que les llàgrimes són tan necessàries com els somriures, alleugen tensions, suavitzen la tristesa i permet que una persona es conegui millor a si mateixa i es relacioni d’una manera més oberta amb els altres.

I no només això, hi ha moltes investigacions que afirmen que les persones deprimides són les que menys ploren, el psiquiatre Cristian Prado, màster en Neurociències de la Universitat de Xile, explica aquestes dades en l’assenyalar que “un percentatge dels deprimits deixa d’expressar“, és a dir, una part de l’estructura del cervell s’apaga funcionalment i deriva en una indiferència davant el dolor, i en una recerca desesperada per mantenir-se aïllats.

Plorar no és una debilitat

En absolut. Les llàgrimes són part de nosaltres mateixos, formen part del nostre ésser i són un mecanisme d’escapament i alleujament, és una manera d’equilibrar les emocions, de reordenar els nostres sentiments… Compleix una funció vital en el desenvolupament humà i no hem d’entossudir-nos en callar-les ni empassar-nos-les.

És curiós comprovar aquests moments en què, sense voler, acabem plorant davant d’altres persones, instant en què ens veiem assaltats per aquesta comú reacció en la qual ens intenten consolar dient: “No ploris, no passa res, plorar no solucionarà els teus problemes, calma’t”. I bé és cert que les llàgrimes emocionals no resoldran allò que ens fa mal o ens ofusca, però és un principi.

És freqüent trobar a les consultes persones que expliquen que voldrien plorar, però no poden i no saben perquè… Generalment, això es produeix per un bloqueig de la nostra ment davant el patiment.

Plorar desfoga i ofereix tranquil·litat, el cos es relaxa i, en moltes ocasions fins i tot ens quedem adormits… És una manera d’alliberar aquest cúmul d’emocions negatives que ens sobrepassen en algun moment de la nostra vida, ajuda al benestar posterior i es converteix en un aprenentatge sobre el qual gestionar les nostres emocions. Més tard, un cop calmats i amb les forces recuperades, segurament comencem a veure les coses d’una altra manera, possiblement comencem a sentir-nos més segurs per obrir aquestes finestres que omplen de foscors la nostra existència. No hi ha doncs que emmagatzemar les nostres llàgrimes en petits llacs invisibles, estanys que acabaran enverinant-nos de tristesa mal portada.

Només cal buscar un instant, un racó on abrigar-nos de privacitat i, simplement, plorar…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

FONT: http://lamenteesmaravillosa.com/las-lagrimas-no-lloradas-duelen


Página 15 de 29« Primera...10...1314151617...20...Última »

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies. CERRAR