Tenir pares absents…conseqüències

28 May, 2015   /    Inici   /    no comments

Ser pare o mare absent pot definir-se des de la conducta dels mateixos en l’exercici del seu rol:

  • Present físicament però absent emocional i disciplinàriament
  • Present física i emocionalment però absent en direcció i disciplina
  • Present en direcció i disciplina, absent en afecte i interrelació
  • Absent física, emocional i disciplinàriament en total o en gran mesura
  • Absent la major part del temps, dedicació parcial, esporàdica
  • Absent en la satisfacció de les seves necessitats bàsiques: alimentació, salut, educació, habitatge, vestit (allò material afecta allò relacional i afectiu)

Inferim llavors, que un pare-mare ha d’estar física, emocional i socialment en vincle amb cada fill, recordant una vegada més que es requereix individualitzar la criança, cada fill és únic cal conèixer-lo, acceptar-ho i dissenyar una estratègia dinàmica, flexible per aproximar- te, fer la tasca que ens correspon amb la major eficiència i respecte cap a aquesta persona. És molt nociu fer comparacions o establir preferències entre ells.

Estudis recents de neuorociencia demostren que allò de “no importa el temps que dediqui als meus fills el que importa és la qualitat d’aquest temps” és un postulat fals. És a dir, la quantitat de temps que es dedica als fills és molt important acompanyada de qualitat en la presència. Llavors s’ha de dedicar la major quantitat de temps possible i esforçar-nos a elevar la qualitat pel que fa a exercir el rol el millor possible. Insisteixo que els pares necessiten preparar-se constantment en diversos temes de criança i desenvolupament humà: investigar, reflexionar, actuar, observar, reflexionar…

Tot l’anterior s’explica per la importància (insubstituïble) de la presència del pare i mare en vincle íntim, poderós amb cadascun dels seus fills, cap als qui ha d’emergir des de la consciència i el voler: afecte, fermesa, tacte, olor, paraula, escolta, mirada, emocionalitat, la qual cosa se’ls ha de proveir aliments essencials per a la vida: Amor, seguretat, confiança, direcció, calidesa.

El ritme de vida actual a on ambdós pares treballen temps complet fa que aquests deixin la cura dels seus fills a tercers i alguns argumentin l’esgotament com a excusa per no atendre directament les necessitats diverses d’aquests, deixant-los a la seva lliure voluntat, sense direcció la major part del temps… conseqüència: fills desnodrits vitalment i al desemparament de les circumstàncies.

No hi ha justificació, una vegada que es té la responsabilitat paterna i materna aquesta és intransferible, podem delegar alguna tasca en un tercer però sempre serà la nostra responsabilitat primària i directa. Segons la nostra actuació, haurem de viure amb les conseqüències a curt, mitjà o llarg termini del fer o deixar de fer. La idea no és culpabilitzar sinó fer despertar la consciència del que ens toca per rol i funció.

En el transcórrer de la vida, els esforços i temps dedicats a la creació d’éssers humans són compensats amb satisfaccions, o per contra la vida passa factura amb patiment. Lamentablement, fills innocents corren amb conseqüències que s’haurien pogut evitar o minimitzar amb la decidida i oportuna intervenció dels seus pares. Sempre es pot fer molt, com més d’hora millor.

El deixar la responsabilitat dels nostres fills a tercers (de forma continuada), o romandre passius (presents però absents) incrementa la possibilitat de problemes de conducta que s’expressen en:

  • Trastorns del vincle: forma de relacionar-se insanes producte de no haver rebut cures amorosos en la infància, tendència a estar absent en les seves relacions, objeccions per establir relacions estables, por a comprometre’s i involucrar-se, dificultat per donar i rebre afecte, tendència a la promiscuïtat, conductes de dependència o codependència, gelosia, comunicació inadequada, permanència en relacions tòxiques.
  • Trastorns per dèficit d’atenció o hiperactivitat: s’està veient molt en nens adoptats.
  • Conductes oposicionistes cap a figures d’autoritat: hostilitat, desafiament.
  • Conductes d’agressivitat, conductes destructives cap a si mateixos o uns altres.
  • Distorsió en el seu autoconcepte que afecta la seva imatge, autoacceptació i autoestima.
  • Manca de confiança en si mateix i en els altres, inseguretat, dificultat per identificar les seves virtuts i fortaleses.
  • Absència de referència i de percepció del món real a l’estar desproveïts de mentors o models tan essencials com els seus padres. D’aquí que els és difícil l’adonar-se, acceptar i assumir la realitat i les seves responsabilitats.
  • Dificultat per formar, valorar i mantenir la seva pròpia família de forma funcional.

La presència activa, conscient, responsable en forma amorosa i ferma, dels pares biològics, o substituts si és el cas, pares essencialment, és fonamental en l’estructuració mental, emocional, moral i conductual de l’ésser humà en procés de formació com a persona des que neix fins que progressivament ho anem preparant per a una vida autònoma, en vincle, responsable, realista, optimista, resilient, dinàmica, compromesa i sana.

Autora: Prof. Soraya Clemente de F

Font: http://profesorayaclemente.blogspot.com.es/2014/01/padres-ausentes-hijos-la-deriva.html

Sobre l'autor:

L'autor encara no ha introduit cap dada sobre el seu perfil.

Has d'iniciarsessio per publicar un comentari.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies. CERRAR