Alteracions de conducta dels nens adoptats

15 April, 2015   /    Inici   /    no comments

Els trastorns del vincle estan relacionats amb les experiències en els primers anys de vida, per això aquests nens, poden sentir por de no ser acceptats pels altres o patir de nou l’abandonament
En els darrers anys, en les consultes de psiquiatria i de psicologia de la infància i l’adolescència s’atenen més casos d’alteracions en nens adoptats. Presenten diferents patologies, però la dificultat associada és que no es coneixen els antecedents dels seus pares biològics i poc el seu historial mèdic i les experiències vitals dels seus primers anys de vida. En alguns casos no se sap l’edat exacta del nen, ja que en alguns països s’acostuma a augmentar en uns mesos l’edat del nen per facilitar l’adopció ràpida. La Dra. Conxita Puig, psiquiatra infanto-juvenil i especialista en trastorns de nens adoptats, ens explica més sobre el comportament i determinades alteracions psiquiàtriques dels nens en aquesta situació.

Quines són les alteracions psiquiàtriques que es veuen més sovint en aquests nens adoptats?
Durant els primers anys de vida preocupen especialment els trastorns del desenvolupament o del creixement, ja que en edats primerenques són els més evidents.
Per tant els pares en aquest moment es fixen en tots aquells problemes que puguin estar relacionats amb un desenvolupament físic i motriu correcte. Estaran atents al seu creixement i salut física així com l’inici de la marxa o del llenguatge.
D’altra banda, la major part dels nens adoptats a Espanya o Catalunya provenen d’altres països i per tant són nens que si encara no parlaven, en general començaven a comprendre l’idioma del seu país d’origen. En aquest aspecte crida l’atenció la rapidesa dels infants en oblidar la seva llengua d’origen i adaptar-se a l’idioma dels seus pares adoptius.
Davant quines conductes els pares s’alerten i busquen solució amb l’especialista?
Durant els primers anys els pares poden valorar com a senyals d’alerta dels problemes de creixement i desenvolupament i també els problemes de conducta i d’aprenentatge.
En els primers cursos de primària alguns nens presenten símptomes de dèficit d’atenció o d’hiperactivitat ja que amb força freqüència els nens adoptats tenen dificultats per mantenir l’atenció.
En l’adolescència es poden manifestar trastorns del vincle. Per què apareixen i com es manifesten?
Els trastorns del vincle estan relacionats amb les experiències en els primers anys de vida. No hem d’oblidar que els nens adoptats pateixen en els primers dies de la seva vida un primer abandó, juntament amb els problemes que les seves mares biològiques puguin patir, com a falta de recursos econòmics per fer-se càrrec del seu fill, malalties i conductes addictives que els fan impossible tenir cura d’ells.
Més endavant passen a estar institucionalitzats en centres en què és difícil mantenir un vincle afectiu amb un cuidador ja que l’intercanvi de personal és constant. La major part de les vegades reben poques cures higièniques, nutricionals i fins i tot maltractaments físics o sexuals.
Tot això fa que el nen en els seus primers anys de vida no estableixi vincles de seguretat amb cap adult responsable i les relacions amb els adults són d’inseguretat i de desconfiança.
Quan els nens arriben a les seves famílies adoptives, el canvi de condicions respecte a les cures nutricionals, higièniques i d’afecte fan que el nen s’adapti ràpidament.
Més endavant, durant l’adolescència, que és l’etapa de la vida en què el noi o noia es relaciona més a nivell social, és quan apareixen de forma més evident les dificultats de relació.
Poden manifestar-se amb actituds de desconfiança cap als altres o tot el contrari, amb una actitud de confiança excessiva en persones desconegudes, cosa que els pot conduir a tenir conductes arriscades.
Altres vegades la dificultat per empatitzar amb els altres, com a pares o amics, pot ser l’indicador d’un trastorn del vincle.
Les experiències traumàtiques viscudes els primers mesos i anys de vida es manifesten en l’adolescència?
Poden manifestar-se a qualsevol edat, però donat l’augment de les relacions socials durant l’adolescència, és quan poden manifestar-se de forma més evident.
Sovint senten por de no ser acceptats pels altres, i patir de nou l’abandó dels seus pares adoptius i més tard de les persones amb les que es relacionen: grups d’iguals o professors.
Com es comporten els nens que tenen por de no ser acceptats?
Una vegada més, podem observar actituds que poden semblar contràries encara que responguin a un mateix sentiment de por al rebuig.
Poden presentar conductes de retraïment social, evitació de les relacions, hipersensibilitat als comentaris dels altres i amb tendència a viure’ls de manera crítica.
En altres casos poden intentar fer coses per agradar als altres tant amb el seu comportament com amb el seu aspecte físic o arranjament personal. Atenen exageradament als senyals dels altres respecte a la possibilitat que els aprovin o no. Necessiten sentir-se estimats per tots i en tot moment i fan el possible per aconseguir-ho fins i tot passant per sobre de les seves pròpies necessitats.
Davant els problemes de conducta, com han d’actuar els pares?
Cal evitar valorar els problemes de conducta, exclusivament, com a conductes que puguin ser objecte de càstig o premi.
Encara que en algunes ocasions els pares puguin censurar o castigar una conducta, caldrà valorar si aquestes, estan relacionades amb un vincle insegur, ja que en aquest cas caldrà tractar-lo de forma específica.
Possiblement els pares necessiten alguna ajuda professional per treballar aspectes psicològics com la millora de la consciència de les pròpies emocions i inseguretats i l’expressió d’aquestes.
I com s’aborden aquest tipus d’alteracions en nens adoptats?
Les alteracions del vincle cal tractar-les des d’un punt de vista psicològic atenent les emocions del nen.
En algunes ocasions, tècniques com l’EMDR, que és una tècnica de dessensibilització d’experiències traumàtiques, ens pot ser útil. En el cas de trastorns afectius o d’ansietat, els fàrmacs poden ajudar-nos, encara que mai substitueixen l’abordatge psicològic.
En el trastorn d’atenció TDA H sembla demostrat que la medicació, encara que pot ser efectiva, generalment dóna menys resultats que en altres casos de TDA H.
Per aquesta raó no està justificat donar dosis molt altes de medicament, quan la resposta al tractament farmacològic és pobre. Una vegada més caldrà recórrer a ajudes psicològiques o pedagògiques juntament amb el fàrmac.

Font: http://www.lavanguardia.com/salud/psiquiatria/20140417/54405088105/alteraciones-conducta-ninos-adoptados.html

Si desitges una atenció personalitzada sobre el tema que acabes de llegir prem el següent enllaç

Sobre l'autor:

L'autor encara no ha introduit cap dada sobre el seu perfil.

Has d'iniciarsessio per publicar un comentari.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies. CERRAR